El Sahel: l'altra frontera d'Europa

Qui seria jo si els meus avis no haguessin decidit abandonar aquell poble andalús en plena postguerra? On pertanyeria, si és que pertanyo enlloc? Qui i com seríem totes nosaltres si la gent no es mogués d'un lloc a un altre? Són preguntes que m'acompanyen al llarg de la vida i han marcat la meva fascinació i entusiasme per l'anàlisi i estudi de la mobilitat humana. Pobres d'aquells que intenten defensar la identitat a ultrança, sigui quina sigui, com a valor suprem de quelcom eteri, que no demostra més que mediocritat i indecència. Estan condemnats al fracàs, perquè la identitat en singular, simplement, no existeix. Som múltiples i diversos des que naixem. En el nostre si, combaten i cooperen diverses identitats amb el fi últim de sobreviure i entendre'ns, com reflecteix l'Amin Maalouf a la seva obra clau Les identitats que maten. La identitat no és més que "un calaix de sastre al qual ens adscrivim d'una manera purament teòrica, sense que hi correspongui cap experiència", en paraules de l'antropòleg Lévi-Strauss. És a dir, val més que acceptem, com més aviat millor, que som fills de la barreja i la interacció i que, per molt que ens hi oposem, així continuarà sent. No són opinions, són fets. La història de la humanitat ho demostra, perquè és la de les migracions. Oposar-s'hi és errar en el diagnòstic i, de ben segur, en el remei. Agadez, al Níger, ha sigut tradicionalment una ciutat de trànsit a les portes del Sàhara Tots som migrants o descendents de migrants i, igualment, tots som potencials persones en moviment. La mobilitat es pot deure a factors econòmics, però és molt més complexa que això. La decisió de traslladar-nos és sempre fruit de múltiples raons, tant econòmiques com socials, polítiques, climàtiques, o també, i sovint s'oblida, resultat d'aspiracions i desitjos individuals. Migrar no és només una falta d'alternatives, és sobretot un dret i una oportunitat, tant per als qui migren com per als qui acullen. De vegades serem en una banda, i d'altres, a l'altra. El que és irrefutable és que l'ésser humà es mou tot i que ara som cada vegada més sedentaris, a diferència del que s'acostuma a pensar, ja que només el 3% de la població mundial és mòbil. Tot i això, estem obsessionats com a societat, la Unió Europea està encegada a reduir els moviments de persones cap a les seves costes. No ho fa per motius reals d'impossibilitat de gestió de les arribades. No ho fa per raons altruistes perquè les persones visquin millor als seus països d'origen. Ho fa, simplement, per por. La Hannah va patir maltractaments a Líbia. La Mabinty, la seva cunyada, i les seves germanes van ser violades. Ara, atrapades a Agadez, busquen la manera de tornar a casa seva, a Sierra Leone En primer lloc, por del desconegut. Han estat tantes dècades de colonialisme, explotació i deshumanització de continents com l'Àfrica que el racisme estructural és tan profund que els europeus fins i tot s'han arribat a creure la seva pròpia fal·làcia d'una "invasió" africana, suposadament perjudicial per als seus interessos. En segon lloc, també hi ha por d'aquells que ens pretenen tancar en fortaleses de vidre per "protegir-nos" dels forasters. Aquest temor està portant la Unió Europea a tancar-se cada cop més lluny. Això és erràtic i contraproduent, tal com es demostra al reportatge, perquè, quan una porta es tanca, sempre repeteixo, sempre se n'obre una altra. Les fotos de les Canàries de l'any passat, amb milers de persones arribant a les illes, en són un clar exemple. Els esforços per contenir la ruta del Mediterrani central, la que tractem al reportatge, han portat indefectiblement a revitalitzar el trajecte de Mauritània i del Senegal. En aquest sentit, com deia la meva àvia, "pan para hoy y hambre para mañana", pa per a avui i fam per a demà. Quina gran clarividència, la dels avis i la dels pàries, els defenestrats de la nostra societat. Militars nigerins patrullen en una de les vies utilitzades pels passadors i migrants en direcció a Algèria i Líbia Quan vaig arribar al Níger, ara fa més de 10 anys, pocs pensaven que aquest territori, el més vulnerable del planeta, es convertiria en un indret clau per als interessos europeus. Llavors, la presència europea gairebé es limitava a l'ajuda oficial al desenvolupament per pal·liar la fam i millorar la sanitat o l'educació. Ara, tot això s'ha vist subsumit dins el control i la contenció de les persones migrants que travessen el país en direcció a Europa. Ha estat una dècada perduda per a la regió. Un malson fruit d'una estratègia de seguretat erràtica, que ha convertit la zona en un polvorí de grups armats. La violència s'expandeix dia a dia i el bloqueig de la migració agreuja la situació. El desert del Sàhara i el Sahel han esdevingut la nova frontera d'Europa i la creixent importància geoestratègica de la zona ha portat al desastre. Les víctimes han estat les de sempre: les poblacions locals que no han escollit formar part d'aquest tauler geopolític. Tcherno Amadou Boulama, activista i periodista nigerí Europa està lliurant al Níger "una guerra contra els pobres", com afirma l'activista Tcherno Amadou Boulama, limitant els desitjos de milers de persones que volen exercir el seu dret a moure's i dificultant la circulació intraafricana, la més important, que suposa un mode de vida imprescindible en ple desert. La Unió Europea pot pensar que està aconseguint els seus objectius de contenir la migració i augmentar també els beneficis de les empreses dedicades a l'enfortiment de fronteres i la securitització de la vida, però la realitat és tossuda i, de ben segur, li esclatarà a la cara quan entengui que és impossible aturar la mobilitat. Haurà d'acceptar irremeiablement que Europa és filla de la diversitat, dels anhels d'altri i de la benvolguda i necessària diferència.

El Sahel: l'altra frontera d'Europa

El director del "30 minuts" "Tombes de sorra", Oriol Puig, reflexiona sobre la mobilitat humana i els esforços contraproduents de la Unió Europea a contenir la ruta del Mediterrani central a les persones migrants