El país on les dones no descansen mai

Toc, toc. Mama Irène Kalenga responsable de l'ong Etoile du sud a la R. D. del Congo pica la porta. Toc, toc. Mama Irène va de casa en casa, de porta en porta per informar sobre la igualtat de gènere a Lubumbashi, la capital del sud del país. Des de fa tres anys milers d'activistes al Congo fan formació de gènere a les famílies. Toc, toc. Finalment, Mama Ivonne Sompo obre la porta. Estava enfeinada. Vídua i amb 12 infants al seu càrrec, 6 de seus i 6 de la seva germana que va morir fa pocs mesos, no té temps ni per obrir la porta. Treballa incansablament al camp i gràcies a l'agricultura ja té 4 fills a la universitat. És només una visita de cortesia, Mama Ivone ja fa temps que forma part de la comunitat de gènere i ara ella també informa als seus veïns. A les famílies on encara no han rebut formació en perspectiva de gènere la dona és com una criada. Són les dones i les nenes qui ho fan tot mentre els nois s'estan de braços creuats. El marit és qui mana a casa, simplement posa els peus sobre la taula i diu: "porta'm aigua per beure, treu-me les sabates, fes això, i fes allò altre". Mama Irène fa més de 10 anys que lidera la lluita pels drets de les dones i l'accés a la salut al Congo. Des de Lubumbashi, ella i el seu equip es preocupen per les condicions de les dones en els barris més pobres, completament abandonats pel govern. Ella que pica les portes de mig Congo un dia es va trobar que nosaltres vam picar la seva, i ens va obrir les portes de casa seva i de la història de lluita de les dones congoleses, un dels països del món on és més complicat ser dona. A les famílies on encara no han rebut formació en perspectiva de gènere la dona és com una criada La República Democràtica del Congo és un país desproporcionat: massa gran, massa riqueses, massa pobresa, massa violacions, massa vulneracions de drets humans. El Congo té les reserves més grans de coltan, un mineral per fer mòbils, pateix la guerra amb més morts des de la segona guerra mundial i té la pitjor xifra de violacions, cada cinc segons es viola una dona al Congo. Però el Congo és moltes més coses que guerra i violacions, i Mama Irène lluita cada dia per demostrar-ho. Feministes per supervivència Segurament aquesta va ser la primera lliçó que ens va donar aquest viatge. Sí, al Congo hi ha dones feministes i hi ha activistes de gènere i no, no els ho hem ensenyat les occidentals ni les ONG destinades al país. El seu no és un feminisme acadèmic, és un feminisme de supervivència i dignitat humana bàsiques. Neix de la certesa que les coses no haurien de ser així i de l'impuls radical de jugar-se la vida per canviar-les. Al país on el present és cruel i incert el futur és l'única carta possible. La majoria d'activistes tenen clar que no lluiten per millorar les seves condicions sinó que es juguen el físic perquè les seves filles siguin una mica més lliures, i perquè les filles de les seves filles ho siguin encara una miqueta més. Segona lliçó apresa: la comunitat és important i les lluites són col·lectives. I és aquesta comunitat i aquesta xarxa la que sustenta l'apoderament de milers de dones que amb les seves aportacions poden marcar la diferència i fer que tot un país i ens atreviríem a dir tot un continent facin un pas endavant i canviïn el curs de la història. "Vosaltres no podeu plorar. Ella no pot percebre que això que li ha passat és greu fins a aquest punt. Ella ha de viure amb això", Mama Irènne Tercera lliçó: la dignitat de les víctimes. Entrevistar aquelles nenes violades i embarassades i endevinar el dolor que les havia trencat per dins va fer que en alguns moments també ens trenquéssim nosaltres. En una concretament, vam necessitar parar i sortir fora a agafar aire amb els ulls plens de llàgrimes. Mama Irènne també va sortir i per dir-nos: "Vosaltres no podeu plorar. Ella no pot percebre que això que li ha passat és greu fins a aquest punt. Ella ha de viure amb això." Quanta raó. Una periodista és un problema No és fàcil gravar al Congo; de fet, està prohibit. Un país que ha patit el comerç d'esclaus i marfil, l'explotació del rei Leopold II de Bèlgica, el colonialisme belga, la inestable independència, la dictadura de Mobutu i Kabila... mai ha estat lliure del tot i una càmera, una periodista sempre són un problema. Al barri de miners de Lubumbashi ens vam trobar un coronel i un agent del servei secret, així es van presentar. Anaven drogats i beguts. Sospitaven de la nostra conducta. No es podien creure que érem estudiants. No ens ho creiem ni nosaltres mateixos. Ens van demanar el telèfon i vam començar a inventar números mentre el Coronel escrivia. Sort que no ens ho va fer repetir. Quan tot es va posar tens, les nostres companyes congoleses van mostrar una fotografia que ens havíem fet amb el governador del districte. Ara entenc perquè ens havíem fet aquella fotografia. No era un record turístic, era un salconduit. Van seguir molestant mitja hora més però ja no tenien arguments. Segurament no hauria passat res, és una situació habitual al Congo que pateix una corrupció sistèmica. El sou dels funcionaris és tan baix que sempre necessiten diners. Els policies paren els taxistes per demanar diners, la negativa a pagar el tribut és un cop de porra contra el cotxe, un cop rere l'altre, un cotxe rere l'altre. Els taxistes no els hi fan cas, els cotxes estan massa abonyegats. El control de la duana de l'aeroport has de pagar, és com una propina. Només demanen la voluntat però tu has de decidir quan consideres que val aquesta voluntat davant un militar que pot decidir si agafes un avió o no. Els uniformes sempre imposen. Als carrers del Congo hi ha moltes ampolles de plàstic El rodatge es va realitzar a dos espais, la capital Kinsahsa i al sud, Lubumbashi. Kinshasa viu al carrer. El joves surten de casa per guanyar-se la vida carregant bosses de plàstic amb aigua o cacauets al cap. Les parades de menjar de les dones s'estenen al voltant dels carres. Cuinen amb carbó i el carbó s'encén amb trossos de plàstic. Al Congo hi ha molt plàstic. On abans hi havia un riu ara hi ha milers i milers d'ampolles de plàstic. Kinshasa és una ciutat frenètica que no dorm. Una nit l'hotel es va convertir en la celebració d'una boda. Ningú va dormir. La música ensordidora de la rumba congolesa no va parar fins a les set del matí just quan començaven a cantar els kimbanguistes, una de les religions del país. Davant les queixes dels usuaris, l'hotel va assegurar que no tornaria a passar. Aquella mateixa nit es va celebrar una altra boda fins a les 7 del matí encara més sorollosa. Al Congo res és el que sembla. Un hotel pot ser una sala de festes, una furgoneta sense portes és un autobús, un tros de fusta sobre un toll d'aigua és un pont o els cabells rinxolats d'una jove en realitat són una perruca. I això que pot ser anecdòtic provoca greus problemes en el que a l'audiovisual en diem el raccord o la continuïtat entre escenes perquè les nostres protagonistes canviaven tant de vestit com de perruca i a vegades no semblaven la mateixa persona que el dia anterior. Al Congo hi ha congolesos i xinesos Al sud de la R. D. del Congo a Lubumbashi es repetix la història. Cotxes, embussos, pol·lució, pobresa, perruques... però hi ha cosa més que ho capgira tot, les mines. Al sud hi ha mines de cobalt, or, malaquita i urani. Les dues bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki van sortir de les mines de Lubumbashi. Els minerals per fer les bateries dels cotxes elèctrics surten de Lubumbashi. Hi ha tants minerals que els veïns excaven als patis de les cases. Però si algú descobreix una beta prou important l'exèrcit el desallotja de casa seva. Però com es desallotja un carrer sencer? Doncs amb matxets i AK-47. Al sud del Congo les dones i els nens poden morir assassinats a mans de l'exèrcit. Quan ja tenen la beta venen la concessió a una empresa sud-africana o xinesa. No hi ha molts blancs al Congo. Al Congo hi ha congolesos i xinesos. Els nens al carrer ens deien xinois (xinès en francès). Lubumbashi va nèixer al voltant de les mines. Al principi només era una explotació minera només pels treballadors, ara és la capital del sud del Congo amb 4 milions d'habitants. Això implica que els ciutadans pateixen tots els problemes d'estar dins una mina amb urani. Lubumbashi és sinònim de mina. Tot el que passa a la mina (violacions de drets humans, contaminació, explosions i un llarg etcètera de calamitats) passa a la ciutat i gairebé per extensió a la resta del país. El "30 minuts" "Mama Congo. Dones al cor de l'Àfrica" es desplaça a la República Democràtica del Congo per descobrir la lluita feminista que es viu en un dels països del món amb més violències contra les dones.

El país on les dones no descansen mai

A les famílies on encara no han rebut formació en perspectiva de gènere, la dona és com una criada. Són les dones i les nenes les que ho fan tot, mentre els nois s'estan amb els braços plegats.