El camp de refugiats de Samos, la vergonya d'Europa

La primera setmana d'aquest any van arribar a les illes Canàries més de 700 persones en pateres. Era la conseqüència d'un augment del control de Frontex al Mediterrani i les restriccions de mobilitat imposades en temps de pandèmia. L'any 2020, les arribades de persones migrades van augmentar més del 700%, un fet que va desbordar la capacitat de resposta de la Unió Europea en el seu conjunt i dels estats de la frontera sud, en el context d'una crisi sanitària i econòmica sense precedents. Segons l'Acnur, fins a mitjans d'octubre de l'any passat, el 28% dels arribats a les Canàries venia del Marroc, el 28% de Mali, el 17% del Senegal, i de Guinea un 6%, però també de Gàmbia i la Costa d'Ivori. Una patera com les que van arribar el gener a les Canàries i que feia la ruta entre Líbia i Itàlia va naufragar, el 22 d'abril passat, i va causar la mort, com a mínim, a unes 130 persones. Va ser un naufragi que es podia haver evitat perquè, durant 48 hores, la barca inflable on viatjaven aquestes persones va resistir l'embat d'una tempesta amb onades de fins a sis metres d'altura. Tot i que una ONG que seguia de prop l'embarcació va informar les autoritats europees de la seva posició, cap servei de salvament marítim els va socórrer. Quan l'Ocean Viking, el vaixell de salvament de l'ONG SOS Mediterranée i tres vaixells mercants que eren a la zona van arribar al lloc del naufragi, ja era massa tard i només van poder recuperar alguns cadàvers. L'últim episodi d'arribada de persones migrants s'ha viscut aquesta mateixa setmana a Ceuta, on van travessar la frontera unes 8.000 persones -homes sols, molts menors, però també famílies senceres- després que les autoritats marroquines no els van impedir el pas. L'estat espanyol va respondre-hi amb el reforç de l'exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil per agilitzar les devolucions, que van començar ràpidament des del primer moment. En poques hores ja s'havien tornat al Marroc uns 4.000 immigrants, però uns 1.500 menors, que la llei no permet retornar, segueixen vagarejant pels carrers d'aquella ciutat mentre esperen el trasllat a la Península, on algunes comunitats autònomes, com ara Catalunya, ja s'han compromès a acollir-los. La política europea d'acollida de persones migrants i refugiades té com a conseqüència un degoteig de morts, milers de devolucions en calent, deportacions massives i, en el millor dels casos, una acollida en precari. Una de les pàgines més lamentables d'aquesta acollida s'està escrivint a Grècia. Samos, una petita illa grega situada només a dos quilòmetres de Turquia, és des del 2015 una de les portes d'entrada de migrants a Europa. A Vathy, una ciutat de 8.000 habitants i la seva capital, es va obrir, el 2016, un centre d'acollida per a 600 persones que s'ha convertit, cinc anys després, en un dels camps de refugiats més grans d'Europa. En aquest camp, hi malviuen unes 3.500 persones, en un petit territori densament poblat sense les mínimes condicions d'habitabilitat i salubritat. Vista aèria del camp d refugiats de Samos El 2019, les arribades de persones refugiades es van disparar i això va fer que, al voltant, anés creixent un altre camp atapeït de tendes de campanya, sense electricitat ni aigua calenta per rentar-se, un abocador on proliferen les rates i les serps. És aquí on homes, dones i nens esperen que l'administració accepti o rebutgi la seva sol·licitud d'asil. Tot i que les autoritats gregues prohibeixen als mitjans de comunicació acostar-se, tant al camp oficial com a l'expansió coneguda com "la selva", amb l'excusa del coronavirus, cada dia entren i surten d'aquest camp centenars de persones. Són aquests migrants els que amb els seus telèfons mòbils han pogut gravar algunes situacions extremes que passen al camp, com la baralla que hi va haver el 4 d'agost del 2020. Tants mesos d'espera i d'incertesa en un espai tan superpoblat han fet del camp un polvorí. Incendi al camp de refugiats de Samos La desesperació i l'arbitrarietat de les autoritats porten aquestes persones a fer bestieses. Només l'any passat, es van declarar uns quants incendis a Samos. Des del setembre n'hi va haver tres i dos semblaven provocats. També hi ha casos d'autolesió com a mitjà de protesta, com el cas d'un sirià que fa divuit mesos que està al camp i des que viu a Samos li han hagut de cosir unes quantes vegades les ferides, i les ONG confirmen que és un dels molts casos de persones que s'han mutilat. A Samos, hi ha un sol metge per a tots els refugiats i les ONG desplegades a la zona i els seus voluntaris --que s'encarreguen de l'atenció mèdica-- alerten de l'augment de les malalties mentals i els intents de suïcidi. Karisma és un congolès de 24 anys, amb estudis universitaris al seu país, que va marxar per pura supervivència El Karisma és un congolès de 24 anys, amb estudis universitaris al seu país, que va marxar per pura supervivència. Fa gairebé dos anys que espera que s'atengui la seva petició d'asil i es desespera perquè veu que aquesta espera s'eternitza. Per a ell, el més dur és haver perdut el control de la seva vida, "no m'imaginava que viuria en aquestes condicions. Em pensava que la Unió Europea m'atendria, però, com que ha anat així, estic obligat a sotmetre'm. Pràcticament soc un esclau", explica el Karisma. Camp de refugiats de Samos L'any passat, les inundacions i els incendis que hi va haver al camp van fer que uns quants refugiats perdessin els pocs béns que posseïen. El reportatge, "Samos, la vergonya d'Europa", que emet el "30 minuts" aquest diumenge, explica aquesta realitat molt desconeguda i ho fa a través de casos com el del Karisma o la Leila, una africana de 25 anys que va fugir d'un matrimoni que li volien imposar al seu país. La Leila ha viscut experiències terribles. A Turquia ja va ser víctima d'uns traficants de persones. Va aconseguir fugir i va arribar a Samos, on va haver de trobar un lloc a "la selva", ella sola. Una nit la van violar tres homes. "Jo no els conec. Potser em miren cada dia, i això em fa mal. Cada dia ploro sola. Això no és una cosa que puguis explicar a qualsevol. T'ho emportes a la tomba.", Leila El cas de la Leila no és l'únic. L'any 2020 es van registrar una quarantena d'agressions sexuals o de violacions al camp de Samos. La representant de l'ONG Glocal Roots, Liska Bernet, fa cinc anys i mig que treballa als camps de refugiats de les illes gregues. A Samos, aquesta ONG gestiona un centre d'acollida reservat a les dones. En aquest centre, cada dia hi passaven i s'atenien tres-centes migrants, però, des del començament de la pandèmia, està tancat. "La seguretat de les dones és un tema difícil. Al camp no hi ha gairebé cap mesura de seguretat i molta gent viu a la selva. Les tendes no es poden tancar amb clau, ni les dutxes i els lavabos, que són lluny. Això són situacions de risc on les dones pateixen agressions, i, si vius en aquest camp, no les pots evitar.", Liska Bernet, representant de l'ONG Glocal Roots Com que el centre d'acollida per a dones, fora del camp, està tancat, algunes de les agredides han de tornar-hi, diu la Liska: "Van haver de tornar al camp i es van haver d'instal·lar en contenidors sense matalàs amb moltes persones desconegudes al mateix contenidor, fins i tot amb homes. És realment dramàtic que hagi passat això." La Leila és una d'aquestes dones. Ha hagut de tornar on hi ha els seus agressors. Des del 2015, Grècia ha rebut 3.120 milions d'euros de la Unió Europea per afrontar l'arribada de migrants, uns diners que no es veuen ni en aquest ni altres camps. L'any passat va començar la construcció d'un camp més, a prop de l'actual, però la inauguració s'ha ajornat moltes vegades i les obres semblen aturades fa temps. Això és el que ha passat i segueix passant cada dia al camp de Samos, on la vida continua lluny de l'atenció del món, en unes condicions indignes per a una Europa que es diu acollidora.