"30 Minuts" entra aquesta setmana a un dels llocs més tristos del món: l'hospital psiquiàtric més gran d'Àsia, el Bilquis Edhi, a Karachi. Fa quinze anys, quan es va obrir, hi havia 400 dones. Avui 1700 dones de totes les edats s'hi marceixen dia a dia, amuntegades, sense expectatives de sortir-ne. Caldria que el seu pare o el seu marit anessin a buscar-les, però això no passa gairebé mai. Viure sola, per a una dona, és una opció gairebé impossible.

Al Pakistan, on les dones ja són ciutadanes de segona, un problema de salut mental, el rebuig de la família o el cansament del marit les converteix en autèntiques pàries. "Els homes poden fer tot el que vulguin" diu la Naseem, directora del centre, "poden fer desaparèixer una dona de la seva vida si s'ha convertit en un obstacle o una càrrega per a ells". Per a les famílies és una càrrega i una vergonya insuportable tenir una filla amb discapacitat, o amb problemes de salut mental, i no es estrany que les abandonin al carrer o a la porta del Bilquis Edhi. "Són dones que tothom es treu de sobre", diu un dels voluntaris, Mohammed Bilal.

Cada vespre n'arriba alguna de nova: Mohammed surt en furgoneta a buscar-les. Karachi, una ciutat de més de 20 milions d'habitants, és molt perillosa per a les dones soles. D'una comissaria l'han trucat que han trobat una noia perduda, gairebé una nena, que somriu sense entendre res. Es diu Farida i ningú sap d'on ha sortit. En Mohammed se l'endú al centre, on l'acullen -molt precàriament- i l'endemà buscaran els seus pares. "Seria un miracle que apareguessin. La majoria es queden aquí i es fan grans, fins i tot a vegades hi ha la possibilitat que les acabem casant".

La directora, Naseem, una dona dura i decidida però afectuosa amb les internes, explica que quan va començar cada dia tornava a casa plorant. "Tothom em deia que ho deixés, però sempre m'hi he negat perquè penso que Déu m'ha cridat per cuidar els més desafavorits". La veiem parlant amb les internes, algunes del tot absents, altres obsessionades amb tornar a casa seva. "Digui als meus pares que em vinguin a buscar", li demanen. Ella sap que no ho faran. La Hira és una d'aquestes dones. Només amb 31 anys, i ja recuperada de la depressió que va patir, recorda el dia que el seu pare la va ficar al cotxe i la va deixar al centre: era un destorb.  La directora es compromet a parlar-hi, ja que el psiquiatre -només un per a totes les internes- la considera curada.

També la Nadjma vol tornar a casa seva. El marit la va ingressar fa dotze anys i en fa deu que no la visita ningú. "Els meus familiars em pegaven i no em donaven menjar, jo em vaig anar ensorrant i vaig començar a sentir veus". Ara, que està estable, pensa que se la voldran quedar. S'estima més tornar amb ells que quedar-se tancada per sempre més. Amb el permís de la directora, el xòfer Mohammed la porta fins a casa seva. La mare i la sogra la reben de mala gana. "No serveix per a res, no pot fer feina de casa, els homes no voldran que es quedi", diu la mare. Tot el veïnat, concentrat a la porta, opina sobre el cas. Finalment, la mare accepta quedar-se-la uns dies, a prova.

També intenten tornar la Nazish a casa seva, però fa deu anys que està tancada i ja no pot reconéixer el barri on vivia. No troben l'adreça, ningú els sap o pot dir on és la seva família. Tres quartes parts de les dones que arriben al Bilquis Edhi no en sortiran mai.

La doctora parla per telèfon amb el pare de la Hira, que es nega a recollir-la i inventa mil excuses. "Miri, per nosaltres no és problema que la seva filla es quedi aquí, però aquesta noia té tota la vida per davant, es mereix una segona oportunitat". El pare penja el telèfon. No hi ha segones oportunitats, ni per a ella ni per a la Nadjma, gairebé per a cap d'elles.

Ni tan sols per a la Shabana, la doctora de 39 anys que cuida les internes. Va ser repudiada pel seu marit, que no volia que seguís treballant fora de casa, quan va morir el seu fill de setze mesos. Ella no en tenia cap culpa, però és conscient que només si ell la "perdona" podrà tornar a casa. Fa vuit anys que no en sap res. "Encara que m'hagi d'arrossegar per aconseguir el seu perdó, ho faré", diu, "per a nosaltres la casa del nostre marit ho és tot: sense la seva casa no som res". Sense el seu permís ni tan sols poden sortir del centre.

El Bilquis Edhi, al centre de Karachi, és un cementiri d'esperances on les dones que no vol ningú estan enterrades en vida. A fora les anomenen "els fantasmes de Karachi".

"Dones que no vol ningú" ("Les fantômes de Karachi") és un reportatge de David Muntaner
Imatge: Hélène Eckmann
Muntatge: Thomas Parnet
Una producció de Memento per ARTE.