De "Volem acollir" a "Sabem acollir?"

Com fem cada cop que encarem un nou reportatge, el primer que ens plantegem és com podem anar més enllà, quin enfocament triem per a un tema que el mateix "30 minuts" ha tractat infinitat de vegades. Decidim que en aquesta ocasió no explicarem històries de famílies que travessen països sencers amb nens a coll, homes que travessen el mar en patera, ni rescats en alta mar, ni records de guerres, conflictes, violència, persecucions. Aquesta vegada posarem el focus en un periple menys heroic, el que passen quan arriben a casa nostra, sense res a les butxaques, destrossats els ànims, i han de demanar sisplau ajuda mentre s'eternitza el tràmit per sol·licitar protecció internacional. Explicarem els seus problemes, el dia a dia un cop han arribat aquí. Si se senten acollits o no. Comencem pel primer tràmit que fa qualsevol sol·licitant d'asil i ens presentem un dia qualsevol a la cua de l'Oficina d'Estrangeria. Primera sorpresa: molts, molts veneçolans a la cua, fugint d'una crisi humanitària de dimensions brutals. Els veneçolans van ser els principals sol·licitants d'asil l'any passat i poca gent ho sap. El "Volem acollir" de la manifestació del 2015 tenia de fons la idea colpidora del refugiats sirians que fugien de la guerra travessant Europa. Els que fugen de Veneçuela, d'Hondures, de Colòmbia... ho fan per causes no tan fàcils de definir i en què no s'empatitza tant com davant una guerra. Ignasi Amat, coordinador de la Llar Sant Joan de Déu per a sol·licitants de protecció internacional a Manresa, ens plantejava una pregunta, un punt de partida: "A qui volem acollir? Volem acollir només algun tipus de persones?" A la cua d'Estrangeria coneixem tres dones veneçolanes, la Milena, l'Oriana i la petita Isabella, àvia, mare i filla, que arrosseguen tres maletes amb tota la seva vida. Havien arribat feia dos dies amb 100 euros a la butxaca: "Res de valor, res per comprar, res per menjar, res per anar i venir. Res." Demanen cita per a l'entrevista d'asil, però fins d'aquí cinc mesos no podrà ser. Es neguitegen, no saben on dormiran. I mentrestant, què? El mateix dia coneixem a la cua més famílies que arriben amb maletes. També amb avió. Ni caminant ni amb patera. Hondurenys, colombians, salvadorenys, georgians... Tampoc no tindran cita per fer l'entrevista fins d'aquí uns mesos. Escoltant les queixes dels que fan cua, comencem a veure les dimensions del col·lapse del sistema d'asil. El govern espanyol responsable tant del tràmit administratiu com de la xarxa d'ajuda no ho nega. "Continuarà sent complicat", ens diu la responsable del dispositiu d'ajuda per als refugiats vulnerables al Ministeri de Treball. Les setmanes següents decidim seguir el periple de les tres veneçolanes. En deu dies dormen a cinc llocs diferents. Primer, sota el paraigua dels serveis socials municipals, després ja dins el programa social de l'Estat per a refugiats. Malgrat el mareig de tràmits burocràtics que han de fer, es pot dir que han tingut sort. La Creu Roja ens ho explica així: "No tenim prou places per a tothom. Que haguem que fer una tria sobre persones vulnerables és molt dur. Perquè totes són vulnerables. Però, tot i així, encara hi ha gent que ho és més." Ara mateix, mentre els sol·licitants d'asil esperen mesos i mesos l'entrevista que ha de determinar si els accepten com a refugiats o no, només famílies amb nens o persones malaltes poden entrar al sistema d'acollida, que els garanteix allotjament i manutenció. Això ens sobta. Un home sol té molt poques possibilitats d'aconseguir una plaça durant aquests primers mesos, abans de l'entrevista d'asil. I els albergs municipals per als sense sostre, l'altra opció per no dormir al carrer, tenen llista d'espera. Durant aquest dies que seguim les veneçolanes amb la càmera, gestionem poder gravar també als diversos centres on dormen. Tothom qui treballa amb refugiats parla obertament del caos en el sistema d'acollida, però, paradoxalment, la majoria de les entitats no semblen tenir especial interès que això es visualitzi. Dels centres on han estat allotjades les tres veneçolanes, només hem pogut gravar sense restriccions a les dependències de la residència salesiana Martí Codolar. De seguida veiem que parlar dels refugiats d'una manera realista i no bonista és incòmode. Hem hagut de sentir coses com: "No volem que graveu perquè els veïns no sàpiguen que aquí viuen refugiats" o "Potser si es veu per televisió com els ajudem tindrem reaccions contràries". Por d'una societat que diu "volem acollir", però no té clar què significa exactament? Por de perdre les subvencions de l'Estat per a l'acollida? Lentitud i traves, emparant-se en la difícilment rebatible protecció a la intimitat. La Milena, l'Oriana i la Isabella viuen finalment en una pensió d'emergència social a Santa Coloma de Gramenet mentre segueixen esperant l'entrevista d'asil. Estan molt agraïdes perquè ara tenen el que els és imprescindible: un lloc on dormir, tres àpats diaris. Però no poden carregar el saldo del mòbil ni es poden comprar un bitllet de metro. Sort de la solidaritat. Amb altres refugiats veneçolans que han conegut, s'ajuden i es passen informació. "Jo et passo una T-10 que m'ha donat la treballadora social, hi queden dos viatges", "jo et dono un cartró de llet per a la nena que m'ha regalat el 'paqui' de la cantonada", "he anat al rober d'una església de Sarrià i m'han donat aquest jersei; sort, perquè anava vestida d'estiu". Imaginem el que suposa no disposar de diners de butxaca. Conèixer les tres veneçolanes ha estat una de les moltes situacions que, durant el rodatge, ens han fet canviar la mirada. Com també ho ha estat passar un matí en un menjador social per als sensesostre on immigrants i refugiats ja són una tercera part dels usuaris. O el trasbals que ens va suposar que ens interceptessin al carrer, al costat de l'Estació del Nord, un grup de nois subsaharians acabats d'arribar a Barcelona des del sud, que ens ensenyaven trossos de paper estripat amb el telèfon d'algun conegut i ens demanaven ajuda per contactar-hi. I aprofito per recomanar "Les formes del verb anar", de Jenny Erpenbeck, el llibre que m'ha acompanyat durant l'elaboració d'aquest reportatge.