Ser filla d'un noi que es va vendre l'esperma de manera anònima ha impactat fortament en la meva vida des de sempre.

De petita em va afectar particularment el contrast de realitats entre el que vivia dins de casa i a l'entorn més proper, i el que vivia a fora. En el nucli íntim, la família monoparental que la meva mare havia creat era naturalitzada i mai qüestionada; a fora, en canvi, passava estones considerables afrontant cares d'incomprensió i preguntes que ni tan sols jo sabia respondre. El conservadorisme social hegemònic respecte a la família (la causa d'aquest decalatge), juntament amb la novetat que encara era llavors la reproducció assistida, van fer que la meva mare decidís no explicar a l'entorn com s'havia quedat embarassada —si en la seva decisió hi van jugar altres factors, ho desconec.
 

En tot cas, tot i que la meva mare no va ocultar-m'ho mai ni tampoc va enganyar-me de cap manera, sí que vaig patir aquest secretisme familiar i social pel qual no es parlava mai obertament ni amb naturalitat d'on havia sortit jo. Així que quan a l'escola m'afirmaven categòricament que, encara que no hi fos present, tothom tenia un pare, i m'exigien una explicació de per què jo no, jo tenia ordres directes de no explicar res. A vegades ric pensant que no ho hauria pogut explicar encara que hagués volgut desobeir les ordres algun dia.

Inseminació artificial, esperma, donant, clínica, ginecòlegs... Jo no entenia res. Sempre remenava entre totes aquestes paraules buscant-hi una persona al darrere, alguna cosa que em transmetés una mica d'humanitat.

Un dia en una classe de ciències naturals, a l'inici de l'adolescència, vaig descobrir que les meves sospites (i esperances) eren correctes i que, efectivament, jo també venia d'una segona persona, com tothom. Però jo en aquella època ja feia temps que havia deixat de preguntar res sobre els meus orígens; haver de preguntar, la conversa, les respostes… només em feia sentir malament. Tampoc ho feia per lleialtat a la meva mare, perquè no volia que pensés que la nostra família no era suficient o que no l'estimava prou.
 

Jo no tenia cap intenció de passar el Nadal amb aquell senyor o d'estimar-lo; només volia saber qui era, però em feia patir que no ho entengués i ferir-la. Al cap de poc d'aquella descoberta, vaig començar a tenir un somni recurrent que em va durar fins ben entrada l'adolescència: els peus d'un home, i jo apujant la mirada cames amunt a poc a poc amb molta emoció per veure-li la cara, però quan arribava a la cintura, tota la part superior del seu cos desapareixia i no arribava a veure-la mai.

En aquella època, jo ja havia desobeït ordres i els havia confiat a algunes amigues de l'institut tot el que sabia sobre els meus orígens. Quedàvem a les tardes i planificàvem en secret com aconseguir l'expedient del meu pare biològic. Va ser també en aquella època que vaig començar a prendre consciència sobre els meus germans i germanes i a fantasiejar cada dia (cosa que encara faig ara amb 32 anys) sobre quants en devia tenir i com devien ser.

Durant la vintena vaig tenir la immensa sort d'anar a parar a una associació de dones que, a banda d'acompanyar-me en unes circumstàncies molt complicades de la meva vida, van educar-me en el feminisme i l'anticapitalisme. I no pas amb teoria, sinó amb pràctica: com s'organitzaven, com actuaven, com vivien.

Avui, molta pràctica i una mica de teoria després, ja no són les particularitats de la meva història el que em fa mal. Primer, perquè tinc la sort de tenir una mare valenta i honesta que s'ha assegut a escoltar-me amb voluntat d'entendre'm i que no només ho ha fet, sinó que m'ha acompanyat i m'ha fet costat durant tot aquest camí. I segon, perquè he vist clar que tot allò personal és polític i que a l'arrel de la meva història no hi ha tant les accions de persones concretes com els engranatges d'un sistema pervers i violent que ens aïlla, ens aliena i que ha aconseguit mercantilitzar la vida, convertint-nos a totes i a tots de vegades en consumidors, de vegades en producte.