Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
"La gran evasió", a "30 minuts"

Compartir els espais naturals, una qüestió d'educació i amabilitat

L'autor del "30 minuts" "La gran evasió" reflexiona sobre les necessitats humanes que han portat a la massificació dels espais naturals a Catalunya

Enllaç a altres textos de l'autor

Josep Badell

Autor del "30 minuts" "La gran evasió"

Vaig passar la meva infància a la masia dels pares. Era un lloc remot (ara ja no). Veiem passar pagesos i algun passejant que es perdia de tant en tant. Gent estranya que voltava pel camp, i que gairebé sempre feia bona amistat amb el meu pare, un home àvid de notícies de l'exterior. Qualsevol nouvingut era una festa i fins i tot eren convidats a dinar, com mana la cortesia. Era gent amable i cultivada que sabia que estaven a casa teva i valoraven el fet de poder gaudir-te, com un habitant més del bosc.

Quan aquests visitants imprevistos marxaven, solien deixar un forat ben gros que es traduïa en un gran silenci. Estava tot dit, i els locals havíem de tornar a la monotonia del silenci campestre, avorrit, de vegades. Però durant unes hores viatjàvem als espais descrits per aquell visitant subtil, que ens havia entretingut amb les seves històries del món de més enllà de les muntanyes. Sempre deixaven una llavor dins de cadascun de nosaltres, nens de bosc.

Vaig passar els anys contemplant la natura. Em coneixia qualsevol racó de la finca on vaig aprendre a caminar. A cinquanta metres de la masia teníem la riera, i a baix de tot el que dèiem "el saltant", un petit salt d'aigua que desembocava a una gorga meravellosa plena de vida. Allí vaig fotografiar els meus primers capgrossos, libèl·lules, caragolets de riu i un llarg etcètera. Tot un museu d'obres d'art natural al meu abast.

Va ser un estiu que vaig quedar esparverat, quan una colla de visitants va començar a banyar-se i a desfer aquell ecosistema tan preciós. Com eren de diferents aquells visitants, del que venien anys enrere. Feien molt soroll i van convertir la "meva" gorga en un parc aquàtic. Ho van desfer tot.
Jo, impàvid, em debatia entre el seu dret a banyar-se, i el meu dret que no toquessin l'ecosistema que havia conegut verge durant la meva curta vida. Em sentia privat i desolat. Anys després, els primers signes del canvi climàtic fan fer la resta. Aquella gorga ja no té aigua des d'aleshores. Ja no hi ha res o poc per preservar.

L'abandonament de deixalles és un dels problemes de la presència humana als espais naturals
L'abandonament de deixalles és un dels problemes de la presència humana als espais naturals

Anys després vaig començar a conquerir el món més enllà de les muntanyes i començaven les experiències en pisos de la gent que anava coneixent. El meu primer ascensor, per exemple, o el vertigen d'estar a trenta metres penjat d'un balcó des d'on es veuen més balcons, em va apropar a la forma de viure de la resta de gent, i això em va ajudar a comprendre les ganes que tenien aquells nois de banyar-se en el gorg de casa meva. Jo no podia concebre la vida entre aquelles quatre parets, sense un tros de cel propi. Els veia apilonats i sense la intimitat que t'ofereix la vida al camp. Llançaven el menjar a la brossa, no l'hi donaven a les bèsties del corral. Tancaven les finestres per no sentir els veïns, i no corria l'aire.

Darrere d'aquells nois van venir famílies senceres que feien foc al bosc, ocupaven espais privats, i havien convertit la riera en un museu de deixalles que ara mateix deuen ser al fons marí. Estic parlant dels anys vuitanta. Va ser un fenomen que va durar pocs anys, afortunadament, i que no s'ha tornat a repetir. Els forestals es van posar durs i la cosa es va quedar aquí.

Així i tot, van quedar els Badenes, una família que va fer bona relació amb la meva, i durant anys van seguir ocupant l'espai que van envair en el seu moment, a pocs metres de la façana de la masia. Feien bona companyia els diumenges. Jugaven bé a les cartes, i sobretot, eren molt amables.

Ara, anys més tard, no coneixem ningú dels milers de persones que passen cada setmana per darrere la masia. Tothom va amb pressa. Queden pocs passejadors i van guanyant els ciclistes i els runners amb molta diferència. Ara som un lloc de trànsit, i segons a quines hores, de molt trànsit. Han desaparegut els pagesos amb el carro i ara són BTT d'última generació, aviat seran els monopatins i, algun dia, qui sap què. S'han extingit els visitants inesperats que enriquien la sobretaula d'un dia qualsevol, però també han desaparegut el llangardaix comú, les tortugues; de serps se'n veuen poques ja. Els senglars són la nova plaga. La riera va seca i, quan plou molt, és una festa per a la mainada local, que trepitja el poc que queda, entre els jocs lògics de la infància. Molts camps s'han abandonat i s'han fet bosc.
Ja no coneixem els caçadors, que sovint disparen massa a prop de casa, buscant coloms, que demanen la protecció de la masia. Patim l'anonimat que es viu a la ciutat, on ningú se saluda. Abans era impensable.

El '30 minuts' 'La gran evasió' aborda la massificació dels espais naturals a Catalunya
El '30 minuts' 'La gran evasió' aborda la massificació dels espais naturals a Catalunya

Abordar aquesta temàtica en el "30 minuts" "La gran evasió" ha sigut tot un repte, perquè encara que pugui ser una part implicada, he fet l'exercici d'empatia que calia amb postures que em costa entendre. I la conclusió a la qual he arribat en cada cas és que els arguments de la natura sempre guanyen perquè, al final, nosaltres en formem part i sense ella no és possible la vida a l'únic planeta habitable que coneixem.

Poder comprendre els arguments dels científics ha sigut clau per veure l'emergència en la qual ens trobem, però no sempre és fàcil posar arguments complexos en una balança on també es troben els interessos humans, que en el seu "carpe diem" no para a mirar l'impacte que provoca la seva activitat.
Però tampoc ens parem a pensar altres coses quotidianes que també afecten el medi ambient. On van els químics de neteja que tirem a la pica? I la brossa que llencem al contenidor?
O la relativitat del concepte "massificació". No estan massificats de xalets els boscos de la Costa Brava? No interfereix en la vida salvatge?
Serà difícil trobar el punt on per no fer malbé un ecosistema, ens privem de banyar-nos o de construir-ne res que el perjudiqui, de mode propi, per principis, sense la necessitat d'una imposició normativa o unes restriccions improvisades.

Com sempre, serà una qüestió d'educació i d'amabilitat.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut