Jordi Borràs al reportatge "Ultres d'uniforme", de "30 minuts"
"30 minuts": "Ultres d'uniforme"

Un fragment del nou llibre del fotoperiodista Jordi Borràs

El reportatge "Ultres d'uniforme", una investigació de Carlos Enrique Bayo per a "30 minuts" estrenada ahir, recollia el testimoni de Jordi Borràs. Avui surt a la venda el seu llibre "Tots els colors del negre", on documenta l'extrema dreta a Catalunya i Europa

El reconegut periodista Jordi Borràs ha documentat els últims anys l'augment de l'extrema dreta a Catalunya, una investigació que ha ampliat amb diversos viatges per Europa a Polònia, Grècia, Itàlia, Portugal, França o Alemanya, entre altres països. El resultat, el seu llibre "Tots el colors del negre. L'extrema dreta a l'Europa del segle XXI" (Ara Llibres, 2022), es posa avui a la venda a les llibreries. Borràs el defineix com "La investigació periodística de tota una vida".

L'any 2013, Jordi Borràs va haver de reorientar la seva carrera professional, després que l'extrema dreta l'assenyalés i l'amenacés de mort.

 

"Una de les derivades de tot això és que començo a viatjar per  Europa per la incapacitat que tinc aquí de cobrir actes, manifestacions, mítings... de l'extrema dreta i fer-ho amb seguretat, amb la seguretat de tornar sencer a casa. Això fa que comenci a sortir a Alemanya, Polònia, Letònia... i  m'ha condicionat la vida en molts aspectes. He procurat naturalitzar-ho, malgrat sigui molt injust, i crec que és una injustícia que un fotoperiodista no pugui fer la seva feina al seu país, es una cosa tristíssima. Però és que això és així. A mi ningú, a dia d'avui, no em garanteix la seguretat d'anar a una manifestació d'extrema dreta i tornar sencer a casa, perquè els cops que ho he intentat, que han estat molt pocs en aquests últims anys aquí, he tingut experiències molt fotudes. I no només això, sinó que en situacions que no hauria d'haver patit, com per exemple, anant pel carrer, he tingut problemes greus.", Jordi Borràs, avui a "El matí de Catalunya Ràdio".

 

En aquest sentit, el reportatge "Ultres d'uniforme", de Carlos Enrique Bayo i Raul Cuevas, estrenat ahir a "30 minuts", recull el cas del policia que el va agredir el 2018 al crit de "Viva Franco! Viva España!".

 

 

Aquí us deixem un fragment del capítol "Les ombres de Varsòvia":

 

Llibre "Tots el colors del negre. L'extrema dreta a l'Europa del segle XXI", de Jordi Borràs (Ara Llibres, 2022)

 


Varsòvia, Polònia. 11 de novembre del 2018

Salsitxes, bacó, ous remenats i mongetes amb tomàquet. Per fer-ho passar, una llescota de pa negre i un suc de taronja i, és clar, l'infecte cafè d'hotel. A banda del cafè, que si no és a Itàlia no hi ha manera de beure'n de decent, aquesta és una de les coses que més m'agraden quan viatjo: cruspir-me uns esmorzars d'aquests que no faig mai a casa per culpa de la rutina i la mandra. Amb la panxa plena i la càmera a punt, ja podia començar el xou.

Al carrer només hi havia gent desfilant amb banderes, braçalets amb els colors blanc i vermell i tota mena de simbologia nacionalista. Encara faltaven hores per a la manifestació, però l'ambient ja era més que evident prop del Rondo Dmowskiego, el punt d'inici de la marxa. Els rius dels fervents patriotes recorrien aquells grans carrers il·luminats amb una llum tènue, de plom i de primera hora del matí. Sempre m'ha cridat l'atenció com canvia la llum en alguns països. A la meitat nord d'Europa, és com si davant del sol hi col·loquessin un filtre gris ciment que fa baixar la saturació del paisatge. La llum pinta uns carrers freds i de colors empobrits, com si els faltés una pàtina de pigment.

Vaig anar a fer una ullada a la zona on hi hauria la manifestació i que començaven a acordonar. La presència de militars era més que evident. Efectivament, tal com el Govern havia promès, la marxa l'encapçalaria una mostra del múscul marcial del país. Al mig d'aquella gran avinguda hi havia ben bé una cinquantena de vehicles militars pintats amb els colors de camuflatge de l'OTAN. Carros de combat lleugers, camions llançacoets i una mostra dels totterrenys que utilitzaven les forces especials de l'exèrcit. Entre tant de ferro, uns militars s'afanyaven a guarnir els vehicles amb les banderes del país, mentre d'altres es dedicaven a polir la pintura d'aquells trastos amb un drap de cotó i una delicadesa inaudita. Transitant amunt i avall, hi havia centenars de soldats movent-se en formació, com un estol d'estornells sense ales. L'escena era hipnòtica.

Em vaig quedar una estona badant amb els soldats, mentre observava la reacció de la gent, que es feia selfies amb els blindats, i jo apro fitava per fer proves amb les primeres fotos de la jornada. Com que el cel estava ben tapat, aquell dia no havia de patir perquè la llum fos massa dura, amb ombres retallades i contrastos insalvables. Acabada la feina amb l'exèrcit, vaig decidir enfilar cap a una missa a l'aire lliure que feien al peu d'un monument als caiguts de la resistència de Varsòvia. La massacre que hi va haver al país i especialment en aquella ciutat va deixar centenars de milers de morts. Per fer -nos-en una idea: si l'any 1939 aquella ciutat tenia un cens que rondava el 1.300.000 per sones, l'any 1945, acabada la guerra, el cens s'havia reduït a poc més de 400.000 habitants. Nou-centes mil persones mortes, exiliades o desaparegudes. Feia esfereir.

De camí a la missa vaig topar amb una església. A fora hi havia una munió de gent esperant qui sap què, vestits amb mantellines i unes capes guarnides amb l'escut nacional i brodats religiosos. Em vaig acostar a l'interior del temple i no hi cabia ni una agulla. Hi feien missa, però no era aquella la que buscava. Seguint fins al punt on em mar cava el mapa, vaig passar per davant d'un parell de monuments a herois nacionals, tots dos carregats fins al capdamunt de corones de flors i fanalets amb una candela menuda a dins. Finalment vaig arribar a la missa a l'aire lliure, que es feia en una plaça i al costat d'un altre monument als caiguts de la resistència contra els nazis. Al bell mig hi havia una carpa feta amb una estructura de ferro i de sostre arquejat que servia de capella mòbil. A dins hi havia un gran quadre de la Verge Maria i el Nen Jesús, un altar, tota la parafernàlia de ciris, missal, sagrari i un gran crucifix. El culte l'amenitzaven el capellà i un altre home que devia ser un vicari. Al seu voltant hi tenien més de mil persones en silenci sepulcral. A les primeres files, quasi tots els assistents seguien la missa agenollats i feia de mal passar sense interrompre.

 

Una monja entre els fidels que assisteixen a una missa a l'aire lliure (Fotografia de Jordi Borràs, Varsòvia)

 

El públic era bàsicament de mitjana edat, però també hi havia famílies senceres amb la canalla i força gent gran. Altre cop hi havia fidels embolcallats amb capes de brodats religiosos i domassos de Crist Rei. Un dels fidels fervents, que duia les mans cobertes amb guants blancs, aguantava contra el seu pit una figura de sant Miquel Arcàngel  enfrontant-se a Llucifer. A pocs metres d'ell també es feien notar un grup de persones amb banderes de Solidarność, l'històric sindicat po lonès dels anys vuitanta que va ser clau per enderrocar el comunisme al país, tot i que avui en dia Solidarność sembla ignorar la deriva tota litària de Polònia.

Mentre m'anava movent amb passes de lladre per no destorbar, descobria nous personatges, com el panxut que duia aquella gorra vermella amb el lema «MAGA» (Make America Great Again), un grup de monges amb uns hàbits ben exòtics que no havia vist mai abans o un home gran vestit amb uniforme militar de camuflatge subjectant un crucifix enorme. La seva mirada era tan gèlida, impassible en direcció al capellà, que fins i tot em vaig estar de retratar-lo. Vaig tornar a la primera fila per agafar un parell d'imatges amb el gran angular i a davant de tot m'hi vaig trobar dos homes amb l'emblema de l'ONR al braç. Si algú l'ha vist mai, ja sap de què parlo: un braç aguantant una espasa, de traç gruixut i angulós i posició romboïdal. L'emblema per si sol es diu Falanga —com el partit feixista dels anys trenta— o Ręka z mieczem, que literalment vol dir ‘braç amb espasa'. Actualment aquest símbol és utilitzat principalment per dues organitzacions que es declaren hereves del partit feixista dels anys trenta, l'ONR i el Narodowe Odrodzenie Polski (NOP, Renaixement Nacional Polonès).

 

Un home aguantant una creu en una missa a l'aire lliure als carrers de Varsòvia (Fotografia de Jordi Borràs)

 

Vaig obrir-me pas entre el servei d'ordre de la missa format per homes de mida considerable i cara de pocs amics. Molts dels seus integrants també portaven l'emblema de Falanga, a banda de les armilles de color taronja fluor estampades amb tres escuts i una espasa envoltats per la llegenda, en polonès, que deia «Guàrdia de la marxa d'independència». Sortint d'allà vaig topar de cara amb un home que duia un cartell ben gros amb un missatge desconcertant: «No soc feixista perquè soc polonès.» Un equívoc tan gran com l'elevat nombre de neofeixistes amb l'emblema de l'ONR que rodejaven aquell il·lús.

La marxa oficialment començava a les dues de la tarda i jo encara tenia més d'una hora i mitja per fer un mos. Anant cap a l'hotel vaig comprar uns fideus deshidratats i me'n vaig anar directe a l'habitació. Me'ls vaig cuinar amb la tetera elèctrica que hi havia a la cambra i ho vaig rematar amb un cafè de sobre fastigós. En acabat vaig agafar l'equip fotogràfic, roba d'abric, una ampolla d'aigua i, just quan estava tancant la bossa, vaig sentir un so rítmic que venia del carrer -pam, pam, patapamtalment com una marxa militar. Com que estava a la segona planta de l'hotel, se sentia tot, però em va caldre obrir la finestra del petit balcó per veure què passava. De cop, un crit amb unes or dres indesxifrables va fer aturar el pas a una cinquantena llarga d'homes que caminaven en formació de doble columna. Més de trenta homes d'aquells portaven les armilles taronges de la Guàrdia de la marxa d'independència. La resta anaven vestits de rigorós negre i duien tots el rostre tapat amb un passamuntanyes. Lluïen una cinta vermella a cada braç, botes i pantalons militars. Van anar carrer amunt en direcció al centre de la plaça, on començava la manifestació. La gent que es creuava amb ells —no cal dir que tots els que hi havia per allà també anaven a la marxa— semblava inalterable davant d'aquella exhibició paramilitar que devien trobar d'allò més normal.

Faltava poc menys d'una hora per a l'inici de la manifestació i vaig decidir començar a fer feina pels carrers propers a l'hotel. Casualment vaig topar amb el punt d'entrega d'acreditacions en un dels accessos a la zona acordonada. Em va anar perfecte, perquè la documentació enviada pels serveis de premsa del Ministeri de Defensa era un embolic colossal i no vaig aconseguir saber on carai havia de recollir la credencial. En aquell moment hi havia ben bé una quinzena de periodistes, la majoria d'ells locals, excepte un equip d'una agència francesa. Vaig entregar el meu carnet de la Federació Internacional de Premsa i dos funcionaris em van buscar a la llista. En efecte, estava acreditat. Em van entregar el targetó amb un cordill per penjar-lo del coll i tot seguit em vaig posar a la filera per al control d'accés. A la punta, un parell d'homes que devien ser policies de paisà escorcollaven a tothom. Mentre un em feia posar amb els braços en creu i les cames obertes i em passava un detector de metalls, l'altre em va regirar l'equip que portava buscant-hi, qui sap, si armes, explosius o pro paganda subversiva.

Un cop a dins del recinte, una barreja de temor i excitació es va apoderar de mi. Ara sí que estava a la gola del llop, ja no hi havia marxa enrere. En veure que hi havia una tarima per a gràfics, no m'ho vaig pensar dues vegades. Abans de pujar-hi, però, havia de creuar una fila de soldats que em barraven el pas. Com que no sabia per on tirar sense fer-me notar -no acostumo a travessar formacions militars-, una dona que em va veure i que duia la credencial del Ministeri de Defensa em va agafar pel braç i va obrir pas entre les tropes. Així de senzill. Des de dalt de la tarima hi havia un pèl de perspectiva. Fins allà on abastava la vista, hi havia gent, moltíssima gent. A les primeres línies, un mar de banderes poloneses, tot i que la majoria eren unes altres, les verdes amb l'emblema feixista de Falanga, les banderes de l'ONR.

A la meva dreta tenia els soldats que s'havien col·locat en formació, però, en lloc de fusells, duien ensenyes del seu país. A l'esquerra, un equip de recreadors bèl·lics escenificaven les tropes de l'heroica resistència durant l'aixecament de Varsòvia davant de les tropes nazis l'any 1944. Anaven ben uniformats i equipats amb armament i vehicles d'època, tot un espectacle per als que, com a mi, ens fascina la recreació històrica. Amb aquella barreja de soldats de l'exèrcit polonès, neofeixistes de l'ONR i els recreadors de la resistència contra els nazis, n'hi havia per parar boig, si no havies entès que dels fets a les paraules a vegades hi ha un mar de distància. Massa contradiccions per metre quadrat.

D'entre el panorama em va cridar l'atenció un fotògraf. Era l'únic dels que érem en aquella atapeïda tarima que disparava en analògic gràcies a una vella Minolta. Ens vam somriure i d'allà va començar la conversa, parlant de càmeres, tot un clàssic per trencar el gel entre els del gremi. Em va estar explicant que disparava per afició, però que ell en realitat es guanyava la vida amb temes immobiliaris i dedicava el temps a una fundació que havia fet per promocionar joves artistes. En dies com aquell sortia a jugar amb la vella càmera com havia fet tota la vida, amb la Minolta i un rotlle de pel·lícula de 35 mil·límetres. Se'l veia amable, però feia massa preguntes per al meu gust. Insistia a saber com em deia, d'on era i si tenia pàgina web. No vaig detectar ni un bri de mala fe en les seves preguntes, però jo no tenia gens clar a quin bàndol jugava aquell fotògraf. Vaig inventar-me una identitat sobre la marxa tot defugint el tema de la web amb una excusa qualsevol.

Des de dalt d'una camioneta va començar a repicar un timbal. Ja hi havia ambient i diversos fotògrafs vam anar a treure-hi el cap. Mentre el del timbal repicava, un dirigent de la Młodzież Wszechpolska (MW, Joventut Polonesa) atenia la premsa. L'estètica, tan important per als seguidors feixistes, es cuidava fins a l'últim detall per part dels nous deixebles de Mussolini. Mentre una tribu de caps rapats subjec taven la pancarta, el seu portaveu anava vestit com un dandi, amb abric llarg de llana espessa, sabates de pell ben enllustrades, pantalons beix, una boina anglesa i guants de pell cobrint-li les mans. No sé si m'intimidava més ell o els orangutans de la pancarta. Al cel, centenars de banderes de l'MW amb el triangle verd, l'espasa i una cinta amb els colors nacionals envoltant-la.

Mentre em recreava fent fotos als caps rapats de la capçalera, guarnits amb tota mena de tatuatges i pedaços amb simbologia feixista, em va cridar l'atenció veure un d'aquells individus amb el Totenkopf, una vella insígnia militar d'origen germànic que representa una calavera amb dos ossos encreuats al darrere. La seva posició a tres quarts de perfil la fa inconfusible. Va ser popularitzada arreu gràcies a una de les divisions de les Waffen-SS que la va adoptar com a emblema. Al llarg de tot el dia i mig que feia que repassava simbologia pels carrers de Varsòvia, era el primer vestigi nazi que hi trobava, malgrat que em vaig fer un fart de veure la neofeixista creu celta pertot arreu. No era pas estrany: al país hi havia una germanofòbia latent -que convivia, també, amb una palpable al·lèrgia a la població russòfona- i una demonització lògica cap a tot allò nazi. Al cap i a la fi, els de l'esvàstica van ser els responsables de la carnisseria més gran que havia viscut el país. Ironies de la vida, el feixisme semblava ben tolerat per bona part de la societat, que no aparentava immutar-se pel fet que aquella manifestació l'encapçalessin organitzacions neofeixistes. Això sí, la matriu germànica del feixisme era, en general, rebutjada. Com a mínim això semblava.

Distret com estava amb els pelats de primera fila, quasi em va passar per alt que una representació de militants de Forza Nuova, el partit liderat per l'històric Roberto Fiore, s'havia situat a la capçalera de la manifestació. La delegació del partit neofeixista italià semblava tenir un lloc reservat a primera línia. Així ho van fer notar els organitzadors de l'ONR que van deixar espai perquè els de Forza Nuova despleguessin pancarta pròpia. Els italians -n'havien vingut un centenar llarg per a l'ocasió- enlairaven banderes del partit i també de la branca juvenil, Lotta Studentesca. Allò era una mena d'ultraerasmus amb alumnes vinguts de mitja Europa. La seva estètica no diferia gaire de la dels polonesos, però es notava ràpidament pel color de la pell qui era local i qui no n'era.

Faltava poc per començar la marxa i les pancartes competien pel podi. Els fotògrafs vam anar prenent posicions falcant els colzes per tal de buscar un forat. Jo em movia entre la petita tarima que havien muntat per als gràfics i la primera línia de manifestants. Va ser llavors quan em vaig adonar que hi havia un problema amb un fotògraf. A pocs metres d'on em trobava, dos membres del servei d'ordre estaven cantant les quaranta a un noi que havia pujat a sobre d'un d'aquells quioscos circulars que serveixen per penjar-hi cartells. Jo no entenia absolutament res del que li deien, però no calia saber polonès per deduir que volien que baixés immediatament d'allà i que estaven molt cabrejats. L'escena posava els pèls de punta. Els dos membres de seguretat -de seguida van arribar-ne més- duien la cara tapada i només se'ls veien els ulls. Un dels dos, el més gros, tenia la creu celta estampada al passamuntanyes, de manera que li ocupava tota la cara. El noi va decidir baixar amb un mig somriure mentre semblava que donés explicacions pel seu atreviment, però de poc li va servir, per què va ser tocar a terra i que li caigués un mastegot rere l'altre entre els seus crits i laments. Cinc membres de la guàrdia pretoriana de l'ONR el van agafar pel coll i pels braços i se'l van endur fora de l'abast de la meva vista en un tres i no res. Vaig fer un parell de fotos de l'escena, però de seguida vaig notar que algú m'agafava pel braç i se'm va glaçar la sang de cop…

—Marxem d'aquí! Ara això ja és molt perillós, i si et veuen fent fotos acabaràs com ell. Aquesta gent és boja!

Era el fotògraf polonès amb qui havia estat parlant una estona abans. Se'l veia realment espantat, no sé si tant com jo, perquè la situació em va posar tots els sentits en guàrdia i suposo que amb la cara pagava. Després de dir-me que aquells manifestants eren uns violents i que no s'hi podia raonar, va tornar a insistir-me que el millor que podia fer era tocar el dos immediatament d'allà. Li vaig agrair el consell tot dient-li que aniria amb molt de compte, que ja havia vist com les gastaven. Ens vam acomiadar amb un gest i vaig seguir amb la fei na encara més acollonit del que ja estava.

Tot plegat va ocórrer a pocs metres des d'on el president del país, Andrzej Duda, estava a punt de donar el tret de sortida de la manifestació. Per tal d'allunyar-me dels animals del passamuntanyes, vaig de cidir tornar a la tarima. Al cap de pocs minuts va començar a haver-hi moviment en direcció contrària, on se suposava que el president Duda havia de fer el seu discurs. Hàbilment em vaig situar el més cen trat que vaig poder i en un tres i no res allò es va omplir de fotògrafs i càmeres de televisió. L'espessa capa de gent que teníem al davant es va anar esvaint mentre una dotzena d'homes cepats, amb gec llarg i maletins, s'anaven situant a banda i banda del recinte de seguretat que havia de resguardar el president. Els seus goril·les es van col·locar a lloc, se'ls reconeixia ràpidament per la mida, però també perquè duien la mà per sota l'abric a l'altura del pit, empunyant l'arma i en posició defensiva. Alguns d'ells portaven paraigües i maletins balístics, un discret sistema de protecció que amb un senzill moviment de canell desplega un escut antibales fet de panells replegats dins d'un maletí o amb la mateixa tela del paraigües. Al fons, un vehicle militar descapotable pintat de negre mat acabava d'arrodonir una escena testosterònica de pel·lícula d'acció. Es va fer el silenci i a la part de darre re del vehicle entravessat al mig del carrer, on hi havia un peu amb micròfon, hi va pujar un home. Era el president de Polònia en persona i faria un discurs allà mateix, a la part posterior d'un vehicle de l'exèr cit, com si estigués al mig del front de guerra.

Potser perquè no tenia gran cosa a dir o perquè la seguretat no convidava a allargar aquella situació, el discurs presidencial va ser força breu. Tampoc no vaig entendre gran cosa del que deia Andrzej Duda, però amb alguna paraula que caçava i el context, n'hi havia prou per deduir que allò era un sermó patriòtic de manual. En acabar, la plaça va esclatar en aplaudiments, crits i unes proclames que van fer bullir el personal. Immediatament tot es va tenyir de roig i van començar a entonar una cançó. Centenars de bengales amb llum vermella van encendre's en aquell precís moment i una espessa fumera va tapar-ho tot. Amb prou feines podia fer fotos, però la plàstica d'aquell instant era tan fascinant com esfereïdora.

Tot d'una vaig contemplar una escena que em va deixar clavat. No tan sols hi havia manifestants encenent bengales. A primera línia hi havia un parell de sanitaris, equipats amb el seu uniforme de treball que també en duien d'enceses. Una estona abans els havia vist arribar en una ambulància. Devien ser una dotzena i vestien roba tècnica reflectant. Ara que els tenia al davant podia fixar-me en els detalls. Un, amb passamuntanyes i alçant la bengala. L'altre portava l'emblema d'una de les organitzacions convocants, l'MW. Darrere seu hi havia la resta de tècnics sanitaris cantant el que suposo que devia ser l'himne nacional. Tots portaven el seu nom en una tireta de velcro a la roba i l'acreditació de la manifestació penjada al coll. Alguns d'ells també duien l'emblema de l'ONR amb un pedaç al braç. El que empunyava la bengala anava amb un passamuntanyes guarnit amb un dibuix que no em va costar gens de desxifrar. Al centre de la peça de roba que li tapava la cara, a l'altura del front, hi duia l'emblema de «Good Night Left Side» (‘Bona nit, sector esquerre'), molt popular entre la ultradreta d'arreu. La imatge constava d'una silueta d'un home estirat a terra i un altre colpejant-lo amb una puntada de peu. Al voltant del dibuix hi havia la frase en qüestió rematada per dues creus celtes. Era una icona força coneguda, però molts dels que la fan servir desconeixen que, de fet, fou usurpada de l'antifeixisme. La frase original és «Good Night White Pride» (‘Bona nit, orgull blanc') i consta del mateix dibuix, en què la persona colpejada porta una creu celta a la samarreta.

En els temps de les imatges virals a la xarxa, l'origen d'aquest emblema pràcticament s'ha perdut, però el cas és que la imatge es va popularitzar a partir d'uns enfrontaments que hi va haver en una ciutat nord-americana de l'estat de Michigan entre antifeixistes i seguidors del Ku Klux Klan l'any 1998. Va ser llavors quan un noi negre, Harlon Jones, va aprofitar per donar una puntada de peu a un cap rapat seguidor del KKK després que aquest hagués caigut a terra mentre fugia d'un grup d'antifeixistes. Aquell precís instant va ser fotografiat i, com tantes altres imatges que s'han fet icòniques a la xarxa, ha acabat prenent entitat pròpia, fins i tot falsejada pels mateixos feixistes.

Aquell espectacle em va fer deduir que eren un equip de sanitaris organitzat pels mateixos convocants de la marxa, però em costava de creure que tinguessin la capacitat econòmica i logística d'aconseguir una ambulància i equipar una dotzena de persones amb roba i material tècnic professional. De fet, si una cosa vaig comprovar des del pri mer moment, va ser la capacitat d'organització de l'extrema dreta polonesa. A banda dels sanitaris i els membres del servei d'ordre, perfectament disciplinats, també hi havia una colla d'individus que duien casc i equips de ràdio que semblaven telèfons militars de campanya, adossats en unes motxilles que portaven al pit, d'on en sortien unes llargues antenes. Aquells graus d'organització marcial no els havia vist mai abans en una manifestació de l'extrema dreta i em feia pensar que els tan admirats feixistes espanyols eren uns aprenents al seu cos tat. Què més voldrien els espanyols que tenir una sola unça de la pre paració i la mobilització de l'extrema dreta polonesa…

Finalment, la marxa va començar a caminar. El president Duda es va esfumar i la capçalera de la manifestació va quedar dividida en tres blocs paral·lels: a la meva dreta hi quedava una columna de militars polonesos, tots amb el seu uniforme regular i la bandera del país; a l'esquerra, una columna de recreacionistes de diferents èpoques, amb vehicles i armament diversos; i, al centre, ocupant la major part de la calçada, una enorme pancarta amb el lema «Déu, honor, pàtria». Dar rere seu una camioneta amb uns grans altaveus, seguit d'un cordó d'homes del servei d'ordre que bloquejaven la capçalera agafant-se pels braços. Tot seguit i caminant com una massa uniforme de fum, llum vermella de les bengales, crits i milers de banderes, quedava el gruix de la manifestació.

Dues-centes vint mil persones hi havia, segons dades oficials. La marxa d'independència més gran que es recordava a Varsòvia o, com a mínim, això em va dir un periodista local. Tota aquella munió de gent caminava en direcció a l'Estadi Nacional, on es clouria la festa amb actuacions musicals. Tot el recorregut va ser una oda nacionalista com poques n'havia vist abans. De tant en tant, des del camió de la megafonia, a banda d'esperonar la tropa a base de consignes, sonaven velles marxes militars de grup coral amb veu rovellada, ben acompa nyades per tot l'instrumental de trombons, bombos i platerets. Tenia la sensació que en qualsevol moment irromprien les Waffen-SS al mig del pont i començarien els tirotejos amb els recreacionistes. Tot plegat semblava el decorat d'una pel·lícula i jo un actor secundari sense cap ganes d'entrar en acció.

La marxa es va fer especialment lenta i pesada quan va passar sobre el pont llarg que travessava l'enorme cabal del riu Vístula. Es va fer un tap i avançava molt lentament. Un cop la capçalera va haver creuat el pont seguint el camí cap a l'Estadi, vaig enfilar-me on vaig veure-hi altres manifestants que volien retratar l'escena: una munió de gent, la llum de les bengales i una espessa capa de fum sobre la negror del riu. Ja era tarda enllà i, després de passar-me bona part del dia rodejat d'aquell personal, em sentia més tranquil. Com que es feia fosc i el fred es notava, aviat vaig aprofitar per col·locar-me un tapaboques -al cap ja hi duia la gorra-, de manera que només se'm veiessin els ulls. Quedava totalment mimetitzat entre una massa de gent, la major part de la qual portava la cara tapada ja fos amb gorro i bufanda o amb un passamuntanyes. Allà m'hi vaig quedar una estona, veient passar la gent i robant alguna instantània.

Tot d'una i mentre estava enfilat sobre una barrera de formigó, vaig sentir uns crits guturals com sortits d'una caverna. Algun animalot repetia una frase i la resta de manifestants la corejaven. Des d'allà dalt intentava enfocar qui era la bèstia que cridava d'aquella manera fins que me'l vaig trobar passant vora els meus peus. Amb la boca quasi desencaixada de com l'arribava a obrir, deixava anar una consigna en polonès com si li anés la vida. La resta era pràcticament un clon del mateix que havia anat veient tota la tarda: cap rapat, jaqueta bomber i un braçalet amb l'emblema de Falanga. Tot calcat excepte per un detall. L'energumen que cridava caminava amb dues crosses perquè li faltava una cama. S'impulsava amb els pals ortopèdics amb una traça més que admirable, subjectant les dues crosses a terra i basculant amb el seu propi pes fins que la cama que tenia sencera li tocava a terra. Semblava un pèndol.

Feia hores que era al carrer i havia fet més de dues mil fotos des de primera hora del matí. Patia per si tenia alguna topada de darrera hora i em fotien enlaire la feina del dia, així que el primer que vaig fer abans d'enfilar xino-xano el camí de tornada va ser amagar les dues targetes de memòria plenes amb uns 90 gigabytes de fotografies. Un tresor documental que calia conservar i que m'havia costat tres anys d'aconseguir. Les vaig ocultar en una butxaqueta de la jaqueta -d'aquestes que, si no et coneixes la peça de roba, no trobaries fàcilment- i vaig col·locar una targeta acabada de formatar a la càmera. Els manifestants ja entraven a l'estadi on acabava la marxa, i jo vaig seguir fent fotos mentre tornava cap a l'hotel, caminant per la meva dreta per aquell pont llarguíssim. El pas era difícil i lent, però ja m'anava bé perquè jo seguia veient material fotografiable. Van anar passant els blocs de les organitzacions. Primer un d'enorme amb la pancarta unitària i les banderes de l'ONR, després el de les joventuts nacionalistes de l'MW, els de Forza Nuova… fins i tot hi vaig veure una gran pancarta amb el lema en espanyol de «VIVA CRISTO REY». Em vaig fixar especialment en qui la duia, sabent que la delegació espanyola de DN era per allà i encara no l'havia trobada, però els de la pancarta eren gent gran i parlaven polonès entre ells.

Un cop tenia el pont pràcticament creuat, vaig topar amb el bloc més sinistre de tots. Al capdavant portaven una pancarta amb un lema que no vaig aconseguir aclarir què hi deia, al darrere hi duien cartells gegants amb cares dibuixades de personatges que tampoc no vaig saber identificar. A mesura que la capçalera anava passant, el personal feia cada cop més basarda. En un moment determinat, va irrompre en escena un grup prou nombrós darrere d'aquell bloc. Els manifestants, tots apinyats i amb la cara tapada amb passamuntanyes, portaven banderes negres, amb la creu celta i fins i tot amb una de ben grossa amb un kolovrat, un antic símbol eslau similar a l'esvàstica. Cridaven consignes i alguns d'ells brandaven llibres al cel, talment com si fossin els Deu Manaments.

Com que aquell bloc quedava quasi encaixat a tot el pont, també pels laterals, el pas es feia cada cop més complicat. Veient que era quasi impossible avançar, vaig optar per quedar-me quiet tot deixant passar la marxa. Com que ja havia fet totes les fotos hagudes i per haver, vaig centrar l'atenció en allò que tenia al voltant, fixant-me en l'edifici que hi havia davant del pont. Un edifici d'apartaments vell, potser dels anys cinquanta. La major part de la façana s'havia tenyit de roig per la llum de les bengales que no van deixar d'encendre durant tota la manifestació. Quan la llum quedava reflectida sobre els vidres, el vermell de les bengales semblava aparèixer del mateix infern. A la part de sota, les siluetes de la gent i les banderes retallaven una ombra ampliada, obscura i perfectament definida contra la façana. El roig sang, aquelles ombres negres i el foc de les bengales que semblava sortir de les finestres de l'edifici. Els crits dels manifestants, el fum i un fred humit que t'arribava als ossos, només feien augmentar la sensació d'angoixa. Necessitava sortir immediatament d'allà, però el magnetisme de la imatge que tenia davant em mantenia immòbil. Intentava assimilar el que m'estava envoltant mentre fotografiava l'escena. Com podia ser que el que estava passant a Polònia pràcticament no se sabés? Per què a Catalunya es parlava més de Donald Trump, a l'altra banda de l'Atlàntic, que de l'amenaça antidemocràtica polonesa afavorida per la Unió Europea? Teníem governs d'extrema dreta a la cantonada i una escalada regressiva que feia feredat i no en teníem cap consciència.

 

Les ombres dels manifestants i les seves banderes projectades a la façana d'un bloc d'apartaments a Varsòvia (Fotografia de Jordi Borràs)

 

Després d'una bona estona refent el camí que havia començat hores abans, vaig arribar a l'hotel exhaust i amb tot el fred ficat a dins del cor. L'exhibició ultradretana més gran d'Europa després de la caiguda del Tercer Reich, amb el vistiplau i la col·laboració necessària d'un Govern membre de la Unió Europea, no seria pràcticament notícia l'endemà. La major part de la premsa espanyola havia decidit rematar-ho amb un breu a la secció d'internacional o, amb sort, havia optat per reproduir fil per randa les notes que arribaven d'agències. Poques setmanes després, Vox irrompia amb força al Parlament d'Andalusia trencant el desert institucional de quasi quaranta anys de l'extrema dreta espanyola. Alguns no entenien res. D'altres només vam constatar que, a Espanya, la Transició, tan modèlica i pacífica en boca d'alguns, era una fal·làcia que només va servir per perpetuar la impunitat dels franquistes. Una impunitat que moriria al llit, com la del mateix Franco, perquè el poder no tan sols no estava disposat a passar comp tes amb aquells criminals, sinó que els protegia. L'extrema dreta no havia marxat mai d'Espanya, només havia canviat de màscara durant uns anys. Però tot acaba tornant. La brutícia de sota l'estora, també.

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut