"Apostar-ho tot a una sola carta (la del turisme) en la recerca d'un benefici immediat condemna les possibilitats de futur del nostre territori."

ARTICLE EN OCCITÀ ARANÈS - Perqué cantes en aranés? - Perque sò aranesa. - E viues ena Val d'Aran? Que luenh! - Luenh de qué? Tot depen de quin ei eth nòste punt de referéncia. Quan escuelhí qu'eth mèn serie «ua vida plea», era val m'apareishèc coma ua evidéncia, perque creigui pregondament qu'aguestes montanhes an estat hètes entà sostier era vida. Aciu è mens besonhs e mès riquesa. Eth consumisme va a un aute ritme, eth territòri lo calme. Sai qu'era tèrra mos aufrís aliment. Es nòsti rius amòrten era set e aluguen lampes e ordenadors. Gràcies as bòsqui eth nòste aire se manten pur e podem cahuar-mos quan arribe er heired. Damb era pèira construïm camins e cases. Quan è un mau dia, pugi en tuc deth costat, càmbii de perspectiva e tot va milhor. Se me manque quauquarren, pogui compdar damb es mies vesies. Aciu connècti damb era inspiracion complèta, era que da un sentit ara vida. Enes darrèrs ans eth nòste territòri a viscut uns cambis drastics. Era globalizacion i a entrat de plen e era nòsta forma de hèr s'a capvirat: era nòsta gent grana a creishut en un estil de vida basat ena autosufisença, nosati auem creishut en monocoitiu deth torisme. Dues generacions que conviuen, damb perspectives reaument diferentes. Alidé Sans, cantautora i cantant aranesa (Fotografia de Cedrick Nöt) S'a idealizat es pòbles de montanha coma lòcs armonics, a on es abitants des ciutats pòden trobar ua via d'escapament as problèmes sociaus e ambientaus que i a enes ciutats. Ei complètament comprensible, e m'agrade èster refugi. Mès, deishatz-me díder que s'en bèth moment açò a permetut de possar endeuant quaqui nuclèus de montanha, tanben ei vertat qu'un abús d'aguesta condicion mos obligue a èster ath servici des metropòlis, enquia arribar a situacions tan absurdes coma era de non poder auer bestiar tranquillament pr'amor qu'enlordís es carrèrs per a on an de passar es coches qu'arriben des granes capitaus, o pr'amor qu'es esqueres hèn un tapatge shordant entad aqueri que les senten sonque quinze dies ar an. Aguesta guardada reduccionista de çò qu'ei eth Pirenèu e era realitat des persones que l'abitam, mos met en desequilibri e afeblís es nòstes possibilitats de vida. Era joenessa des nòsti pòbles a de marchar entàs ciutats se vò contunhar formant-se mès enlà deth bachelierat, pr'amor qu'era ofèrta formativa ei molt limitada. Açò supause un gran esfòrç economic entàs familhes, qu'ath delà de pagar es estudis, an d'afrontar es desplaçaments, manutencion e lotjament der estudiant pendent ans. Un viatge acabada era formacion, se vò tornar tà casa e dedicar-se a trabalhar de çò qu'a estudiat, ac aurà fòrça dificil (o impossible) pr'amor qu'era ofèrta laborau deth territòri a molt pòc espaci entàs trabalhs qualificadi, e fòrça plaça entàs trabalhs sasoèrs, tot soent mau pagadi, relacionadi damb eth sector deth torisme. Se tot e atau decidís installar-se, aurà de trobar abitatge. Alavetz aurà de cercar e recercar entre tota era ofèrta de loguèr toristic bèth proprietari interessat en acordar un contracte de longa durada a un prètz que li sigue mejanament accessible. Alidé Sans ha publicat dos discos, "Eth paradís ei en tu" (2015) i "Henerècla" (2018) (Fotografia de Jeanne Lepreux) Apostar tot a ua soleta carta (era deth torisme) ena recèrca d'un benefici immediat, condemne es possibilitats de futur deth nòste territòri. Ja non parlem deth modèl socioeconomic basat en torisme de nhèu, qu'a data de caducitat evidenta en un contèxte d'emergéncia climatica. Era dinamica toristica ei creada. Podem celebrà'c e passar a ua auta causa. Auem d'ampliar es orizons. Auem de besonh politiques enfocades a sostier era vida dera gent qu'abite eth territòri. Ei urgent diversificar era economia, perméter trabalhs de qualitat, enfortir es servicis publics coma era sanitat, era educacion o era dignificacion dera vielhesa, perméter er accès ara tèrra entà dar impuls ath sector primari e ara petita industria, profitar es recorsi locaus publics, e perméter un abitatge digne, entre d'autes. Ei eth moment d'explorar naues vies e de trincar eth tòcho que mos empedís eth pas. S'èm capaci de deishar respirar es dralhes estofades peth godron e de liberar der abandon es camins ocults jos es arrominguères, mo'n encuedaram de toti es punts qu'auem en comun e des abondantes possibilitats qu'existissen entà construïr amassa un Pirenèu viu. &#9654; Reportatge "Pirineu, un debat pendent", d'Ignasi Gallart i Joan Torrents ARTICLE EN CATALÀ - Per què cantes en aranès? - Perquè soc aranesa. - I vius a la Vall d'Aran? Que lluny! - Lluny de què? Tot depèn de quin sigui el nostre punt de referència. Quan vaig escollir que la meva seria "una vida plena", la vall em va aparèixer com una evidència, perquè crec profundament que aquestes muntanyes estan fetes per sostenir la vida. Aquí necessito menys i tinc més. El consumisme va a un altre ritme; el territori el calma. Sé que la terra ens ofereix aliment. Els nostres rius apaguen la set i encenen bombetes i ordinadors. Gràcies als boscos, el nostre aire es manté pur i podem escalfar-nos quan arriba el fred. Amb la pedra construïm camins i cases. Quan tinc un mal dia, m'enfilo al cim més proper, canvio de perspectiva i tot va millor. Si mai em falta quelcom, puc comptar amb les meves veïnes. Aquí connecto amb la inspiració completa, la que dona un sentit a la vida. En els darrers anys el nostre territori ha viscut canvis dràstics. La globalització hi ha entrat de ple i la nostra manera de fer ha fet un gir: les nostres àvies i avis han crescut en un estil de vida basat en l'autosuficiència; nosaltres hem crescut en el monocultiu del turisme. Dues generacions que conviuen, amb perspectives realment diferents. La cantant Alidé Sans al seu poble, Bausen, de només 40 habitants (Reportatge "Pirineu, un debat pendent) S'ha idealitzat els pobles de muntanya com a llogarets harmònics on els habitants de les ciutats poden trobar una via d'escapada als problemes socials i ambientals que planen a les ciutats. És completament comprensible, i m'agrada ser refugi. Però deixeu-me dir que, si bé en algun moment això ha permès donar una embranzida a certs nuclis de muntanya, també és cert que un abús d'aquesta condició ens obliga a estar al servei de les metròpolis, fins a arribar a situacions tan absurdes com que no podem tenir bestiar tranquil·lament perquè embruten els carrers per on han de passar els cotxes que arriben de les grans capitals, o perquè les esquelles fan un soroll molest per a aquells que les senten només quinze dies a l'any. Aquesta mirada reduccionista del que és el Pirineu i la realitat de les persones que l'habitem ens posa en desequilibri i debilita les nostres possibilitats de vida. El jovent dels nostres pobles ha de marxar a les ciutats si vol continuar formant-se més enllà del batxillerat, ja que l'oferta formativa és molt limitada. Això suposa un gran esforç econòmic per a les famílies, que a part de pagar els estudis han de fer front als desplaçaments, manutenció i allotjament de l'estudiant durant anys. Una vegada acabada la formació, si vol tornar a casa i dedicar-se a treballar del que ha estudiat, ho tindrà molt difícil (o impossible), ja que l'oferta laboral del territori té molt poc espai per a feines qualificades, i una gran cabuda per a feines temporeres, sovint mal pagades, relacionades amb el sector del turisme. Si tot i així decideix instal·lar-s'hi, haurà de trobar un habitatge. Aleshores haurà de buscar i rebuscar entre tota l'oferta de lloguer turístic algun propietari interessat a acordar un contracte de llarga durada a un preu que estigui mitjanament al seu abast. (Reportatge "Pirineu, un debat pendent) Apostar-ho tot a una sola carta (la del turisme) en la recerca d'un benefici immediat condemna les possibilitats de futur del nostre territori. Ja no parlem del model socioeconòmic basat en el turisme de neu, que té data de caducitat evident en un context d'emergència climàtica. La dinàmica turística ja està creada. Podem celebrar-ho i passar a una altra cosa. Hem d'ampliar mires. Necessitem polítiques enfocades a sostenir la vida de la gent que habita al territori. És urgent diversificar l'economia, permetre feines de qualitat, reforçar els serveis públics com la sanitat, l'educació o la dignificació de la vellesa, permetre l'accés a la terra per donar impuls al sector primari i a la petita indústria, aprofitar els recursos locals públics, i permetre un habitatge digne, entre altres. És el moment d'explorar noves vies i de trencar el totxo que ens impedeix el pas. Si som capaços de deixar respirar els senders ofegats per l'asfalt i d'alliberar de l'abandó els camins ocults sota els esbarzers, ens adonarem de tots els punts que tenim en comú i de les abundants possibilitats que existeixen per construir plegades un Pirineu viu.