Manel Alías en una crònica des de Debàltseve, el febrer del 2015
"30 minuts": "Ucraïna, les dones al front"

Allà on es jugava a futbol

Durant set anys (2014-2021), el periodista Manel Alías ha treballat com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Arran de l'estrena d'"Ucraïna, les dones al front" a "30 minuts", recorda com va ser el seu primer contacte amb el malson de la guerra

Jo ja havia sentit a parlar de Donetsk. Era aquella paraula que acompanyava el Xakhtar: Xakhtar de Donetsk. Per a mi era només l'equip d'Ucraïna que de manera intermitent apareixia a les competicions europees de futbol. El 2014, la paraula Donetsk va canviar de significat. Era la capital de la província on havia esclatat una guerra sagnant. El 2015, el significat encara va canviar més per a mi. Quan l'enfrontament entre milicians prorussos i l'exèrcit ucraïnès va repuntar diabòlicament per controlar la ciutat de Debàltseve, vaig entrar a la província de Donetsk. Vaig entrar en un escenari de guerra per primera vegada. Vaig entrar en un malson... 

 

Primera crònica de Manel Alías a Debàltseve: "Un equip de TV3 arriba a les portes de Debàltseve" (17/2/2015)

 

El so eixordador del foc de morter, els sacs protegint els vidres de les escoles i les benzineres, els cadàvers, els checkpoints, els edificis ferits pels projectils, les mirades perdudes dels ciutadans, la dona radar que sabia dir-nos pel soroll distant dels canons si el perill volava cap a nosaltres o no, una àvia amb problemes de mobilitat que no havia volgut marxar de casa seva mentre gairebé tothom havia estat evacuat de la seva ciutat... Tot allò em superava. No era una pel·lícula. Era dolor real. 

 

Crònica de Manel Alías: "Visita a Debàltseve després de la retirada de les tropes ucraïneses" (19/2/2015)

 

Em vaig instal·lar uns dies a Donetsk, a la capital. L'hotel on dormia era dels pocs edificis que funcionava amb normalitat. La meitat dels habitants del que havia estat una ciutat amb molt moviment havien marxat. Una zona de Donetsk estava gairebé abandonada. Els bombardejos havien estat salvatges. L'aeroport estava en runes. L'església havia perdut les cúpules ortodoxes. I a l'estadi de futbol, ja no hi havia partits. Allà on pocs anys abans s'havia disputat l'Eurocopa del 2012, ara hi havia cues de gent. Però no eren futbolistes. Eren gent que ho havia perdut tot, i a l'estadi els donaven bosses de menjar. 

 

Crònica de Manel Alías: "El malson a les presons del Donbass" (15/10/2016)

 

Han passat vuit anys des de l'esclat de la guerra al Donbass. Hi han mort al voltant de 14.000 persones. En l'actualitat no hi ha "fase activa", però no es pot parlar de pau. I el pitjor és que l'amenaça que el so eixordador dels bombardejos torni al Donbass ha augmentat exponencialment. L'equip que ara mateix encapçala la lliga a Ucraïna, el Xakhtar, ja no juga mai a casa. I es fa difícil pronosticar si mai hi tornaran.

ARXIVAT A:
Ucraïna
NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut