Això era casa meva

Xavi Segura

Director del reportatge "Això era casa meva"

@XaviXSG
Gabriel Garroum, "Això era casa meva"

És l'agost del 2010. El meu amic, en Gabriel Garroum, i jo estem prenent el sol i xerrant al costat d'una piscina. La conversa navega sobre plans de futur. En Gabriel em comenta:

"L'estiu vinent vull anar a perfeccionar el meu àrab a Síria. Vull que vinguis a visitar Alep. T'encantarà".

Sis mesos després, el març del 2011, la guerra esclata al sud d'aquell país. Una guerra que transformarà la vida de milers de persones, incloses les d'en Gabriel i la seva família.

Durant els 7 anys següents, els dos seguim la nostra vida. Ell decideix orientar la seva trajectòria acadèmica i professional a entendre una part del seu món que ara està sent destruïda. Jo, per la meva banda, dirigeixo la meva carrera cap al món audiovisual. Seran anys en què parlarem poc de Síria. Fins a l'abril del 2017.

En Gabriel, després de tornar de la seva primera visita a Síria 7 anys després de l'inici de la guerra, escriu un article sobre un llibreter d'Alep. Explica com aquest home, en Jabra, no va tancar el seu negoci tot i tenir el front de la batalla a escassos metres de la botiga. L'article em commou de tal forma que li pregunto a en Gabriel:

"Aquesta història és collonuda. Fins a quin punt és factible que t'acompanyi a Síria aquest agost, porti una càmera i intentem gravar alguna cosa allà?"

Li faig aquesta oferta sabent que ell ha de tornar al país àrab per realitzar unes entrevistes a gent d'allà per al seu doctorat. A priori sembla impossible, però en Gabriel em respon:

"Deixa'm que ho pregunti i t'ho dic".

Al cap de pocs mesos, em trobo organitzant un viatge amb el meu amic. Un viatge que havíem intentat planejar fa 8 anys, però que ara, i per horribles circumstàncies, es presenta terriblement diferent.

El que va néixer com la idea de filmar unes entrevistes va anar creixent.

"Per què no aprofitar aquest material i fer una cosa més ambiciosa? Per què no fer un documental?" em preguntava a mi mateix. "Però, quin dret tens tu a parlar del patiment dels sirians? No estàs autoritzat a fer-ho" em responia, de nou, a mi mateix.

Fins que un dia li vaig preguntar a en Gabriel:

"Escolta. Tu estaries disposat a ser el fil conductor d'una peça documental que parli sobre el teu retorn a Síria?" Em va contestar que cap problema, que ho podíem intentar. I em vaig dir: "Ara sí. Sobre ell sí que pots parlar. Sobre la seva història i la de la seva família pots parlar".

És el 6 d'agost del 2018. Em trobo dins d'un cotxe amb en Gabriel i el seu pare. Acabem de travessar la frontera que separa el Líban de Síria. Sobre les cames duc una petita motxilla amb una càmera, tres òptiques, una gravadora i un micròfon de corbata.

4 hores després arribem a Damasc. La ciutat m'aclapara. Tot i estar repleta de militars, és fàcil veure com la vida hi flueix. Una pulsió vital que em colpeja amb força.

Durant 5 dies ens dediquem a explorar el barri cristià de la ciutat, Bab Touma. En Gabriel ja me n'ha parlat. Aquest barri, controlat pel govern durant la guerra, va ser blanc habitual del llançament de bombes de morters. Serà aquí on realitzarem totes les entrevistes a la ciutat.

Ens sorprèn les ganes que té la gent d'expressar-se davant la càmera. Només ens cal fer un parell de cafès amb ells i l'endemà ja estan explicant-nos la seva història. Un fuster ens parla de com un tros de bomba de morter li va incendiar el taller. Un forner ens prepara un te escalfat al forn mentre ens relata com tres projectils van esfondrar el sostre de casa seva. Dos nens ens porten suc de taronja mentre el seu pare ens explica que ell i la seva dona no van renunciar a dur-los a l'escola tot i que l'enemic bombardejava de forma constant.

Històries de guerra i misèria envoltades d'una generositat que fereix.

Després de cada jornada, torno a l'hotel i confronto en Gabriel amb la càmera i li faig les preguntes que no m'he atrevit a fer-li durant 7 anys. Ell les respon totes amb una professionalitat esbalaïdora.

Però és quan entrem a Jobar, un dels principals barris opositors de la ciutat, que palpem per primer cop la destrucció infligida pel govern. El més colpidor és el silenci que hi trobem. Quilòmetres quadrats arrasats de forma brutal. Esquelets d'edificis i carrers plens de runa i ferralla. Entrem en el que havia estat una escola de nenes reconvertida en base rebel. Ara, les parets estan guarnides amb retrats d'Assad. És quan tornem al centre de la ciutat que som realment conscients del que hem vist. És el contrast el que ens destrossa: la vida de Bab Touma i el silenci de Jobar.

Emprenem un viatge per carretera en direcció a Alep, la ciutat del pare d'en Gabriel. És un dels moments més delicats del viatge, perquè hem d'evitar la bossa rebel de la província d'Idlib per arribar. Són 7 hores de tensió fins a arribar a casa de la família d'en Gabriel. De nou em sento aclaparat per la generositat dels sirians. La Samira, tieta d'en Gabriel, el seu tiet i els seus cosins ens tracten amb un amor desmesurat.

Toca afrontar la tornada d'en Gabriel a casa seva. Visitem el barri de la seva infantesa, Al-Jdeideh. Aquí, la realitat de la guerra es viu de manera diferent. La gent vibra d'una forma diferent de la de Damasc. No només ho apreciem en el munt de runes en què s'han convertit els seus carrers, sinó en la manera com la gent es relaciona amb nosaltres. Passem pel que havia estat la plaça principal del barri, Al-Hatab, espai de la memòria íntima d'en Gabriel. Els rebels la van fer volar pels aires, literalment. Van excavar túnels, els van farcir d'explosius i van matar més de 40 persones d'un sol cop. En Gabriel m'explica:

"La ciutat ha deixat d'existir. Ja no sé dir-te a quina cantonada era el meu restaurant preferit".

Arribem a casa seva. Un antic pati àrab. A una banda veig un gran forat a la paret provocat per un morter. La paret que hi ha rere meu també està destrossada, i la barana de ferro de l'escala que connecta amb el terrat està totalment rebregada. Deixo que el meu amic es retrobi amb la seva llar mentre el gravo. És una sensació estranya.

Explorem el barri durant 5 dies més. Ens torna a sorprendre la voluntat de parlar dels alepins. Aquí, les històries són molt colpidores. Ens adonem de fins a quin punt la guerra urbana afecta d'una manera molt diferent les persones que habiten aquests espais. Un peixater segrestat dins la seva pròpia casa, un forner que va veure el seu negoci convertit en trinxera i, per descomptat, un llibreter que es va negar a deixar la botiga en mans de la guerra.

Però és quan entrevistem la família d'en Gabriel quan ens endinsem realment en què ha suposat i què suposarà en un futur aquesta guerra per als alepins, tant per a la gent gran com per a la gent jove. La seva tieta Samira ens regala la millor descripció d'Alep que podríem haver demanat, i la seva cosina Mirna ens parla sobre què ha comportat aquesta guerra per a una generació de joves que ha vist el seu futur saltar pels aires. Encaro de nou en Gabriel amb la càmera. Parlem de sentiment de culpa, d'identitat i de violència. Però també de futur, de ferides obertes i de reconstrucció. Parlem al seu pati, envoltats pel que havia estat casa seva i que en Gabriel espera que un dia ho torni a ser.

S'acaba el viatge i en comença un altre. Torno a Barcelona i deixo en Gabriel a Beirut. Mostro tot el material al meu company de feina i amic Jordi Artola. Un cop visionat, li pregunto:

"Què, Jordi? Podrem fer un documental amb tot això?" I em contesta: "Crec que sí. Serà qüestió d'intentar-ho".

Vuit mesos després, més de 250.000 persones han vist el resultat d'aquell viatge. Una peça que es belluga entre l'anàlisi i el relat personal. Un viatge que va començar, sense nosaltres saber-ho, aquell estiu del 2010 al costat d'una piscina. Un viatge que esperem que sigui un pont d'empatia entre dos mons.

 

 

VÍDEOS RELACIONATS