A la caça de l'os

Qui es pensi que gravar la imatge d'un os en llibertat és fàcil, va ben equivocat. Just al contrari. Són animals porucs, que eviten les persones. Si t'ensumen, ja pots oblidar-te que es deixin veure. Aquest ha estat un dels reptes d'aquest reportatge, que, finalment s'ha de dir, hem aprovat amb prou bona nota

Jordi Regàs

Redactor del "30 minuts"

@J_Regas
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Ens havien advertit que probablement seria un dels reptes més grans amb què ens hauríem d'enfrontar per fer el reportatge del "30 minuts" "Territori os": capturar la imatge de l'os bru en llibertat al Pirineu català. Amb només 50 exemplars passejant-se per un territori de 430 quilòmetres de llarg (gairebé 20.000 quilòmetres quadrats), trobar un os s'assembla massa literalment a l'expressió de "buscar una agulla en un paller". Després de repassar l'arxiu d'imatges de TV3, en què, d'imatges d'ossos, en tenim unes quantes, vam veure que sempre eren imatges cedides. Imatges enregistrades per les càmeres trampa que col·loquen al bosc els equips de biòlegs o guardes forestals que fan el seguiment de l'espècie (i que es posen a gravar soles quan un sensor detecta moviment), o imatges també d'aquests equips, però enregistrades amb les seves càmeres amb qualitats irregulars i no sempre amb l'estabilitat que ens agradaria. D'imatges pròpies, cap ni una. Tampoc dels equips de TV3 a Lleida o a la Vall d'Aran. Una situació per començar a arrufar el nas.

El nostre càmera, Txus Navarro, gravant ossos a Astúries

El nostre càmera i muntador Txus Navarro va ser el primer que es va posar a buscar frenèticament tota mena d'informació sobre objectius, adaptadors i ginys diversos per poder gravar l'animal a distància. Gràcies a la seva recerca, ara en sabem una mica més de telescopis, binocles, "digiscopings" o duplicadors. També vam contactar amb experts en la matèria. La primera trucada a un càmera de documentals de natura, per demanar-li consell, va ser força desencoratjadora: "És el projecte de fauna salvatge a la península Ibèrica més difícil al qual mai m'he enfrontat", reconeixia el fotògraf i càmera madrileny Ángel Araujo. "Heu de tenir en compte que, com a molt, us podreu acostar als ossos a una distància d'un quilòmetre. Més a prop és impossible, perquè els guardes no us deixaran o perquè l'animal, si se n'adona, s'amaga i se'n va." Déu n'hi do, el panorama, però bé, s'havia d'intentar.

 

Tècniques diverses

El primer que ens vam plantejar per enregistrar l'os és el que els apassionats per la fotografia de natura coneixen com la tècnica del "digiscoping". És la més habitual entre els que jo anomeno els "ocellaires" (als aficionats a l'ornitologia). Bàsicament, del que es tracta és d'aprofitar els telescopis terrestres, que tots porten per observar fauna, als quals s'enrosca un adaptador de càmera de fotos o vídeo que permet aprofitar la potència del telescopi. És el sistema amb el qual avui en dia s'enregistren la majoria de vídeos de fauna salvatge que trobareu a YouTube o a les altres xarxes. Però, parlant amb càmeres experts en documental de natura, ens ho van desaconsellar, per "poc professional". Pel que sembla, amb el adaptadors, l'eix esquerra-dreta s'inverteix i si resulta que, per seguir un animal que se'n va cap a la dreta, has de moure la càmera cap a l'esquerra, el cervell de l'operador de càmera, sobretot si no hi està habituat, es torna boig. I ja has perdut el pla. Al final, la solució va passar per un objectiu tradicional de fotografia, llogat expressament per a l'ocasió (també hauríem hagut de llogar el telescopi), amb una càmera de fotografia que enregistra vídeo en 4K i un teleconvertidor d'un augment. L'objectiu, un 600 mm, gràcies al duplicador es convertia en un 1.200 mm i, aprofitant la resolució del vídeo 4K (té el doble de línies que el format HD actual), a la sala d'edició podíem ampliar la imatge un altre cop per dos. Resultat final, l'equivalent a un objectiu de 2.400 mm. I amb aquest aparell tan potent ens en vam anar a Astúries a veure els nostres primers ossos.

Somiedo

El Parc Natural de Somiedo, al sud d'Astúries, és el punt de la geografia peninsular on hi ha les probabilitats més altes de veure un os bru en llibertat. Al parc natural hi ha uns 70 ossos i això en facilita les observacions. La densitat d'animals és alta, sobretot si es té en compte que la superfície de Somiedo equival a la meitat de la Vall d'Aran. És una àrea reduïda on viuen més ossos que en tot el Pirineu. Les èpoques més propícies per veure'n són dues. A principis de la primavera es poden veure les osses amb les cries en punts molt localitzats. Des de finals d'agost fins a mitjans de setembre, les probabilitats permeten veure qualsevol animal. A finals d'estiu és quan els ossos s'afarten cada dia d'avellanes, glans o fruits del terebint i es deixen veure allà on hi ha l'aliment. I així ho vam fer. La primera setmana de setembre va agafar les càmeres (sense deixar-nos el teleobjectiu) i cap a Somiedo, a veure-hi l'os.

El prat d'observació del poble de Gúa a mitjans de setembre

A Astúries, el turisme de l'os s'ha convertit en tot un fenomen. No tenen neu, i com que no poden oferir les pistes que sí que hi ha a la Vall d'Aran, a Somiedo han apostat pel turisme de natura. L'os bru, allà, és l'emblema, no només del parc, també de la població. Què han fet? Han donat la volta a la història i han convertit la fera en un animal entranyable que els omple restaurants i hotels. A Somiedo l'os bru no va desaparèixer mai del tot. Per a la gent dels pobles, que es recuperi la població d'ossos simplement fa que vegin els animals més sovint. Però, pels voltants, sempre n'hi ha hagut. Segons ens explicaven els ramaders, a més, l'os tampoc no els genera gaires problemes, sobretot si se'l compara amb el llop que, a Astúries, també n'hi ha. El que sí que ha començat a preocupar a la direcció del parc natural és morir d'èxit. A alguns dels miradors, per veure-hi els ossos aquest estiu, s'hi ha arribat a concentrar tanta gent, que molestaven la població local. Nosaltres no vam enxampar el moment més àlgid, però Déu n'hi do del moviment diari que l'os genera pels voltants.

A Somiedo han hagut de començar a regular l'afluència de turistes

És fàcil veure l'os a Somiedo? Tot depèn de la sort. Aproximadament, en l'època bona, les probabilitats són del 50%. Això és el que ens van dir. El fet que hi hagi tanta gent als miradors hi ajuda. Com més ulls rastregin la muntanya, més opcions hi ha que algú reconegui l'os mentre es passeja pels avellaners. Durant la nostra estada ens ho vam poder organitzar per sortir a veure l'os 7 vegades. Dels 7 cops, vam veure l'animal en dues ocasions. Filmar-lo en condicions només ho vam aconseguir en una. Dic "en condicions" perquè els animals, a Somiedo, són lluny. Tal com ens havien advertit, potser a un quilòmetre, una distància en què, per molt teleobjectiu que portis, obtenir imatges amb uns mínims de qualitat és difícil.

L'animal, a la pantalla, queda petit, qualsevol moviment de càmera es transforma en un terratrèmol i l'aire que hi ha entre la càmera i l'animal juga males passades. Tal com si fos un miratge damunt d'una carretera escalfada pel sol, l'aire genera fluctuacions òptiques que deformen la imatge en gravar a llargues distàncies. Si, a això, hi afegim que els ossos són més aviat nocturns (es lleven a les sis de la tarda, surten a menjar a les set i se'n van a dormir l'endemà, a les 10 del matí) ja us podeu imaginar les condicions de llum: majoritàriament dolentes. Bona qualitat d'imatge, amb poca llum en general, és un binomi que no funciona. En definitiva, tot un seguit d'esculls amb els quals no ens havíem enfrontat mai. El més positiu de la visita a Astúries, a banda del material obtingut, va ser l'aprenentatge que vam fer i que ens va preparar per al Pirineu català.

Tavascan i la vall de Cardós

Durant el rodatge al Pallars i a la Vall d'Aran, un dels temes per tractar era el dels agrupaments d'ovelles, en què els pastors cada nit arrepleguen el bestiar per vigilar-lo durant la nit perquè no els ataqui l'os. Prop de l'estació d'esquí de Tavascan havíem quedat amb una parella de pastors, el Musta i el Josep, per passar el dia amb ells. Quina sorpresa que vam tenir quan, en arribar a mig matí a la cabana on dormen, ens van dir que aquell matí havien vist l'os! De fet, al Pirineu, pràcticament ja donàvem per descartat que hi poguéssim gravar l'animal. Quan els guardes forestals ens van convidar a acompanyar-los a les esperes que anaven a fer al vessant oposat de la vall, no ens ho vam pensar ni un minut. I tant!

Un os bru del Pirineu prop de Tavascan

Amb una trucada a la nostra productora, va agafar el cotxe, va recollir a Barcelona el tros de teleobjectiu que per a aquesta part del reportatge havíem considerat innecessari portar (per les mínimes opcions d'enxampar un os i perquè portar-lo, per si de cas, quan es paga un lloguer diari, ens semblava excessiu) i ens el va pujar al Pallars. A la tarda, l'os va aparèixer a uns 500 metres per sota de la cabana dels pastors, tan tranquil. Durant una hora ben bona el vam veure menjar, passejar-se, beure i rebuscar. A qui n'hem de donar les gràcies és a Salvador Colomé, guarda de la reserva de caça de l'Alt Pallars, que és qui el va veure primer. Aquesta gent té la vista de falcó. Sense ell, les imatges que vam enregistrar no haurien estat possibles. Ens va entrar una sensació d'eufòria i de vivència excepcional que probablement només s'entén després d'haver passat hores i hores infructuoses a la muntanya, passant fred, amb l'esperança que un os es deixi veure. És veritat que per al públic en general probablement siguin unes imatges més d'un os que es passeja pel Pirineu. Imatges similars, és veritat, que ja s'han vist. Moltes de les quals ha gravat precisament en Salvador, que sembla que visqui al bosc amb un sol propòsit, seguir la pista a l'os. Però, per a nosaltres, era la cirereta amb la qual acabes de guarnir un pastís ben bo. Sense els plànols de l'os bru en llibertat al Pirineu català, la feina no hauria estat completa. Havíem vist finalment un os, i ara ja no ens queda cap dubte que, a Catalunya, d'ossos, n'hi ha.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS