Amy Winehouse va interpretar el seu tema "Rehab" en els MTV Movies Awards, 2007
DIMARTS, A LES 22.05

"Sense ficció" tanca la dotzena temporada amb l'estrena d'"Amy: La noia darrere del nom", un homenatge a Amy Winehouse en el desè aniversari de la seva mort

Demà, a les 22.05, coincidint amb el desè aniversari de la mort de la cantant, "Sense ficció" estrenarà "Amy: La noia darrere del nom". El documental, dirigit per Asif Kapadia i guardonat amb l'Oscar al millor documental el 2016, recorda la figura de l'extraordinària cantant i compositora.

Tot seguit, a les 00.25, s'emetrà "The Beatles: Eight days a week". El reconegut director Ron Howard s'endinsa en els excepcionals anys de gira de The Beatles des de la perspectiva del grup i també dels fans. La pel·lícula es va rodar amb l'estreta col·laboració de Paul McCartney, Ringo Starr, Yoko Ono Lennon i Olivia Harrison i compta amb material audiovisual exclusiu.

Just abans de tancar la dotzena temporada demà, l'audiència acumulada del "Sense ficció" és de 3.165.000 espectadors; la valoració qualitativa és de 8,6 punts, fet que el converteix en un dels programes més ben valorats de la cadena, i 12 dels documentals emesos han quedat primers de la seva franja d'emissió.

"Amy: La noia darrere del nom"

El 23 de juliol del 2011 s'apagava per sempre la veu prodigiosa d'Amy Winehouse. Va morir a casa seva per una intoxicació etílica. Tenia 27 anys. "Alguna cosa va passar amb Amy Winehouse i volia saber com va succeir davant dels nostres ulls. Com pot morir algú així i amb aquesta edat? Malgrat tot, no va ser una gran sorpresa. Gairebé esperàvem que passés. Podies veure que la seva vida s'ensorrava." Aquest va ser el punt de partida del director d'"Amy: La noia darrere del nom", Asif Kapadia, cineasta que havia guanyat anteriorment un BAFTA per "Senna".

La seva història, a grans trets, era de domini públic. Amy Winehouse va ser una estrella fugaç que va acaparar amb el seu extraordinari talent la fama, l'atenció dels mitjans i els fans. Compositora i cantant, destacava amb una veu poderosa i autèntica que brillava en temes de jazz, R&B i soul. Va guanyar sis Grammys, cinc dels quals amb el seu segon àlbum, "Back to black" (2006). La seva carrera, però, va estar marcada per un meteòric ascens i un descens tenyit per l'addicció a les drogues i l'alcohol, agreujat, a més, per la bulímia. "Quin sentit tindria repetir el mateix? - es preguntava Gay-Rees, productor del documental -. Vam haver de cavar més profundament. Què intentàvem mostrar".

L'equip va fer més de cent entrevistes a 80 persones de l'àmbit professional i personal de l'Amy. Va trigar gairebé un any a aconseguir els testimonis clau: les persones més vinculades a la infància i adolescència, abans de ser una estrella, com el seu primer manager, Nick Shymansky, i les seves amigues Juliette Ashby i Lauren Gilbert. Gràcies al polièdric puzle de veus, el documental s'endinsa en l'ànima de l'artista com mai s'havia fet i mostra material inèdit gravat per amics i pel seu exmarit, Blake Fielder-Civil.

Les lletres de les cançons, obra de la mateixa Amy, configuren un paper determinant en la construcció del documental. "Aquesta és una pel·lícula sobre Amy i les seves lletres - assenyala el productor Gay-Rees -. La gent no se n'adona de com eren de personals les seves lletres".

"Escric cançons perquè estic malament del cap i he de posar les coses per escrit per sentir-me millor. Per treure coses positives de les negatives.", deia Winehouse.

Els testimonis descriuen Amy com una persona amb carisma, caràcter, única, atrevida, sincera, agradable, original, gens pretensiosa, amb una relació molt pura i emocional amb la música. "Jo era molt riallera i bona nena, i bastant nerviosa, fins als nou anys. Quan els pares es van separar.", declarava Amy. Als tretze o catorze anys, li van receptar antidepressius. "No sabia què era la depressió. Sabia que a vegades em trobava rara i que era diferent. És típic dels músics. Per això escric música. (...) Tampoc és que estigui feta pols. Hi ha molta gent que té depressió i no té una vàlvula d'escapament. No es poden passar una hora tocant la guitarra per sentir-se millor." D'adolescent, també va manifestar una tendència a la bulímia, tot i que el seu entorn no va detectar la seriositat d'aquest trastorn alimentari, que arrossegaria al llarg de la seva vida.

"Si em pensés que soc famosa, em suïcidaria, perquè ho trobo terrorífic. Em fa molta por.", confessava Amy.

L'ascens fulgurant de la seva carrera va anar de la mà de la persecució mediàtica i de crisis personals més agudes, que l'abocaven a l'abisme de les drogues i l'alcohol, en una voràgine d'autodestrucció, sovint amb la complicitat del seu marit, Blake Fielder-Civil, amb qui es va enganxar al crac i l'heroïna. "Ella volia sentir el mateix que ell. Deia: ‘Vull sentir el que sent ell. Vull estar al seu nivell. Si no, ell és allà i jo soc aquí'. Era l'objectiu que tenia ella", assegura "Spiky" Phil Meynell, padrí de la seva boda. El seu promotor, Raye Cosbert, recorda que li va confessar: "'L'amor m'està matant, Raye.' Tenia un dilema. S'estimava molt aquell noi, però li havia de seguir el ritme de consum de drogues. Les consumien junts. Era com un pèndol terrible, que anava d'un extrem a l'altre."

Amb el temps, i ja separada de Blake Fielder-Civil, va deixar les drogues, però les va substituir per l'alcohol. Quan, malgrat la seva resistència, la indústria la pressionava per complir contractes, actuar en gires i complir les expectatives, es refugiava en l'alcohol. "No podia fugir de la seva vida en aquella mena de peixera horrible. Va començar a perdre els papers en públic i el tracte que li van donar els mitjans la va acabar d'empènyer cap a l'abisme – sentencia Nick Shymansky, el seu primer manager -. Tothom se li va tirar a sobre. Es va tornar acceptable fer acudits sobre la imatge d'una bulímica o les seves addiccions."

El dia abans de morir, va quedar per retrobar-se amb les seves amigues d'infància i va dir a Andrew Morris, el seu guardaespatlles: "Si pogués renunciar a tot a canvi de poder anar pel carrer tranquil·la, ho faria".

En última instància, el director Asif Kapadia creu que "Amy: La noia darrere del nom" és una pel·lícula sobre l'amor: "Es tracta d'una persona que vol ser estimada, algú que necessita amor i no sempre el va rebre."

Premis

Millor documental, Premis Oscars de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, 2016
Premi BAFTA al millor documental
Premi de Cinema Europeu al millor documental
National Board Review (NBR) al millor documental

Fitxa tècnica

Direcció: Asif Kapadia
Producció: James Gay-Rees
Producció executiva: David Joseph i Adam Barker
Muntatge: Chris King
Banda sonora original: Antonio Pinto
Producció d'arxiu: Paul Bell
Coproducció: George Pank
Cap de producció: Raquel Alvarez
Supervisió d'edició de so: Andy Shelley i Stephen Griffiths
2015

Podeu descarregar-vos les fotos en aquest enllaç.

Més informació a:

https://www.ccma.cat/tv3/sense-ficcio/deu-anys-sense-amy-winehouse/noticia/3110936/

"The Beatles: Eight days a week"

Row Howard, guanyador de dos premis Oscar a millor direcció i pel·lícula per "Una ment meravellosa", dirigeix aquest laboriós projecte, produït per Imagine Entertainment i Apple Corps, la companyia que ha gestionat tots els drets de The Beatles des del 1968.

The Beatles van fascinar des del seu llegendari debut nord-americà a "El show de Ed Sullivan", el 1964. Van transformar la música i la cultura popular per sempre amb els seus discos i aparicions televisives. Row Howard explora la història de The Beatles a través dels seus concerts. Des dels seus inicis, en què actuaven en petits clubs de Liverpool i Hamburg, fins a les seves gires mundials sense precedents en estadis a Nova York, Melbourne o Tòquio.

Aquest és el primer llargmetratge documental autoritzat per The Beatles des de la seva ruptura el 1970. El film ofereix material d'arxiu inèdit i excepcional d'actuacions i entrevistes, a més de noves entrevistes als dos membres del grup Paul McCartney i Ringo Starr.

El documental retrata l'espectacular salt a la fama de The Beatles i el cost que va suposar per als seus integrants, pel qual van aturar completament les gires l'agost del 1966. A partir d'aquell moment, van dedicar la seva energia a gravar temes en estudi que van revolucionar el panorama musical.

Fitxa tècnica

Direcció: Ron Howard
Producció: Nigel Sinclair, Scott Pascucci, Brian Grazer i Ron Howard
Guió: Mark Monroe
Muntatge: Paul Crowder
Intèrprets: John Lennon, Paul McCartney, Ringo Starr, George Harrison
Regne Unit, Estats Units
2016

Podeu descarregar-vos les fotos en aquest enllaç.

Més informació a:

https://www.ccma.cat/tv3/sense-ficcio/the-beatles-eight-days-a-week-lextraordinari-viatge-de-la-banda-que-va-revolucionar-la-musica-a-sense-ficcio/noticia/2905674/

Les audiències de la dotzena temporada

Just abans de tancar la temporada amb l'emissió, demà a la nit, dels dos últims documentals, el "Sense ficció" ha registrat una audiència mitjana de 275.000 espectadors i una quota de pantalla de l'11,6%. A més, ha obtingut una audiència acumulada de 3.165.000 espectadors, que han connectat amb el programa almenys un minut, i 12 dels documentals emesos han quedat primers de la seva franja d'emissió.

Els tres documentals més vistos han estat "Balandrau, infern glaçat", emès el 18 de maig, amb una quota del 21,5% i 523.000 espectadors; en segon lloc, "Tricicle 40", que el 13 d'octubre va ser vist per 468.000 espectadors i va tenir un 19,3% de quota de pantalla, i en tercera posició "El món segons Trump", que es va emetre el 3 de novembre i va tenir 390.000 espectadors i una quota del 14,5%.

Pel que fa al panell qualitatiu de GFK, "Sense ficció" és un dels programes més ben valorats de TV3, amb un 8,6 sobre 10 d'índex qualitatiu. A més, un 88,5% de panelistes el consideren un programa de molta qualitat. Ambdós atributs estan per sobre dels nivells de mitjana de la cadena.

A nivell d'audiències digitals, aquesta ha estat la millor temporada del programa. S'han fet més d'1.300.000 de reproduccions de vídeo, en directe i a la carta, obtenint una mitjana setmanal de prop de 21.000 usuaris únics i 35.300 reproduccions de vídeo.

El documental amb més audiència digital ha estat "Balandrau, infern glaçat", amb 103.400 usuaris únics i 167.500 reproduccions en directe i a la carta.

La setmana del 18 de maig, amb l'emissió de "Balandrau, infern glaçat", el programa va obtenir la millor audiència a la carta des de la seva estrena. Va ser el programa de TV3 més vist a la carta de la setmana, amb 76.200 usuaris únics i 140.800 reproduccions. I el vídeo més vist a la carta d'aquella setmana va ser "Balandrau, infern glaçat", amb 108.300 reproduccions.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio

Anar al contingut