"Sense ficció" estrena "Objectiu Britney Spears", la història de la cantant que va passar d'estrella global a joguina trencada, i recupera el documental "Amy: la noia darrera el nom"

"Objectiu Britney Spears"

"La Britney necessita la nostra ajuda", "no pararem fins que recuperis la llibertat, Britney", "no li feu llum de gas", "la seva soledat m'està matant", "ella em va permetre empoderar-me com a noi gai, per poder ser qui soc", #FreeBritney… Qui és tota aquesta gent que es manifesta per Britney Spears, i per què necessita el seu suport una estrella mundialment reconeguda?

#FreeBritney s'ha convertit en aquesta última dècada en un moviment mediàtic d'abast mundial, d'ençà que els tribunals van imposar a la cantant, l'any 2008, la tutela del seu pare, Jamie Spears, sobre la seva fortuna, la seva carrera i la seva vida personal. No ha estat fins a poques setmanes abans de fer quaranta anys, aquest 2 de desembre, que Britney -ja una estrella en hores baixes- ha recuperat la majoria d'edat legal i, amb ella, la potestat per gestionar la seva vida.

"Objectiu Britney Spears", produït pel The New York Times, és un documental que recorre les vivències de l'artista: de la seva primera aparició televisiva, a la fama aconseguida després del primer àlbum (Baby One More Time); de la relació sentimental trencada amb Justin Timberlake, a la relació fallida amb Kevin Federline, contra qui va perdre la custòdia dels seus dos fills. El documental repassa la seva vida pública i la privada, sense oblidar els problemes psicològics causats per l'exposició pública de la seva intimitat.

La pel·lícula analitza també el tracte groller, masclista i invasiu que Britney ha rebut sovint per part dels mitjans. "Aquestes preguntes no les faríeu a un home, oi?" Amb fragments d'entrevistes que li han fet al llarg de la seva carrera, es mostra com Britney Spears ha estat tractada més com un producte que com una persona: les seves relacions personals, el seu aspecte, els seus vestits, rebien més atenció, per part de molts mitjans, que el seu treball discogràfic. Menystenint el seu esforç, se la culpabilitzava de les ruptures sentimentals i se'n qüestionava la salut mental, justament la raó principal per la qual un tribunal va imposar-li la tutela parental.

A través de testimonis propers a la vida de Britney, dels organitzadors de les manifestacions en favor seu, de periodistes del New York Times i d'advocats presents a la causa, el documental intenta visibilitzar els aspectes de la vida de l'artista que permeten entendre el fenomen #FreeBritney. Com es converteix, en tan pocs anys, una estrella global en una joguina trencada? Com passa de ser admirada i envejada a ser compadida i protegida pels seus fans? Què té Britney Spears per esdevenir un símbol i una causa per a gent tan diversa?

"Objectiu Britney Spears" s'acaba abans de la decisió del jutge californià que ha alliberat Britney de la tutela parental que l'artista qualificava d'abusiva i del tot desproporcionada. Però, fins i tot sense final feliç, aquest és un documental esperançador que retrata el desig de Britney d'aconseguir la llibertat i el moviment de suport que el seu patiment ha desvetllat entre els fans.

Fitxa  tècnica

Direcció i realització: Samantha Starks
Guió: Liz Day
Director de fotografia: Emily Topper
Edició: Geoff O'Brien // Pierre Takal
Producció: Liz Hodes, Kevin Vargas
2021

"Objectiu Britney Spears" ("Framing Britney Spears") és una producció de The New York Times.

Més informació:
https://www.ccma.cat/tv3/sense-ficcio/britney-spears-destrella-global-a-joguina-trencada/noticia/3133251/

Amy: La noia darrere del nom"

El 23 de juliol del 2011 s'apagava per sempre la veu prodigiosa d'Amy Winehouse. Va morir a casa seva per una intoxicació etílica. Tenia 27 anys. "Alguna cosa va passar amb Amy Winehouse i volia saber com va succeir davant dels nostres ulls. Com pot morir algú així i amb aquesta edat? Malgrat tot, no va ser una gran sorpresa. Gairebé esperàvem que passés. Podies veure que la seva vida s'ensorrava." Aquest va ser el punt de partida del director d'"Amy: La noia darrere del nom", Asif Kapadia, cineasta que havia guanyat anteriorment un BAFTA per "Senna".

La seva història, a grans trets, era de domini públic. Amy Winehouse va ser una estrella fugaç que va acaparar amb el seu extraordinari talent la fama, l'atenció dels mitjans i els fans. Compositora i cantant, destacava amb una veu poderosa i autèntica que brillava en temes de jazz, R&B i soul. Va guanyar sis Grammys, cinc dels quals amb el seu segon àlbum, "Back to black" (2006). La seva carrera, però, va estar marcada per un meteòric ascens i un descens tenyit per l'addicció a les drogues i l'alcohol, agreujat, a més, per la bulímia. "Quin sentit tindria repetir el mateix? - es preguntava Gay-Rees, productor del documental -. Vam haver de cavar més profundament. Què intentàvem mostrar".

L'equip va fer més de cent entrevistes a 80 persones de l'àmbit professional i personal de l'Amy. Va trigar gairebé un any a aconseguir els testimonis clau: les persones més vinculades a la infància i adolescència, abans de ser una estrella, com el seu primer manager, Nick Shymansky, i les seves amigues Juliette Ashby i Lauren Gilbert. Gràcies al polièdric puzle de veus, el documental s'endinsa en l'ànima de l'artista com mai s'havia fet i mostra material inèdit gravat per amics i pel seu exmarit, Blake Fielder-Civil.

Les lletres de les cançons, obra de la mateixa Amy, configuren un paper determinant en la construcció del documental. "Aquesta és una pel·lícula sobre Amy i les seves lletres - assenyala el productor Gay-Rees -. La gent no se n'adona de com eren de personals les seves lletres".

"Escric cançons perquè estic malament del cap i he de posar les coses per escrit per sentir-me millor. Per treure coses positives de les negatives.", deia Winehouse.

Els testimonis descriuen Amy com una persona amb carisma, caràcter, única, atrevida, sincera, agradable, original, gens pretensiosa, amb una relació molt pura i emocional amb la música. "Jo era molt riallera i bona nena, i bastant nerviosa, fins als nou anys. Quan els pares es van separar.", declarava Amy. Als tretze o catorze anys, li van receptar antidepressius. "No sabia què era la depressió. Sabia que a vegades em trobava rara i que era diferent. És típic dels músics. Per això escric música. (...) Tampoc és que estigui feta pols. Hi ha molta gent que té depressió i no té una vàlvula d'escapament. No es poden passar una hora tocant la guitarra per sentir-se millor." D'adolescent, també va manifestar una tendència a la bulímia, tot i que el seu entorn no va detectar la seriositat d'aquest trastorn alimentari, que arrossegaria al llarg de la seva vida.

"Si em pensés que soc famosa, em suïcidaria, perquè ho trobo terrorífic. Em fa molta por.", confessava Amy.

L'ascens fulgurant de la seva carrera va anar de la mà de la persecució mediàtica i de crisis personals més agudes, que l'abocaven a l'abisme de les drogues i l'alcohol, en una voràgine d'autodestrucció, sovint amb la complicitat del seu marit, Blake Fielder-Civil, amb qui es va enganxar al crac i l'heroïna. "Ella volia sentir el mateix que ell. Deia: ‘Vull sentir el que sent ell. Vull estar al seu nivell. Si no, ell és allà i jo soc aquí'. Era l'objectiu que tenia ella", assegura "Spiky" Phil Meynell, padrí de la seva boda. El seu promotor, Raye Cosbert, recorda que li va confessar: "'L'amor m'està matant, Raye.' Tenia un dilema. S'estimava molt aquell noi, però li havia de seguir el ritme de consum de drogues. Les consumien junts. Era com un pèndol terrible, que anava d'un extrem a l'altre."

Amb el temps, i ja separada de Blake Fielder-Civil, va deixar les drogues, però les va substituir per l'alcohol. Quan, malgrat la seva resistència, la indústria la pressionava per complir contractes, actuar en gires i complir les expectatives, es refugiava en l'alcohol. "No podia fugir de la seva vida en aquella mena de peixera horrible. Va començar a perdre els papers en públic i el tracte que li van donar els mitjans la va acabar d'empènyer cap a l'abisme – sentencia Nick Shymansky, el seu primer manager -. Tothom se li va tirar a sobre. Es va tornar acceptable fer acudits sobre la imatge d'una bulímica o les seves addiccions."

El dia abans de morir, va quedar per retrobar-se amb les seves amigues d'infància i va dir a Andrew Morris, el seu guardaespatlles: "Si pogués renunciar a tot a canvi de poder anar pel carrer tranquil·la, ho faria".

En última instància, el director Asif Kapadia creu que "Amy: La noia darrere del nom" és una pel·lícula sobre l'amor: "Es tracta d'una persona que vol ser estimada, algú que necessita amor i no sempre el va rebre."

Premis

Millor documental, Premis Oscars de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, 2016
Premi BAFTA al millor documental
Premi de Cinema Europeu al millor documental
National Board Review (NBR) al millor documental

Fitxa tècnica

Direcció: Asif Kapadia
Producció: James Gay-Rees
Producció executiva: David Joseph i Adam Barker
Muntatge: Chris King
Banda sonora original: Antonio Pinto
Producció d'arxiu: Paul Bell
Coproducció: George Pank
Cap de producció: Raquel Alvarez
Supervisió d'edició de so: Andy Shelley i Stephen Griffiths
2015

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio
#SenseFiccióTV3