"Sense ficció" estrena "Mil anys de presó, adeu a la mili", sobre la lluita pacifista contra el servei militar obligatori, i recupera "Anar a la guerra", un documental on parlen els supervivents
Demà, dimarts, a les 22.05, "Sense ficció" estrenarà "Mil anys de presó, adeu a la mili", un documental que recupera una història oblidada massa aviat, tot i ser un dels canvis socials més importants de la nostra trajectòria recent: la lluita de 50.000 objectors i insubmisos contra el servei militar obligatori que va durar trenta anys i els va costar, en conjunt, més de mil anys de presó.
Tot seguit, a les 23.15, "Sense ficció" recuperarà "Anar a la guerra". Com és realment anar a la guerra? Aquest reportatge de la cadena pública nord-americana PBS endinsa l'espectador en l'experiència de l'horror de la batalla i revela la psicologia del soldat en el combat com mai havíem vist ni sentit.
"Mil anys de presó, adeu a la mili"
"S'anticipa la suspensió del servei militar obligatori". Amb aquestes paraules, el ministre de Defensa del govern espanyol, Federico Trillo, anunciava el 9 de març de l'any 2001 el suposat final de la mili. Suposat, perquè la suspensió no és el mateix que la derogació constitucional del servei militar obligatori, que feia 230 anys havia posat en marxa el rei Carles III amb les tristament famoses quintes. En la pràctica, però, acabava el malson dels milers i milers de joves cridats a files cada any, amb la pèrdua de temps, el patiment i els perills que suposava, a més dels problemes de consciència que per a molts representava la incorporació -ni que fos provisional- a l'exèrcit.
La fi de la mili no va arribar sola, ni va ser fruit d'un acord democràtic entre partits. Era la culminació d'una lluita conjunta que durant trenta anys havien dut a terme els col·lectius d'objectors i d'insubmisos, iniciada en plena dictadura i que amb un enorme cost humà -detencions, presó, judicis, batallons disciplinaris - va acabar doblegant l'Estat, obligat a decretar la suspensió del servei militar obligatori després de fer els canvis necessaris al Codi Penal espanyol. "Mil anys de presó, adeu a la mili", una producció de TV3 produïda per Aigua Films i La Ballesta, és la història d'aquesta lluita i dels que la van dur a terme, explicada pels seus protagonistes i glosada per un pallasso.
Perquè si aquest documental té dos protagonistes són, justament, el primer dels objectors per motius no religiosos, el valencià Pepe Beunza, i el pallasso Tortell Poltrona, activista antimilitarista des de la joventut, que posa el contrapunt satíric a la narració, exposant l'absurditat absoluta de la retòrica i les pràctiques militars que durant dècades i segles s'havien normalitzat.
El nucli de la història no fa riure gens, però. La lluita contra la mili va costar molts anys de presó -en conjunt, un miler- a aquells qui la van iniciar en ple franquisme, i encara després. Si bé els Testimonis de Jehovà ja es negaven a fer el servei per motius religiosos (i entomaven sense protesta la presó i les sancions corresponents), el valencià Pepe Beunza va ser el primer a negar-s'hi per motius polítics i de consciència. Pacifista, antimilitarista, d'arrels cristianes i implicat en diversos moviments per la pau, Beunza va preparar-se a consciència per assumir les sancions derivades de la seva negativa. Va passar bona part de la seva joventut a la presó, va ser enviat a batallons disciplinaris a l'Àfrica, va afrontar detencions i judicis, que aprofitava per exposar -amb oratòria i arguments irreprotxables- els seus motius per negar-se a fer el soldat. Per negar-se a agafar les armes, en aquell moment, calia ser més valent que per anar a la guerra.
No van trigar a afegir-se-li nous objectors: primer cinc, després desenes, més endavant milers i milers d'objectors i insubmisos, organitzats en grups tan variats com actius i valents. Antimilitaristes, pacifistes i no violents, cristians o laics, que van voler demostrar que hi ha moltes maneres -totes més útils que agafar les armes- de servir la societat. Grups d'alfabetització, de lleure per a nens i joves, de suport a diversos col·lectius marginats, de formació d'adults, es van escampar per diversos barris populars. Mentre aprofundien en la teoria i la pràctica de la no-violència, donaven el seu suport allà on calia més.
El documental, escrit i dirigit per Carles Caparrós i Obiols i Toni Marin Vila, recull en detall la història d'aquesta lluita -i la seva continuació amb la insubmissió, l'antimilitarisme i la no-violència- a Catalunya, una lluita ràpidament oblidada des de societat i institucions. Els seus protagonistes, i nombrosos representants de moviments socials, la recorden aquí amb precisió però sense dramatisme, perquè tot i els moments més durs també van riure i van viure. I, mentre se la jugaven, van fer història.
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Carles Caparrós i Obiols i Toni Marin Vila
Cap de producció: Lola Pedrós
Director fotografia: Oriol Bosch
So: Let's Sound
Muntatge: Laila Romero i Torrent i Carles Caparrós i Obiols
Mescles de so: Dani Zacarias
Grafisme: Carlos Azagra
Productor executiu Aigua Films: Carles Caparrós i Obiols
Productor executiu La Ballesta: Toni Marin Vila
Productora executiva TVC: Sílvia Pairó Vila
Productor delegat TVC: Joan Carles Villacreces Rodríguez
Directora executiva TVC: Montse Armengou Martín
Amb la col·laboració especial de Jaume Mateu (Tortell Poltrona)
2022
"Mil anys de presó, adeu a la mili" és una producció de TV3 produïda per Aigua Films i La Ballesta.
"Anar a la guerra"
Homes i dones que formen o han format part del Cos de Marines dels Estats Units i han combatut en diversos conflictes bèl·lics a l'estranger el Vietnam, Bòsnia, l'Iraq, l'Afganistan- parlen en aquest documental, dirigit per Sebastian Junger i Karl Marlantes, sobre com els ha transformat l'experiència de la guerra i del combat. La vida en aquest món paral·lel regit per la disciplina, l'obediència, la camaraderia i la lleialtat a unes normes que poc tenen a veure amb les de la vida civil. "Anar a la guerra" explora els canvis interns, irreversibles, que provoca l'entrada en aquest món paral·lel, desconegut en la vida civil, i recull els dubtes, les reflexions i les pors dels qui l'han viscut.
"Ens agrada pensar que la guerra és una aberració, però amb prou feines trobem una cultura o una època on no hi hagi hagut guerra. És universal. Quan parlem de guerra parlem del que significa ser humà". Són paraules d'un dels testimonis del documental. És així, realment? És cert, que l'experiència d'un guerrer homèric, la d'un soldat de Napoleó o la d'un marine d'Oklahoma tenen molt més en comú del que ens pensem?
La guerra que retrata aquest documental comença als camps d'entrenament militar. Hi arriben els futurs marines, nois gairebé adolescents, a qui des del primer moment els instructors criden, insulten i humilien a consciència fins a reduir-los a una massa obedient, amb prou feines capaç de contestar "Sí, senyor!" o "No, senyor!". Proves duríssimes que busquen anul·lar la individualitat i eliminar els més febles del procés de selecció.
"Ens van tractar com a gossos, ens van recloure i ens van prendre la nostra identitat. Ens van convertir en un ésser col·lectiu", explica un dels aspirants. I, efectivament, uns i altres responen, en aquest documental, com si fossin un de sol. Les respostes són sovint intercanviables. L'experiència de la vida militar i la guerra els ha tocat de manera similar, sent molt diferents: la dona que va deixar marit i fills per allistar-se, el veterà del Vietnam que no pot oblidar els ulls del guerriller del Viet Cong a qui va abatre, el periodista que va voler tastar la guerra per entendre-la. De la majoria, però, no sabem per què es van allistar ni què deixaven enrere.
Expliquen, amb detall, el procés de despersonalització que els converteix en màquines de matar, i que, despullant-los dels seus principis previs, els capgira com un mitjó. A les vuit setmanes d'entrenament, expliquen, ja hauran après a marcar el pas, amb tanta perfecció que els instructors no els han de vigilar. Si un d'ells comet un error, la resta seran castigats. La instrucció és, per un dels veterans, com el més atàvic ritual de pas, "la iniciació a quelcom més profund del que eren abans", i només s'hi pot arribar així, anul·lant allò que havien estat.
El documental agrupa les experiències dels marines en els diferents estadis de la seva experiència comuna: el camp d'entrenament, la instrucció específica per a la guerra, la vida sobre el terreny, el combat, les baixes, la pèrdua i la tornada a casa. Un dels moments més pertorbadors, expliquen, és l'arribada a la zona de conflicte, allà on s'enfrontaran a la guerra real.
És igual de quina guerra parlin. El moment en què un nou contingent de soldats arriba a substituir els que tornen a casa és profundament trasbalsador. "Vaig buscar els que ja hi eren, perquè m'expliquessin com anava allò. Però cap tenia ganes de parlar-ne". Els que tornaven dels combats semblaven zombis, diu: apàtics, amb la mirada perduda, alienats. "Jo estaré així, d'aquí un any?".
A la zona de combat la idea de la mort és omnipresent, perquè ja se sap que alguns no en tornaran. "Érem, clarament, com condemnats a mort", diu un d'ells. A les missions sobre el terreny tot està fora de control, hi ha una sensació d'irrealitat, "només pots esperar i suportar-ho". L'olor de pell cremada impregna l'aire.
I, tanmateix, la majoria dels entrevistats parlen d'una excitació animal, d'una mena d'eufòria. La por desapareix i apareix un estat d'alerta i atenció insòlit. "Les bales em passaven al costat de les orelles, i ara em dic "beneita, per què no t'ajupies?", diu una artillera.
En combat, coincideixen, no pots aturar-te a pensar que l'enemic és humà: "eren ells o els meus companys, als enemics que els bombin". Un dels entrevistats va matar un guerriller vietnamita a curta distància. "No llencis la bomba i no premeré el gallet, li vaig dir, va fer un gruny i la va llençar, vaig pensar ell o jo I no va ser fins anys més tard que vaig entendre que havia matat un altre ésser humà". La guerra, reconeixen, també és enormement trista.
El primer del món, "més que qualsevol amic, que la família", són els companys. Aquesta camaraderia real que fa la convivència en la proximitat de la mort, i el fet que del que un faci en depèn la vida dels altres crea un vincle que, per a la majoria d'entrevistats, és invencible i per sempre. "Abandonar els companys és pitjor que qualsevol mort", insisteixen, "un company de batalla l'estimes com un germà".
Eufòria salvatge, venjança, por i, a posteriori, estupefacció pel que s'ha vist, pel que s'ha fet o s'ha estat a punt de fer. La tornada a casa posa al descobert la transformació profunda que han experimentat. Anhelaven el retorn, però alguna cosa molt profunda d'ells s'ha quedat a la guerra. "La meva mare em deia trobo a faltar el Ronny d'abans. Jo li vaig dir mare, has de saber ara mateix que aquell Ronny el van matar al Vietnam i no tornarà". Records que són presents constantment i maten les memòries felices d'abans de la guerra, o que s'intenta arraconar i sempre acaben tornant, sovint en forma de trastorn d'estrès posttraumàtic. Molts veterans el pateixen. I, no obstant això, molts dels entrevistats enyoren el temps passat a l'exèrcit.
La societat no entén la guerra, es queixen. Els envia a lluitar lluny, a fer coses que els civils no farien ni volen saber que s'han fet, i després els oblida. I ells en tornen il·lesos, o almenys vius, però mai indemnes. Els i les marines entrevistats han aprofitat aquest documental per a parlar-ne sense ser jutjats. Al seu interior hi ha molts fantasmes que, sospiten, només marxaran compartint les seves experiències i sentint-se escoltats: "Els fantasmes dirigeixen les nostres vides per totes les coses que hem fet. Però no podem permetre que ens empaitin, perquè no en podríem fugir mai".
"Anar a la guerra" és una producció de Twin Cities PBS i Vulcan Productions, Inc. en associació amb PBS.
#SenseFiccióTV3
