"Religioses, les altres víctimes sexuals de l'Església", al "Sense ficció"

"Religioses, les altres víctimes sexuals de l'Església" és el resultat de dos anys d'investigació a nivell mundial dels periodistes i directors Marie-Pierre Raimbault i Eric Quintin. El documental posa de manifest que milers de monges van ser víctimes d'abusos sexuals exercits per sacerdots en tots els continents evangelitzats. Per primera vegada, monges víctimes d'aquests abusos, mares superiores, sacerdots i violadors trenquen el silenci per donar testimoni d'aquests abusos sexuals sistèmics.

Des del 1994 fins al 2015, el Vaticà va ser alertat per informes interns confidencials que sacerdots abusaven sexualment i violaven regularment monges en més de 23 països. Tot i els avisos, ho van continuar fent impunement. Amb la complicitat dels tribunals eclesiàstics i de Roma, les víctimes van ser silenciades i ignorades. Les que quedaven embarassades eren repudiades, excloses de la comunitat religiosa o, fins i tot, obligades a avortar, una de les accions que sempre ha condemnat fortament l'Església catòlica.

Arreu del món, s'inculca a les religioses l'obediència a Déu i als seus ministres a la Terra, els sacerdots. Entre els vots perpetus que professen les religioses, el d'obediència i el de castedat juguen un paper determinant quan son abusades sexualment. "No podia fer res per impedir-l'hi. L'obediència a què estava sotmesa implicava que fes certes coses que resultaven incomprensibles o doloroses – recorda Doris, una religiosa alemanya que va arribar a Roma el 2006 -. En canvi, que em poguessin privar de la castedat, això ho trobava inconcebible." L'obediència i la submissió anava seguida de la culpa, la soledat, el trauma i una greu crisi de fe. Sor Anna Deodato, de l'Institut d'Auxiliars Diocesanes de Milà, ha recollit nombroses confidències de dones que han patit abusos a l'Església: "Una dona creient, una dona casada amb Déu, que per tant és una dona consagrada, i que ha patit abusos sexuals en el si del món eclesiàstic, té una ferida que travessa tota la seva persona, i que inevitablement posa en qüestió la seva fe." Quan la Doris finalment va explicar-ho tot a la seva superiora, el seu agressor no va rebre cap càstig: "Ell va reconèixer els fets. Però, tot i així, encara és capellà i membre de la comunitat. I, encara avui, viu en una residència plena de monges joves. I això que tothom sap el que va fer." Més tard, quan va denunciar-lo davant la justícia, es va desestimar el seu cas per falta de proves.

El 2014, Michèle-France i altres víctimes denuncien els abusos del pare Thomas a les religioses de la Comunitat de l'Arca, ubicada en la petita població francesa de Trosly-Breuil, al departament de l'Oise. Els seus testimonis es recullen en un informe confidencial i tres anys després se celebra una missa privada de reparació per demanar el perdó a les víctimes. La investigació remarca que el pare Thomas havia estat jutjat a Roma per abusos comesos a altres dones en altres comunitats el 1952, vint anys abans que comencés a abusar reiteradament de la Michèle-France. Se l'havia prohibit celebrar missa, donar els sagraments, i sobretot, ensenyar i guiar, però el pare Thomas va reincidir durant dècades sense que cap superior hi intervingués. Michèle-France va patir abusos durant vint-i-sis anys per part d'ell i del seu germà, també sacerdot, el pare Marie-Dominique. A més, el 2013, vints anys després de la mort del pare Thomas, van acusar un dels seus deixebles de cometre els mateixos abusos.

"El que hi ha al darrere és una mena de relació fraternal que existeix entre els membres del clergat – assenyala Jean de la Selle, responsable de l'Arca de 1978 a 2004-. Hi ha una mena de fraternitat que fa que es donin suport entre ells en qualsevol circumstància. Això els dona una impunitat que no pot impedir ningú.". Una impunitat que perpetua els abusos a les dones religioses. "Mentre l'Església doni perdó sense justícia, mentre l'Església doni compassió sense justícia, mentre l'Església faci misses de reparació, sense justícia, les víctimes sempre seran víctimes, i moriran víctimes", sentencia Christian Terras, fundador de la revista "Golias".

A l'Àsia, a l'Amèrica Llatina o a l'Àfrica, hi ha monges que fins i tot es redueixen a l'estatus d'esclaves sexuals. La precarietat econòmica propicia que algunes religioses siguin vulnerables a un tràfic de favors, en què els sacerdots ofereixen ajuda i prometen promocionar-les en la comunitat religiosa a canvi de relacions sexuals. "Què vol practicar l'economia de la salvació? –va preguntar un sacerdot a la Constance, religiosa a l'Àfrica Occidental de 1996 a 2017–. I em va dir que l'economia de la salvació volia dir que un sacerdot i una monja podien tenir relacions sexuals."

El documental denuncia que, quan una monja queda embarassada, normalment se l'expulsa de la comunitat, se la pressiona perquè avorti o bé "ofereixi la criatura a Déu", és a dir, la doni en adopció. De les cinquanta religioses que estudiaven a la universitat catòlica de la Constance, trenta-dues van avortar. Per a Sor Mary Lembo Makamatine, psicòloga clínica i autora d'una tesi a la Universitat Pontifícia Gregoriana sobre els abusos sexuals comesos per sacerdots contra religioses dels països de l'Àfrica Occidental, aquests religioses "Tenen una vida molt difícil. És una vida de sofriment. Diuen: ‘Estic totalment destrossada, de cap a peus.' Es troben en una situació de culpabilitat terrible, primer per la transgressió, en el cas dels abusos, i a més perquè saben que, en el seu si, s'ha destruït una vida. Porten a sobre una vida extingida."

El febrer del 2019, un mes abans de l'estrena del documental en televisió a França, el papa Francesc va reconèixer per primera vegada públicament la violència sexual que han patit les dones de l'Església catòlica. Un any després, va obrir una residència per a les monges que van ser expulsades de les seves congregacions per denunciar abusos sexuals i es va crear una comissió per estudiar a fons aquest tema al llarg de tres anys i proposar-ne solucions. Són els primers passos per afrontar aquesta assignatura pendent al Vaticà.

Festivals

FIGRA, Festival Internacional del Gran Reportatge d'Actualitat i del Documental Social, França, 2020

Fitxa tècnica

Un documental de Marie-Pierre Raimbault i Eric Quintin amb la col·laboració d'Elisabeth Drevillon
Producció: Eric Colomer
Música original: Léandro Guffanti
Muntatge: Gwenaël Giard Barberin
Càmera: Christophe Astruc
2019

Una producció de Dream Way Productions en coproducció amb ARTE France i amb la col·laboració de CNC, LCP-Assemblée Nationale, Questions à la Une  RTBF, SRF/Sternstunde Religion, RTS Radio Télévision Suisse, ICI TELE i ICI RDI.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio