"I ara, què envaïm?" és un documental de Michael Moore.
"I ara, què envaïm?" és un documental de Michael Moore.
Dimarts, a les 22.05

Michael Moore envaeix Europa al "Sense ficció", que estrena el seu documental "I ara, què envaïm?"

Demà, dimarts, a les 22.05, "Sense ficció" estrena "I ara, què envaïm?", un documental en clau d'humor de Michael Moore. Vacances pagades, menús escolars saludables, universitat gratuïta, seguretat social, educació sexual… Què s'endú el radical periodista americà als Estats Units quan l'envien a envair Europa? 

Les forces armades americanes no saben què fer. S'avorreixen. Els comandaments estan amoïnats: les últimes guerres en què s'han ficat no han anat gens bé, i no se'ls acut què podrien envair ara. Qui els podria aconsellar? Per aquest motiu, convoquen el periodista i documentalista Michael Moore al Pentàgon. 

Ple d'entusiasme patriòtic, Moore es compromet davant els militars a envair personalment i en solitari uns quants països dels quals els Estats Units en pugui treure alguna cosa útil de veritat. Però amb algunes condicions: "Envairé països habitats per blancs, amb noms que pugui pronunciar. N'agafaré allò que necessitem -no petroli- i m'ho enduré a casa, als Estats Units. Perquè tenim problemes que cap exèrcit pot solucionar. 

Poc després, Moore aterra a Itàlia. Si fins ara tot havia estat fictici, a partir d'aquí comença el documental de debò. Tot el que es digui a partir d'ara és cert 

Per exemple, en la primera trobada amb l'"enemic", una parella anomenada Johny i Cristina Fencalli -policia i treballadora d'uns grans magatzems-, li expliquen que a Itàlia hi ha entre 30 i 35 dies anuals de vacances pagades, sense comptar les festes nacionals, les locals, Nadal, els dies de permís per matrimoni o les pagues extres. Incrèdul, Moore se'n va a veure una família de grans empresaris, els Lardini, fabricants de roba de marca. "No us sap greu pagar totes aquestes vacances als vostres empleats?" "No gens. Ens agrada, és just, està bé, hi tenen dret." Les treballadores l'hi confirmen. Claudio Domenicali, president de Ducati, li explica que els seus treballadors també tenen vacances pagades, "i un sindicat molt potent". Tot i així, la fàbrica té grans beneficis, no es pot queixar. Salvatore Bernaducci, un dels líders sindicals de la fàbrica, li aclareix la situació: "Als italians no els ho han regalat, tot això. Ho van guanyar, en una lluita ferotge, els sindicalistes que van venir abans que nosaltres. Van ser perseguits, detinguts, condemnats, acomiadats. Va ser una lluita, i encara ho és." 

Els Estats Units, on no hi ha vacances pagades, i Itàlia estan entre els 15 països més productius del món. "Els americans treballem moltes més hores que els italians, però no som tan productius com ells", diu Moore. "Això és perquè no feu prou vacances" (Johny). "Això és perquè no feu prou l'amor" (Cristina). "Crec que aquí teniu més temps, feu més sexe i per això sou més feliços i treballeu millor", reconeix el periodista americà. "I una de les coses que m'enduré d'aquí és aquesta idea de donar als treballadors vuit setmanes de vacances pagades", afegeix. Moore planta la bandera americana a la sala d'estar de la parella italiana, i també a les fàbriques Lardini i Ducati 

La invasió individual i incruenta d'Europa continua a França, d'on, com a botí, Michael Moore s'endurà els menjadors escolars i algunes bones idees sobre impostos i sobre educació sexual. Pujant al nord, el periodista arriba a Finlàndia per robar-los el sistema educatiu. Ha descobert que, tot i tenir la millor educació del món, en aquest país nòrdic els deures es consideren obsolets i una pèrdua de temps. D'Eslovènia, "el país de Rapunzel i la Bella Dorment", l'"invasor" se n'endurà la idea de la universitat gratuïta per a tothom, sense estudiants esclavitzats pel deute que adquireixen els americans per pagar-se els estudis. També hi poden anar alumnes estrangers, entre els quals troba alguns compatriotes. 

D'Alemanya, el botí "robat" per Michael Moore no seran només les fàbriques amb vistes i les jornades de set hores, sinó també l'esforç per reconèixer la tragèdia i el crim que va suposar el nazisme. El periodista recorda que als Estats Units no hi va haver un Museu de l'Esclavitud fins al 2015: "Si hi ha una cosa que hauríem de robar als alemanys és la idea que si reconeixes el teu costat fosc i mires de reparar el dany causat, pots alliberar-te i ser un poble millor. Si ells poden, nosaltres també. 

De Portugal, Moore se n'emporta la despenalització del consum de drogues, amb un sistema sanitari gratuït que promou la rehabilitació dels toxicòmans, i la idea -explicada per un policia- que la dignitat humana ha de ser la columna vertebral de la societat: "La pena de mort va contra la dignitat humana". 

A Noruega, el pacífic invasor s'enamora d'unes presons exemplars destinades a rehabilitar els presos i reintegrar-los a la societat; de Tunísia, l'únic país no europeu que visita, Michael Moore se n'endú les clíniques de salut reproductiva i l'avortament gratuït. I quan arriba a Islàndia, on admira el poder femení en moltes de les institucions més poderoses de l'estat, el periodista ret homenatge al fiscal que va encausar els responsables de la gran crisi financera. 

Si el resultat de l'expedició invasora de Moore pot semblar un retrat massa idealitzat del benestar social europeu, el negatiu de la fotografia mostra els dèficits més cruels del sistema americà. Un negatiu que Moore exposa sense pietat, ridiculitzant i denigrant per comparació la situació al seu país, amb dades i exemples que evidencien aquests problemes "que cap exèrcit pot solucionar". 

Problemes que reverteixen en injustícia, desigualtat, ignorància i infelicitat per a gran part dels seus conciutadans. Però, alhora, el seu periple d'invasor de fireta demostra -sobretot al públic americà- que ni són problemes inevitables, ni són irresolubles, ni tenen solucions tan complicades que hagin de durar per sempre. I és xocant, però molts dels primers a plantejar-los i a proposar-hi solucions van ser nord-americans. 

I és que a Europa Michael Moore se sent dir sovint que moltes de les idees que vol "robar" per als Estats Units són, paradoxalment, idees que van néixer en aquest mateix país: "No eren idees europees, no eren idees noves, eren les nostres idees. No necessitem envair tots aquests països per endur-nos-en les seves idees: ja eren nostres. No calia envair res. Eren a les oficines d'objectes perduts del nostre propi país". Llàstima que l'única part del documental que és ficció sigui, justament, l'encàrrec del Pentàgon. 

 

Fitxa tècnica 

Direcció i guió: Michael Moore   

Producció: Michael Moore, Tia Lessin i Carl Deal 

Producció executiva: Mark Shapiro i Will Staeger 

Caps de producció: Richard Rowley i Jayme Roy 

Producció associada: Solly Granatstein 

Producció de camp: Tierney Bonini, Adriane Giebel i Nicky Lazar 

Producció d'arxiu: Christine Fall 

Direcció de fotografia: Richard Rowley i Jayme Roy 

Muntatge: Pablo Proenza, T. Woody Richman i Tyler H. Walk 

So directe: Francisco Latorre i Hilary Stewart 

2015 

 

"I ara, què envaïm?" ("Where to invade next") és una producció de Dog Eat Dog Films en associació amb IMG Films. 

 

Anar al contingut