ANÀLISI

La via bàltica cap a la independència

Enllaç a altres textos de l'autor

Josep Noguer

Redactor de la secció d'Internacional de TVC

Actualitzat
L'arribada de Mikhaïl Gorbatxov al Kremlin l'any 1985 va obrir un període de reformes democràtiques a l'URSS impulsades per la "glasnost", o obertura, i la "perestroika", o reestructuració. Aquest nou espai polític volia superar els anys foscos del monolitisme i del "diktat" de la nomenclatura. Els territoris perifèrics de la Unió Soviètica van veure en aquestes reformes la seva oportunitat. Estònia, Letònia i Lituània, les repúbliques bàltiques, van aprofitar l'escletxa que s'obria per reclamar la independència que, 50 anys enrere, se'ls havia arrabassat.

El sorgiment dels anomenats grups informals de discussió i debat van accelerar aquest procés. Una miscel·lània de grups i moviments que abraçaven des de la joventut més radical fins a la vella dissidència, sense oblidar els reformistes del Partit Comunista, es van aplegar per aconseguir un objectiu comú: la declaració d'independència del poder soviètic. Primer van ser els concerts d'una joventut que s'identificarien amb el que després es va batejar com la Revolució Cantada i després es va passar a les manifestacions amb pancartes i cridòries pels principals carrers de les capitals bàltiques.

I aquesta dinàmica va desembocar en l'organització d'una cadena humana de 600 quilòmetres que havia de creuar els tres països per cridar l'atenció sobre la situació d'aquestes repúbliques. També es va recordar el 50è aniversari del pacte Molotov-Ribbentrop entre l'Alemanya de Hitler i la Unió Soviètica de Stalin que va conduir a l'ocupació dels tres estats. I així, el 23 d'agost de 1989, dos milions de persones, agafades de les mans, van ajuntar simbòlicament Vílnius amb Tallin passant per Riga. Fins avui és la cadena humana més llarga mai formada com consta en el Llibre Guinness dels Rècords.

En el cas bàltic, la societat civil no es veu obligada a empènyer la classe política, perquè és precisament la mobilització social la que genera el lideratge. De la força bàltica representada a Moscou, en van emergir futurs presidents de govern". Qui s'expressa així és Llibert Ferri, periodista i testimoni d'excepció durant els anys del desmembrament de la Unió Soviètica. L'impuls civil va organitzar la Via Bàltica i, al cap d'uns mesos, al març del 1990, les forces independentistes van aconseguir majories legislatives a cadascuna les tres repúbliques.

A partir d'aquí, la bola de neu es va anar fent més gran i poderosa i va accelerar el procés cap a la independència. Els referèndums per la independència es van superar sobradament amb més del 70 per cent dels vots favorables a les tres repúbliques. Dies abans, forces armades soviètiques, eludint l'autoritat de Gorbatxov, van protagonitzar l'últim intent per aturar el que els analistes més proclius a Moscou entenien com a irremeiable. I l'agost del 1991 s'acollien a les lleis internacionals per fer les seves respectives declaracions d'independència.

Tot i que les repúbliques bàltiques i Catalunya parteixen de realitats diferents, hi ha una confluència en els camins. Sandra Kaineta, antiga ministra d'Afers Estrangers de Letònia, entén que "hi ha moltes maneres de canviar les constitucions, probablement totes excepte la dels Estats Units, pel que fa a la declaració d'independència. La majoria de cartes magnes han canviat i s'han adaptat al desenvolupament de la societat. Entenc que les autoritats de tots els països s'han de guiar per la voluntat de la gent i això és el més important".

Com si es tractés de l'efecte "linkage" (la teoria del dòmino) que tant li agradava utilitzar al secretari d'Estat nord-americà Henry Kissinger, la Via Bàltica a la independència coincideix el mateix any en què va caure el Mur de Berlín i a Polònia es va formar el primer govern no comunista de l'Europa de l'Est.
Anar al contingut