Madiba, de pres 46664 a icona mundial de la reconciliació
Empresonat durant 27 anys per defensar els drets de la majoria negra en la Sud-àfrica de l'apartheid, Nelson Mandela ha estat un dels últims líders mundials admirats i respectats arreu.
Ramon RadóActualitzat
Quan l'any 1964 va ingressar al penal de Robben Island, Nelson Mandela era el 466è presoner que hi entrava aquell any: fins al seu alliberament, 46664 va ser el número de presoner del líder del Congrés Nacional Africà. Mandela va passar 27 anys empresonat per defensar els drets de la majoria negra en la Sud-àfrica de l'apartheid. Quan va sortir de la presó, Madiba (el nom del clan al qual pertany i tal com se'l coneix afectuosament) estava decidit a transformar Sud-àfrica, un objectiu que feia anys que perseguia.
Nascut el 18 de juliol del 1918 en una família de l'ètnia xosa del petit poble de Mvezo, a la província de Cap Oriental, en néixer, el seu pare el va batejar com a Rolihlahla, un nom que significa "esvalotador". El primer dia que va anar a l'escola, la mestra va atorgar a cada alumne un nom anglès i a ell li va tocar Nelson. Rebel des de ben jove, va ser expulsat de la Universitat de Fort Hare per un conflicte amb la direcció i va abandonar la seva família per evitar un matrimoni concertat.
Desobediència civil a l'ANC
Fugint de la seva regió, va arribar a Johannesburg, on va descobrir la segregació racial i, amb 26 anys, va entrar a formar part del Congrés Nacional Africà (ANC), un moviment de lluita contra l'opressió dels negres. Amb els seus amics Walter Sisulu i Oliver Tambo, aconsegueixen portar les regnes del partit durant la dècada dels 50 i impulsen la "campanya de desafiament", accions de desobediència civil inspirades en els mètodes no violents de Mahatma Gandhi.
La massacre de Sharpeville, en què la policia va matar 69 manifestants antiapartheid, va provocar la il·legalització de l'ANC i el final de la campanya de desafiament. Mandela va passar a la clandestinitat i va fundar Umkhonto We Sizwe, un grup a favor de la lluita armada. Capturat el 1962, va ser condemnat a cadena perpètua en el procés de Rivònia per sabotatge i terrorisme. Durant el judici, va defensar una societat igualitària i democràtica:
Al juny del 1964 va ingressar a la presó d'alta seguretat de Robben Island, d'on no va poder sortir ni per assistir als funerals de la seva mare. Després de 18 anys a Robben Island, va passar a la presó de Pollsmoor, a Ciutat del Cap, i el 1988, a Victor Verster, de millors condicions per tractar la tuberculosi causada per les condicions de la seva cel·la.
Ja convertit en símbol de la resistència negra mundial, durant els darrers anys empresonat Mandela va començar a negociar amb el govern sud-africà. Una intensa campanya internacional i l'arribada a la presidència del país de Frederik de Klerk van propiciar un canvi en la situació de Mandela i a tot el país.
Alliberament i triomf electoral
En sortir de la presó, l'11 de febrer del 1990, no va apel·lar en cap moment a la venjança, sinó a la reconciliació.
Fora de la presó, Mandela va buscar entrar en l'ànima dels seus antics enemics aprenent la llengua afrikaans, llegint els seus poetes o convertir un esport "de blancs" com el rugby en un instrument d'unió de tot el país aprofitant la Copa del Món de 1995.
La transició del règim de l'apartheid a la democràcia no va ser fàcil, amb una amenaça constant de guerra civil i enfrontaments entre faccions negres. Els esforços de Mandela i l'aleshores president De Klerk els van valdre el Premi Nobel de la Pau l'any 1993, un guardó que nou anys abans havia rebut un altre lluitador contra l'apartheid, el bisbe anglicà Desmond Tutu.
A les eleccions del 1994, vint milions de sud-africans negres van poder votar per primera vegada. El Congrés Nacional Africà va arrasar a les urnes i Mandela es va convertir en el primer president negre del país. Començava el llarg camí de la reconciliació.
El govern Mandela, amb De Klerk com a vicepresident, va crear la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, presidida per Tutu, que va recollir testimonis de crims comesos durant l'apartheid per tots dos bàndols.
Lluita contra la pobresa i la sida
Cinc anys després d'accedir a la presidència, Mandela va deixar la vida política. Casat tres vegades, amb sis fills, disset néts i nombrosos besnéts, els últims anys de la vida es va dedicar a lluitar contra la pobresa i, especialment, contra la sida. A principis de segle, diversos artistes van protagonitzar una gira de concerts contra el virus amb el títol de 46664, el número de presoner de l'expresident. En un país marcat pels seus tabús, l'any 2005 Mandela va fer públic que un dels seus fills havia mort de sida.
Ja malalt, l'ancià Mandela, sempre somrient i vestit amb camises virolades, ha estat un dels últims líders mundials admirats i respectats arreu. Des del desembre del 2012, havia estat ingressat quatre vegades per problemes pulmonars. La darrera recaiguda, malgrat una breu millora, ha escrit, als 95 anys, el punt final de la biografia de Madiba.
Nascut el 18 de juliol del 1918 en una família de l'ètnia xosa del petit poble de Mvezo, a la província de Cap Oriental, en néixer, el seu pare el va batejar com a Rolihlahla, un nom que significa "esvalotador". El primer dia que va anar a l'escola, la mestra va atorgar a cada alumne un nom anglès i a ell li va tocar Nelson. Rebel des de ben jove, va ser expulsat de la Universitat de Fort Hare per un conflicte amb la direcció i va abandonar la seva família per evitar un matrimoni concertat.
Desobediència civil a l'ANC
Fugint de la seva regió, va arribar a Johannesburg, on va descobrir la segregació racial i, amb 26 anys, va entrar a formar part del Congrés Nacional Africà (ANC), un moviment de lluita contra l'opressió dels negres. Amb els seus amics Walter Sisulu i Oliver Tambo, aconsegueixen portar les regnes del partit durant la dècada dels 50 i impulsen la "campanya de desafiament", accions de desobediència civil inspirades en els mètodes no violents de Mahatma Gandhi.
La massacre de Sharpeville, en què la policia va matar 69 manifestants antiapartheid, va provocar la il·legalització de l'ANC i el final de la campanya de desafiament. Mandela va passar a la clandestinitat i va fundar Umkhonto We Sizwe, un grup a favor de la lluita armada. Capturat el 1962, va ser condemnat a cadena perpètua en el procés de Rivònia per sabotatge i terrorisme. Durant el judici, va defensar una societat igualitària i democràtica:
"Durant la meva vida he lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat democràtica i lliure en la qual totes les persones visquin juntes en harmonia i amb igualtat d'oportunitats."
Al juny del 1964 va ingressar a la presó d'alta seguretat de Robben Island, d'on no va poder sortir ni per assistir als funerals de la seva mare. Després de 18 anys a Robben Island, va passar a la presó de Pollsmoor, a Ciutat del Cap, i el 1988, a Victor Verster, de millors condicions per tractar la tuberculosi causada per les condicions de la seva cel·la.
Ja convertit en símbol de la resistència negra mundial, durant els darrers anys empresonat Mandela va començar a negociar amb el govern sud-africà. Una intensa campanya internacional i l'arribada a la presidència del país de Frederik de Klerk van propiciar un canvi en la situació de Mandela i a tot el país.
Alliberament i triomf electoral
En sortir de la presó, l'11 de febrer del 1990, no va apel·lar en cap moment a la venjança, sinó a la reconciliació.
"Sóc aquí davant vostre no com un profeta sinó com un humil servidor del poble."
Fora de la presó, Mandela va buscar entrar en l'ànima dels seus antics enemics aprenent la llengua afrikaans, llegint els seus poetes o convertir un esport "de blancs" com el rugby en un instrument d'unió de tot el país aprofitant la Copa del Món de 1995.
"El perdó allibera l'ànima, fa desaparèixer la por. Per això és una arma tan poderosa"
La transició del règim de l'apartheid a la democràcia no va ser fàcil, amb una amenaça constant de guerra civil i enfrontaments entre faccions negres. Els esforços de Mandela i l'aleshores president De Klerk els van valdre el Premi Nobel de la Pau l'any 1993, un guardó que nou anys abans havia rebut un altre lluitador contra l'apartheid, el bisbe anglicà Desmond Tutu.
A les eleccions del 1994, vint milions de sud-africans negres van poder votar per primera vegada. El Congrés Nacional Africà va arrasar a les urnes i Mandela es va convertir en el primer president negre del país. Començava el llarg camí de la reconciliació.
"L'opressor ha de ser alliberat igual que l'oprimit. Un home que priva un altre home de la seva llibertat és presoner del seu odi, està empresonat darrere els barrots dels seus prejudicis. Quan vaig creuar les portes de la presó, aquesta era la meva missió: alliberar a la vegada l'oprimit i l'opressor."
El govern Mandela, amb De Klerk com a vicepresident, va crear la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, presidida per Tutu, que va recollir testimonis de crims comesos durant l'apartheid per tots dos bàndols.
Lluita contra la pobresa i la sida
Cinc anys després d'accedir a la presidència, Mandela va deixar la vida política. Casat tres vegades, amb sis fills, disset néts i nombrosos besnéts, els últims anys de la vida es va dedicar a lluitar contra la pobresa i, especialment, contra la sida. A principis de segle, diversos artistes van protagonitzar una gira de concerts contra el virus amb el títol de 46664, el número de presoner de l'expresident. En un país marcat pels seus tabús, l'any 2005 Mandela va fer públic que un dels seus fills havia mort de sida.
Ja malalt, l'ancià Mandela, sempre somrient i vestit amb camises virolades, ha estat un dels últims líders mundials admirats i respectats arreu. Des del desembre del 2012, havia estat ingressat quatre vegades per problemes pulmonars. La darrera recaiguda, malgrat una breu millora, ha escrit, als 95 anys, el punt final de la biografia de Madiba.
