Els "blaiets" i la calidesa del Forn Sistaré
A Catalunya, les tradicions populars van sovint lligades al menjar i Reus no és de cap manera una excepció a aquesta mena de regla no escrita enlloc però fàcil de comprovar de manera empírica
A Catalunya, les tradicions populars van sovint lligades al menjar i Reus no és de cap manera una excepció a aquesta mena de regla no escrita enlloc però fàcil de comprovar de manera empírica. En aquest context i parlant en un nivell força local i comarcal, situar-nos el 3 de febrer és parlar de Sant Blai. La tradició que va recollir Joan Amades el considera advocat contra el mal de coll i el mal de gola i del que es tractava era de portar a beneir la fruita. Un cop beneïda s'havia de menjar el dia de la Mare de Déu de març i això et preservava d'aquests mals.
A Reus, i d'afegitó al Camp de Tarragona, aquest costum es va veure ampliat amb unes fantàstiques els "blaiets", galetes fetes de mantega, sucre, ou i aromatitzades amb vainilla o llimona, de forma ovalada, vora dentada i amb una imatge del sant al center que, un cop beneïdes aconseguien aquestes meravelloses propietats curatives sobre refredats, grips i mals de gola.
Amb el característic "Sant Blai gloriós, lleva'm la tos", els "blaiets" formen part de les tradicions reusenques i, tot i els canvis socials i d'hàbits de consum, els pastissers de la ciutat mantenen la tradició i, any rere any, omplen els seus aparadors amb la figura del sant decorant aquestes meravelloses galetes. No em voldria equivocar, però crec recordar que el motlle original que permet gravar la figura de Sant Blai a la superfície d'aquest dolç és feia a la Llauneria Mata, amb un motlle dissenyat fa cent anys per l'avi de l'actual propietària, Montserrat Mata. I si no em torno a equivocar (això de la distància ja se sap que pot desvirtuar la realitat) crec que la botiga del Raval de Santa Anna, 47, va tancar per jubilació aquest mes de gener després de 157 anys d'activitat i això complica força la possibilitat d'aconseguir motlles nous i fa que la gent que en té d'antics els guardi com una autèntica joia.
I ara em toca fer un homenatge molt merescut a dos pastissers inquiets, entusiastes, incansables i riallers, Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré, que al capdavant del Forn Sistaré fan que l'emoció de reviure les tradicions sigui un regal fantàstic que guareix cos i ànima. Un negoci familiar que funciona des de l'any 1910 i que gràcies a la vitalitat d'aquests dos titans agafa més volada que mai, unint qualitat, innovació i classicisme, tres puntals bàsics que, combinats amb saviesa i emoció fan que tot el que fan sigui desitjable i saborós.
Segueixo les seves activitats, les seves moltíssimes activitats, a través d'internet i em meravella i m'emociona aquesta gran capacitat de fer coses, mantenint d'una banda, les tradicions lligades a la pastisseria i, de l'altra banda, fer créixer l'activitat quotidiana, investigant noves farines, treballant nous procediments que hereten la tradició i que la porten cap a la modernitat, una tasca gens senzilla que demana les dosis exactes d'equilibri i d'innovació per tal de fer les coses en la proporció correcta.
En aquest sentit, ser conscient que existeix gent com el Xavier i el Tomàs, regala tranquil·litat i proporciona una absoluta sensació de benestar. Saps que gràcies a ells i a gent com ells, les tradicions, els records, el calor dolç de la nostra infantesa, allò que ens ha portat a ser com som i que conservem arraulit als plecs del cervell, del cor i de l'ànima no es perdrà. Tens la certesa absoluta i rotunda que les seves mans i el seu entusiasme seran els vehicles necessaris per mantenir sempre en primera línia tot allò que ha configurat les nostres essències. I sí. és cert que els temps canvien, però la tradició, si es manté viva, és capaç de superar les barreres del temps i de l'espai, d'aconseguir que mai no es trenquin els fils umbilicals que ens mantenen arrelats al passat i que ens permeten fer ponts cap el futur. I això no té preu, per això cada vegada que mossego una coca amb cireres del Forn Sistaré, una llesca de pa de pagès, una coca de llardons o, con en aquest cas, un "blaiet", torno a casa, a aquesta casa feta de records, d'emocions, d'alegries, de nostàlgies, de records i, sobretot d'absoluta vida.
Gràcies Xavier i Tomàs per aconseguir que el món, el nostre petit món, sigui una bombolla de calidesa, un oasis on tot millora dia a dia sense alterar les essències, on cada nou alè és sempre tornar a viure. De cor, moltes, moltes gràcies!
A Reus, i d'afegitó al Camp de Tarragona, aquest costum es va veure ampliat amb unes fantàstiques els "blaiets", galetes fetes de mantega, sucre, ou i aromatitzades amb vainilla o llimona, de forma ovalada, vora dentada i amb una imatge del sant al center que, un cop beneïdes aconseguien aquestes meravelloses propietats curatives sobre refredats, grips i mals de gola.
Amb el característic "Sant Blai gloriós, lleva'm la tos", els "blaiets" formen part de les tradicions reusenques i, tot i els canvis socials i d'hàbits de consum, els pastissers de la ciutat mantenen la tradició i, any rere any, omplen els seus aparadors amb la figura del sant decorant aquestes meravelloses galetes. No em voldria equivocar, però crec recordar que el motlle original que permet gravar la figura de Sant Blai a la superfície d'aquest dolç és feia a la Llauneria Mata, amb un motlle dissenyat fa cent anys per l'avi de l'actual propietària, Montserrat Mata. I si no em torno a equivocar (això de la distància ja se sap que pot desvirtuar la realitat) crec que la botiga del Raval de Santa Anna, 47, va tancar per jubilació aquest mes de gener després de 157 anys d'activitat i això complica força la possibilitat d'aconseguir motlles nous i fa que la gent que en té d'antics els guardi com una autèntica joia.
I ara em toca fer un homenatge molt merescut a dos pastissers inquiets, entusiastes, incansables i riallers, Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré, que al capdavant del Forn Sistaré fan que l'emoció de reviure les tradicions sigui un regal fantàstic que guareix cos i ànima. Un negoci familiar que funciona des de l'any 1910 i que gràcies a la vitalitat d'aquests dos titans agafa més volada que mai, unint qualitat, innovació i classicisme, tres puntals bàsics que, combinats amb saviesa i emoció fan que tot el que fan sigui desitjable i saborós.
Segueixo les seves activitats, les seves moltíssimes activitats, a través d'internet i em meravella i m'emociona aquesta gran capacitat de fer coses, mantenint d'una banda, les tradicions lligades a la pastisseria i, de l'altra banda, fer créixer l'activitat quotidiana, investigant noves farines, treballant nous procediments que hereten la tradició i que la porten cap a la modernitat, una tasca gens senzilla que demana les dosis exactes d'equilibri i d'innovació per tal de fer les coses en la proporció correcta.
En aquest sentit, ser conscient que existeix gent com el Xavier i el Tomàs, regala tranquil·litat i proporciona una absoluta sensació de benestar. Saps que gràcies a ells i a gent com ells, les tradicions, els records, el calor dolç de la nostra infantesa, allò que ens ha portat a ser com som i que conservem arraulit als plecs del cervell, del cor i de l'ànima no es perdrà. Tens la certesa absoluta i rotunda que les seves mans i el seu entusiasme seran els vehicles necessaris per mantenir sempre en primera línia tot allò que ha configurat les nostres essències. I sí. és cert que els temps canvien, però la tradició, si es manté viva, és capaç de superar les barreres del temps i de l'espai, d'aconseguir que mai no es trenquin els fils umbilicals que ens mantenen arrelats al passat i que ens permeten fer ponts cap el futur. I això no té preu, per això cada vegada que mossego una coca amb cireres del Forn Sistaré, una llesca de pa de pagès, una coca de llardons o, con en aquest cas, un "blaiet", torno a casa, a aquesta casa feta de records, d'emocions, d'alegries, de nostàlgies, de records i, sobretot d'absoluta vida.
Gràcies Xavier i Tomàs per aconseguir que el món, el nostre petit món, sigui una bombolla de calidesa, un oasis on tot millora dia a dia sense alterar les essències, on cada nou alè és sempre tornar a viure. De cor, moltes, moltes gràcies!
