Anar a la navegació principal
Narrativa

El mestre Carbó

Una queixa ancestral i, tal i com està el pati, de difícil solució, la poca visibilitat que té la literatura infantil i juvenil en el conjunt de l'aparador

Una queixa ancestral i, tal i com està el pati, de difícil solució, la poca visibilitat que té la literatura infantil i juvenil en el conjunt de l'aparador mediàtic, malgrat la condició formativa i de gestió de futur que atresora.
Els llibres dirigits a aquest segment de públic són, sens dubte (només cal fer una ullada a la pàgina de crèdits) els més reeditats i, a més, un bon grup d'autors del gènere viuen de la seva feina, cosa que no passa de manera tan habitual amb els que es dediquen a la literatura adulta.
Doncs bé, el gènere també té els seus mestres i els seus mites i un dels més grans és Joaquim Carbó.



No amagaré ara la meva devoció absoluta pel Quim, la seva obra i, sobretot, la seva persona, cosa que no desvirtua en absolut el fet que sigui tot un referent.
En qualsevol cultura menys estúpida que la nostra, més preocupada per mirar-se el melic, per discutir de bajanades, per fer foc d'encenalls i per donar la culpa als "enemics" que per treballar amb qualitat i ganes, un escriptor con Joaquim Carbó, amb el seu currículum, els seus èxits i la seva qualitat, seria un mite reverenciat, un supervendes mediàtic i, qui sap, potser tindria carrers, places, avingudes i jornades d'estudi amb el seu nom.



Per sort a ell aquestes coses no li afecten gens i segueix als seus (si no em falla la matemàtica) 76 anys, treballant amb la mateixa energia, la mateixa vitalitat, el mateix rigor i la mateixa qualitat de sempre.
L'últim lliurament el trobareu a Cruïlla. Es diu El gos de la masia i recupera la Meritxell i el Marc, protagonistes d'altres llibres seus.



Al final, torna la calma. No es pot dir que ara siguin més savis que abans, però sí que tot el que s'han dit els ha fet pensar i riure. Què és pot esperar més d'una conversa?
Llavors, quan els dos germans s'adonen que és l'hora d'un programa de dibuixos animats que els agrada molt, els pares no tenen cap inconvenient a engegar la televisió. Així passen tots plegats una estona més.


No tingueu vergonya. A més de regalar-lo als petits de la família, llegiu-lo. És tot un exercici de reverència al mestre. S'ho mereix i val la pena.

Anar al contingut

Jordi Cervera

Vaig néixer a Reus, un fet que, segons expliquen algunes veus (totes reusenques) ja és un mèrit; vaig començar molt aviat a llegir i anys més tard a treballar de periodista i a escriure per plaer, és a dir, per vici. A hores d'ara no tinc gaire clar si he après a fer mínimament bé cap de les tres coses i per aquest motiu tampoc no puc garantir que aquestes pàgines arribin en algun moment a ser sòlides i unitàries. Però ja se sap, les tombarelles mentals, encara que siguin al ciberespai, ja el tenen aquest perill afegit. Sort!

Cerca posts del blog
Últims posts