Segueixo arbitrant perquè m'agrada, gaudeixo, m'ho passo bé i, encara que hauria d'haver penjat el xiulet, sento plena la meva vida de jubilat.

                 Així és com Ramon Jover celebrarà diumenge el seu setanta aniversari: xiulant. L'esport ha marcat la seva vida des que va entrar als infantils del Gaudí, però va ser durant el servei militar quan es va despertar la passió per l'arbitratge.

El 1974 feia el servei militar a Cartagena. Em vaig apuntar a un curset d'àrbitres perquè em va despertar l'interès. Allà va començar la meva activitat arbitral.

                Es considera un àrbitre dialogant i a la vegada un docent. Li agrada ensenyar. Tant li fa xiular un partit de minibàsquet que un de sènior.

 M'agrada parlar amb els jugadors i els entrenadors durant els partits. Hauré xiulat poques tècniques a la meva vida -diuen que només cinc. Abans de tot, sempre espero que la persona es calmi i es tranquil·litzi. Les faltes tècniques embruten els partits. No soc un "pistoler".

Penso xiular fins que tingui forces. Xiular sol és un esforç, has d'estar molt concentrat i les capacitats ja no són les mateixes.

                 Segons la nova normativa -abans el límit estava en 65 anys-, Ramon Jover podria xiular fins als 75.

Ho veig difícil, però mai se sap.