Pau Gasol torna al club on es va formar per acabar amb la seva fantàstica carrera

Poc abans que Pau Gasol decidís inscriure's al draft, el FC Barcelona li va oferir la possibilitat de signar un nou contracte. El jugador estava disposat a jugar dos anys més, atès que encara era molt jove, vint anys, i en aquella època accedir a l'NBA no era tan fàcil com ho és ara. Però l'oferta va ser clarament insuficient, d'una enorme falta de visió. Concretament, amb aquesta oferta, en Pau hauria passat a ser el cinquè o sisè jugador més ben pagat de la plantilla. El santboià va decidir tirar pel dret. Va ser una veritable llàstima, perquè en Pau va fer un final de temporada extraordinari i dos anys més podrien haver donat moltes alegries a la sempre soferta afició blaugrana. Curiosament, el president Joan Gaspart, en veure la volada que agafava tot plegat, li va oferir un contracte en blanc tot just abans de marxar: en Pau el va refusar.

A partir d'aquell moment, la història la sap tothom. Número 3 del draft, elegit per Atlanta, que el canvia a Memphis en un dels pitjors negocis que han fet els Hawks, que també van resultar ser uns visionaris, en la seva història.

El dia que va debutar qui signa aquesta crònica hi era; va ser un partit entre els Grizzlies i els Pistons, que van guanyar els de Detroit amb una certa comoditat. En Pau va estar nerviós, no es va trobar còmode, i només va poder fer quatre punts, amb una cistella en joc. L'endemà, compartíem cotxe per anar a la vora del Mississipí per fer una entrevista "in extenso". El periodista conduïa, mentre el jugador atenia una trucada al mòbil:

"Ja veus, Nacho, ahir vaig ser 'rookie'. Però vaja, estic be i amb confiança"

Qui li trucava era Nacho Rodríguez, amb qui havia compartit vestidor al Barça i que havia fet de jugador veterà al seu costat, i que, simplement, es preocupava pel seu estat d'ànim. Ja ho veuen, vint anys més tard, amb el malagueny com a director esportiu, el Barça obre les portes al jugador perquè pugui acabar la seva carrera a les pistes i, a més d'ajudar el club on es va formar, pugui competir en els seus cinquens Jocs Olímpics.

El palmarès d'en Pau és difícil d'igualar. Ell ha estat, si el seu germà Marc no acaba dient el contrari, el jugador més important del bàsquet català en tota la seva història. Dos anells de campió de l'NBA, "all-star", campió del món i d'Europa amb la selecció espanyola, campió de Lliga i Copa amb el Barça... En Pau també ha destacat pel seu compromís social i per la seva enorme intel·ligència en tot allò que fa, amb una fundació, per exemple, en què lluita aferrissadament contra l'obesitat infantil.

Aquest fitxatge té detractors, naturalment. En Pau fa gairebé dos anys que no juga i el seu rendiment és una incògnita, tenint en compte que la lesió que ha tingut és molt seriosa i als 40 anys tot és més complicat. Però hi ha aspectes positius que són irrefutables. En Pau pot sumar, aportant la seva qualitat i la seva visió de joc, i és impossible que resti. Acceptarà perfectament el seu rol i, econòmicament, el seu fitxatge no té  incidència, gairebé.

I encara una altra cosa: la seva incorporació és un cop d'efecte per a l'equip que és, ara mateix, el millor d'Europa. Emocionalment és imbatible.