L'esport es reivindica com a injecció de salut física i mental en temps de pandèmia
El 15 de març de l'any passat, 3 milions de catalans majors de 16 anys es van quedar sense poder practicar esport a l'aire lliure o en centres esportius. Durant un any han vist reduïts els beneficis a nivell físic, però també psicològic que aporta la pràctica esportiva. Els metges preveuen llargues pretemporades per intentar recuperar el que s'ha perdut
L'Iu Alsina té disset anys, però no és un noi de disset anys com la majoria. Quan tanca els ulls, la primera imatge que se li apareix és una pilota ovalada. Juga de quaterback a l'equip junior dels Barcelona Pagesos i quan va arribar el confinament es va quedar de pedra. Adéu als entrenaments, adéu als partits. Amb el seu pare pujava al terrat del seu edifici per fer uns llançaments per tenir actiu el canell. Vigilant, això sí, que no se li anés la mà i caigués els onze pisos que els separaven del terra.L'Iu Alsina somia de tornar a jugar un partit oficial després d'un any sense competir.
Quan l'equip va tornar a entrenar-se al setembre, el que havia de ser una festa es va convertir en un suplici.
Feies les quatre voltes d'escalfament i et notaves molt cansat. Acabaves destrossat i a l'endemà amb unes agulletes que no podies ni sortir del llit.
La doctora Eva Ferrer és especialista en Medicina de l'Esport de l'Hospital Sant Joan de Déu. Ella avisa que per cada aturada de l'activitat esportiva cal una pretemporada per tornar a posar a punt la musculatura i l'aparell cardíac. Preveu un augment de consultes per molèsties i lesions i recomana prendre-s'ho amb calma.
Potser pensàvem que durant el confinament no havíem perdut tant. Doncs evidentment que perds. Aquesta recuperació no és d'un dia per l'altre.
Entrenar per competir no és el mateix que entrenar per entrenar. A mesura que es van tornant a posar en marxa les diferents lligues també recomana un increment de la preparació progressiva. L'Iu no juga un partit des del març del 2020. La falta de l'al·licient competitiu se suma el toc de queda, els confinaments primer municipals i després comarcals.
En un esport minoritari on per reunir equips apleguen jugadors de molts indrets diferents cada fitxatge és or. Les dificultats lligades a la pandèmia més un preu alt de la llicència, al voltant dels 200 euros, estan fent que pleguin molts dels seus jugadors. Ens ho explica Josep Soto, president de Barcelona Pagesos:
Estem aguantant, però és difícil, la situació és complicada. Estem parlant que han deixat de venir 30 o 40 persones dels 100, 130 que som normalment.
En Josep dona l'any, esportivament parlant, per perdut, però somia amb l'arribada de nous jugadors després de fer campanya per escoles i instituts passada la Setmana Santa.
La doctora Ferrer explica de memòria els avantatges que aporta al cos l'activitat física, però s'atura en un intangible que no acostuma a sortir als electrocardiogrames o les analítiques, els beneficis a nivell psicològic i mental.
Ho sap perfectament la Rosa Clemente. El Sergio, el seu fill, sempre concentrat, sempre responsable, sempre seriós, és un altre amb una raqueta a la mà. Va néixer amb síndrome de Down fa 33 anys i el tenis i l'esquí són les dues activitats que més disfruta. Li és igual entrenar-se a última hora, a la pista no sent el fred. Els seus companys, a més de rivals, són amics.
La Marta, la Cristina... tela. Juguen molt bé.
Tres vegades la Rosa li ha hagut d'explicar en els últims dotze mesos que no podien anar a entrenar-se a les pistes municipals de la Vall d'Hebron. Reconeix que li costa entendre-ho, però que s'adapta a la situació. I cada vegada que tornen a reobrir els entrenaments és feliç com el primer dia que va agafar una raqueta, fa 17 anys.
A l'esquí, el Sergio se sent lliure. Els caps de setmana a les pistes sense els pares encara no se sap quan els recuperarà. "Paciència", repeteix un cop i un altre la seva mare. La vida d'abans tornarà. En Sergio no la sent, li toca jugar contra el Roger i està convençut que, avui sí, el guanyarà.
