Iñaki Zubizarreta, la lluita d'un gegant en contra de l'assetjament escolar
Es publica el còmic "Subnormal" en què es narra la terrible història de l'exjugador de l'ACB quan anava a estudi
Jo coneixia l'Iñaki Zubizarreta jugador de bàsquet. A TV3 havíem narrat partits en què ell jugava, al CAI Saragossa o al València bàsquet, cap a meitats dels anys 90. Era un pivot fort, d'àmplia presència, dur sota el cèrcol... res no em feia sospitar que en la seva època escolar havia estat a un sol pas del suïcidi.
Apareix amb el seu físic impressionant a la Plaça del Gas de la Barceloneta on hem quedat per fer-li un reportatge que volem que sigui potent. Xus Vilanova, realitzador, i Lluís Riola, cameraman, tots dos molt experimentats, m'ajudaran a crear un ambient apropiat, per a una història única.
"El títol del còmic -explica Zubizarreta- no vol ser una ofensa cap al col·lectiu de discapacitats mentals, en absolut, ben al contrari. A l'editorial, Panini, em van suggerir canviar-lo, però jo no vaig voler: em deien subnormal de petit i amb aquest sobrenom em van enfonsar com a persona. Jo volia mostrar la realitat de les coses per despertar consciències i aquest havia de ser el títol, així de dur".
Dur com dura, duríssima, va ser la infantesa de l'Iñaki. Família euskalduna de quatre fills, van viure la desgràcia de la mort de dos dels germans, el que feia encara més extrema la problemàtica de l'assetjament que va viure aquest exjugador de bàsquet. Curiosament, el seu físic, que ara és imponent, és el que li va jugar la mala passada i va provocar les burles dels companys, les agressions, la befa d'una professora totalment mancada d'ètica, l'intent de suicidi...
"Vaig pujar a un cingle amb la clara intenció de llevar-me la vida. No volia patir més. Però en el darrer moment vaig pensar que no, que no podia ser, que no volia suportar ni una sola humiliació més, que havia de continuar lluitant. Perquè tot allò era una lluita diària".
El va salvar el basquetbol. Els companys d'equip, l'esperit que desprèn un vestidor esportiu.
"Si, em va salvar això -explica amb una pilota de bàsquet a la mà-, la pilota. Em cridaven per anar a entrenar, m'animaven, volien que jugués amb ells. Vaig sentir que no tot ho feia malament, vaig apreciar el caliu d'un vestidor".
I al cap de poc, el crida el Tau de Vitòria i després passa a jugar al Caja Bilbao, el CAI, el València -on guanya una Copa- i d'altres equips fins a completar una gens menyspreable carrera professional.
Però no hi havia prou. Un dia, Iñaki Zubizarreta, arran del suicidi de Jokin Ceberio el 2004 a Hondarribia, va pensar que ja no podia callar més, que havia d'explicar la seva història i havia d'ajudar tots els nens que patien assetjament escolar. I ara fa conferències, xerrades, allà on li demanen, escoles sobretot. L'ACB l'ha fitxat també per ser el seu ambaixador en aquesta lluita que ens hauria d'implicar a tots.
Hem acabat. Ens aixequem. Fem una encaixada. Soc un periodista amb molt anys de carrera, però tota aquesta història em dol. Jo, com ell, he tardat a poder acabar el còmic. Un còmic que duu un nom dur, molt dur: "Subnormal"
