Forca i Aguirre, MVP europeus a Fukuoka

Judith Forca, amb 27 anys, té un palmarès que espanta. Però el d'Unai Aguirre, que acaba de fer 21 anys, ja comença a fer goig. D'entrada, ell i els seus companys defensaran títol a Fukuoka. Ajuntem al CAR de Sant Cugat els dos millors jugadors europeus del 2022.

Judith Forca: "Sempre penso més en els trofeus col·lectius. Un dia era a casa, em van trucar del club i em van dir que m'havien concedit el premi. Va ser sorprenent."

Unai Aguirre:"Vaig mirar la llista de guanyadors i vaig pensar: 'Què hi fot el meu nom aquí?' Em va fer molta il·lusió i em va donar molta confiança."

A Unai Aguirre, dins i fora de l'aigua, sempre se l'ha vist sobrat de confiança. Una de les grans característiques del jove porter barceloní és la gesticulació després de les aturades. Li agrada desafiar els llançadors, encara que això li pugui comportar venjances posteriors:

"Els que porten tants anys jugant a l'elit, si els tens por, ho oloren i van a fer mal. I si tu et plantes allà i dius: 'D'acord, tu ets Pepito de los Palotes, però jo vinc aquí perquè no em marquis ni un gol'... és un joc psicològic que a vegades tant ells com jo portem al límit. Disfruto molt jugant amb aquest tipus d'estrès mental."

A la Judith li agrada l'estil Unai, tot i que afirma que si una portera l'hi fes, es motivaria el doble. "Amb ella m'ho pensaria", bromeja el de l'Atlètic-Barceloneta. La vallesana entra al joc amb molta broma, fet que contrasta amb la seva fredor davant dels grans escenaris:

"És veritat que a l'hora de llançar sóc una mica més freda. No tinc nervis perquè estic molt fixada en el joc. Què farà aquesta jugadora, per on vindrà la Paula, la Maica."

Coincideixen en l'enorme passió que senten pel waterpolo. Desmesurada? Ell es deixa anar i afirma: "El waterpolo és la meva vida, qui estigui al meu voltant ha de saber que per aquest esport donaria la vida." I afegeix: "Si tinc un partit important i el dia abans hi ha un aniversari, no hi vaig. La meva parella i la meva família han d'entendre que he de descansar."

I per acabar els formulem una pregunta que surt arran de les queixes de Maica Garcia i Laura Ester pel poc reconeixement que, consideren, van tenir de la premsa quan van conquerir la sisena Copa d'Europa.

"No pot ser que guanyem una Champions a casa i que la notícia surti petitona en un racó a la dreta. És el que ens molesta. Donem molt per aquest esport, per Espanya, per Catalunya, per la ciutat i el pel club perquè surti en un raconet d'un diari. És el que ens dol."

El porter dels mariners recorda que va passar una cosa similar quan van guanyar el Mundial i que no sap com reaccionaria si hagués guanyat la sisena Copa d'Europa: "He vist el seu tatuatge i he al·lucinat. Jo encara no en tinc cap." Però fa una reflexió interessant, sobretot venint d'un esportista que, insistim, acaba de fer 21 anys.

"A vegades m'agradaria que fos un esport mediàtic, guanyar molts diners i que tothom em digués que bo que soc. Després penso: 'El dia que et vagi malament, que tothom et digui que ets dolent o que estàs despistat...' Puc anar sopar amb la parella, amb els pares, puc sortir de festa i fer una birra sense que em molestin. A mi m'agrada aquest equilibri. De moment."