Bàsquet

Estrena del documental "The Last Dance" sobre la vida de Michael Jordan, la gran icona de l'NBA

Amb sis anells NBA i un munt de rècords personals, "Air" Jordan ha estat, segurament, el millor. "The Last Dance" recorda la seva petjada i també els seus adeus, així, en plural
Noel Rodríguez Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Ahir es va estrenar a ESPN i aquesta matinada a Netflix "The Last Dance", una sèrie documental de deu episodis que recull al detall l'agitat viatge dels Chicago Bulls de la temporada 1997-98 que va acabar amb l'icònic "crossover" de Michael Jordan sobre Byron Russell. Una històrica cistella en els darrers segons del sisè partit de les Finals de l'NBA davant els Utah Jazz va posar punt final a una de les grans dinasties de la lliga amb el sisè anell en vuit temporades.

Poc després començava a desballestar-se la franquícia: d'una banda Phil Jackson ja havia anunciat mesos abans que seria el seu darrer any a la "Windy City", de l'altre Scottie Pippen i Dennis Rodman eren ja a la corda fluixa, i a sobre la temporada del 1998-99 no arrencava per culpa del "lockout". Tot plegat s'havia tornat en un escenari massa convuls, i finalment el 13 de gener del 1999 Michael Jordan anunciava la seva segona retirada.

 

 

Pocs dies després feia oficial que es convertia en accionista minoritari i director esportiu dels Washington Wizards. L'antic MCI Center va ser la llar de Michael Jordan durant quatre temporades. Les dues primeres inmers en l'estructura directiva d'uns Wizards que no rutllaven ni a la pista ni a les oficines. Els capitalins es trobaven permanentment en les darreres posicions de la Conferència Est i poc a poc van començar a aparèixer els rumors d'un possible nou retorn de "His Airness" a l'NBA. I més encara després que es va passés l'estiu del 2001 entrenant i organitzant campus per competir contra jugadors en actiu de la lliga. La darrera senyal inequívoca de que la tornada del més gran era inminent va ser el fitxatge de Doug Collins com a entrenador dels Wizards. I és que Collins va ser un dels primers entrenadors que va tenir Jordan a Chicago i sempre els havia unit una bona relació.

El 25 de setembre del 2001 -només dues setmanes després de la caiguda de les Torres Bessones- Michael Jordan tornava a il·lusionar els aficionats al bàsquet de tot el món anunciant el retorn al parquet. En aquella ocasió, no ho va fer ni invocant el cèlebre "I'm back" dels anys 90, ni tampoc per jugar per un equip aspirant al títol. Com ell mateix va dir el seu retorn es basava únicament en el "love for the game" i anunciant que el seu sou aniria destinat a les víctimes de l'11-S.

 

 

Les seves dues darreres temporades com a jugador no van tenir la pompositat dels seus millors dies però qualsevol minut que passava sobre la pista Michael Jordan era el deliri dels aficionats. Sense anar més lluny, els Wizards van passar del 29è lloc en assistència de públic a ser els segons de la lliga.

Tot i això els resultats no van ser els esperats per diversos motius. Els genolls de Jordan havien viscut millors temps i els companys de viatge tampoc tenien la qualitat dels de Chicago. Ni Richard Hamilton era Pippen, ni Christian Laettner era Rodman, ni Brendan Haywood era Longley... i malgrat que van tenir el número 1 del draft del 2001 (on precisament Pau Gasol va ser escollit en tercer lloc), el joveníssim Kwame Brown només ha acabat passant a la història per ser una de les pitjors eleccions de tots els temps.

Per tot això els Wizards no va ser capaços de classificar-se per a play-offs amb Jordan a l'equip i tot i que van ser un parell d'anys amb molts agres, el jugador de Brooklyn també es va poder menjar algun dolç: com els 51 punts que li va clavar als Nets, el comiat multitudinari que va rebre al seu estimat United Center, superar els 30.000 punts a la seva carrera esportiva o convertir-se en l'únic jugador capaç de sumar 40 punts en un partit amb els 40 anys al sarró.

 

 

Tot plegat, un viatge irrepetible que va començar 26 d'octubre del 1984 i va acabar el 16 d'abril del 2003 a Filadèlfia: el seu darrer partit.

L'última actuació de Jordan va ser un complet "sold out" al pavelló dels Sixers. Ningú es volia perdre un partit històric com aquell. I el cert és que va ser un dia força erràtic per Air Jordan i encara més pels Wizards. Eclipsats per un Allen Iverson que vivia el cim de la seva carrera esportiva, Jordan va seure a la banqueta al tercer quart amb 13 punts al seu caseller i amb els Wizards perdent de més de vint punts. Els minuts passaven i Jordan continuava assegut. I tement-se el pitjor -que Jordan no tornés a sortir a la pista- el públic del First Union Center es va posar dret per cridar tothom alhora un eixordidor "We want Mike!". Uns segons després, Jordan es treia el xandall i el pavelló esclatava d'eufòria.

Hi hauria, doncs, una última oportunitat per veure'l. I l'anotador més inclement de tots els temps s'havia d'acomiadar fent el que millor sabia fer: competint... i anotant. Només sortir a la pista va rebre una falta -segurament buscada- d'Eric Snow que van dur a Jordan a la línia de tirs lliures. Allà va sumar els dos darrers dels 32.292 punts de la seva carrera esportiva. Tot seguit va tornar novament a la banqueta i un cop assegut va rebre una emocionant ovació que va durar més de tres minuts.

Catorze temporades, sis anells de l'NBA, innumerables rècords personals i, ara sí, quedava enrere l'últim ball de qui, per molts, és el millor esportista de la història.

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut