Gennaro Gattuso amb la samarreta del Milan (Elena Rybakova / soccer.ru / Wikimedia Commons)
Barça-Nàpols

El dia que Gattuso va assaltar el Camp Nou amb el Milan

Gattuso ha jugat tres vegades a l'estadi blaugrana, abans de presentar-s'hi avui com a entrenador. A la primera, amb només vint-i-dos anys, va aconseguir una victòria que avui espera repetir com a tècnic

Jordi SunyerActualitzat

Gennaro Ivan Gattuso tenia vint-i-dos anys quan va jugar al Camp Nou per primera vegada. Malgrat la joventut, Ringhio ja exhibia un caràcter indomable i acumulava prou episodis professionals per demostrar el seu carisma. Va absentar-se voluntàriament de les instal·lacions del Perusa, el seu primer club, per forçar el seu traspàs al Glasgow Rangers, el 1997; va abandonar el club protestant quan Dick Advocaat el va reconvertir en defensa; i va haver de vigilar Ronaldo Nazário en el seu primer derby della madonnina, l'octubre del 1999.

La seva fiabilitat i abnegació al mig del camp li va obrir les portes de la selecció absoluta quan, per grup d'edat, encara li corresponia la sub-21; i, de fet, la seva primera visita futbolística a Barcelona es va produir gràcies a la squadra azzurra, un comentat amistós Espanya-Itàlia disputat a Montjuïc el març del 2000. A la segona, ja va poder debutar al Camp Nou, el 26 de setembre del mateix any.

El migcampista calabrès sempre es va caracteritzar pel seu caràcter dins i fora del camp

Barça i Milan eren els dos favorits del grup H de la Lliga de Campions, que incloïa també el Leeds United i el Besiktas. Catalans i llombards, però, ja arribaven necessitats al partit de la tercera jornada que els va enfrontar al Camp Nou; tots dos havien perdut els primers desplaçaments, el Milan a Elland Road i el Barça a Istanbul. 98.000 persones van omplir l'Estadi per empènyer els blaugranes, però el Milan, amb Gattuso en la posició de migcampista defensiu i disputant pràcticament tot el partit, va oferir una lliçó d'eficàcia i professionalitat inequívocament italiana. El Barça de Serra Ferrer, amb Luis Enrique, De la Peña, Rivaldo i Kluivert, es va mostrar nerviós i imprecís; el Milan d'Alberto Zaccheroni va liquidar-lo amb dos cops de cap de Francesco Coco (futur blaugrana) i Oliver Bierhoff. La feina de Ringhio va ser tan poc rellevant que el seu nom no apareix en les cròniques de l'endemà, només surt a les fitxes tècniques (li van ensenyar una targeta groga), però el calabrès va gaudir de la cita, com va explicar en una entrevista al diari Sport el 2013.

"Jugar al Camp Nou és com practicar un altre esport, no és jugar a futbol. No pots mirar el terreny de joc, perquè et fa sentir petit. Però, per altra banda, jugar davant cent mil persones et dona adrenalina, et fa pensar 'molt bé, continua treballant dur, perquè el més bonic del futbol és això'."

Gattuso lluitant amb Ronaldinho en un Milan- Barça (La Gazzetta dello Sport)

Gattuso va jugar dos partits oficials més al Camp Nou, però no es va endur la victòria. El novembre del 2004, també a la fase de grups de la Champions, una follia de Ronaldinho culminada amb un batzac a l'escaire va tombar els nerazzurri, amb el calabrès de nou disputant tot el partit i amonestat. I la temporada següent no va poder evitar la classificació del Barça de Rijkaard per a la final de París; no va acabar el partit i els culers van fer bo el recordat gol de Ludovic Giuly a San Siro. Al coliseu milanista, per cert, el balanç del Gattuso jugador és el mateix: una victòria, un empat i una derrota.

D'una honestedat i noblesa fora mesura, Gattuso va titular la seva autobiografia "Se uno nasce quadrato non muore tondo" ("si algú neix quadrat no mor rodó"). Acostumat a deixar petjada allà on ha treballat, Ringhio confia que el guarisme de la seva primera visita al Camp Nou com a jugador es repeteixi, també, en el seu debut com a tècnic.

 

 

Anar al contingut