Dos catalans formen l'únic equip de wingsuit d'Espanya, l'esport més perillós del món
El wingsuit està considerat l'esport més perillós del món. Segons un estudi, mor un practicant de vestit d'ales cada 500 salts. Hem acompanyat en Nil i l'Àlex, l'únic equip de l'estat en un dels seus salts. Volen fugir de l'etiqueta de perillositat a base d'entrenament i prevenció de riscos gràcies a la tecnologia.
"Bon salt, germà, ves amb compte." Abans de cada salt, en Nil xoca la mà amb l'Àlex i li diu aquestes paraules. El salt és la culminació d'un camí que comença molt enrera. En Nil té 28 anys, però ja de nen sentia que volia volar. L'Àlex en té 24 i el seu somni era saltar al buit. Amb 18 anys ja ho feia en paracaigudes i era pilot d'helicòpter. La vida els va fer coincidir i ben aviat van veure que tenien una química especial. Naixia Musol Fly Team, l'únic equip de wingsuit de l'estat espanyol.
Musol Fly Team
Així es fan dir perquè, com expliquen mig en broma, als mussols els agrada volar i els agrada la nit. Tots dos havien fet els diversos centenars de salts amb paracaigudes des d'un avió previs a poder treure's el títol de wingsuit i quan van veure que s'entenien i que passaven més estones junts que separats van decidir plegar de les seves feines i dedicar-s'hi exclusivament. Necessiten parets molt verticals amb una àmplia zona de vol al davant, i a Catalunya només n'hi ha a la muntanya de Montserrat. Per això viatgen constantment als Alps o les Dolomites.
Risc, sí, però preparació i tecnologia per contrarestar-lo
La llista de practicants de wingsuit que han perdut la vida és llarga. Es compten per centenars. L'Àlex i el Nil els divideixen en dos grups, els "pioners", que amb la seva defunció van aportar informació a les generacions futures de com evitar els accidents mortals, i els "malalts del rock&roll", aquells que prenen riscos excessius.
A Musol Fly Team volen allargar al màxim la seva carrera de salts i s'ajuden amb la tecnologia per reduir els riscos. Utilitzen un punter làser des del punt de salt que els aporta informació sobre distàncies i desnivell de la paret. Al casc hi porten un dispositiu GPS que enregistra múltiples dades del salt. Després les introdueixen a un sistema que acumula la informació dels centenars de salts que han fet. Aquesta eina és clau perquè poden extrapolar salts realitzats a hipotètics salts futurs per contrastar si estarien a prop del seu llindar de risc. Tot i així, entenen el patiment de la gent que més els estima. L'Àlex opta per la transparència:
Als meus pares o a la meva parella, quan faig un salt, li envio un whatsapp perquè sàpiguen que tot ha anat bé.
El Nil, en canvi, prefereix no introduir la llavor del patiment en els seus:
Jo no els informo massa de quan vaig a saltar perquè penso que estaran patint aquella estona.
El túnel del vent, el seu laboratori
Una intensa jornada d'entrenament del Musol Fly Team pot començar al monestir de Montserrat a les sis del matí. Pugen fins a la paret de l'aeri i si les condicions meteorològiques ho permeten fan un o dos salts amb el vestit d'ales. A mig matí van a Sant Fruitós de Bages, on hi ha una empresa de salts en paracaigudes, i a la tarda visiten un túnel del vent a Cornellà de Llobregat. Aquesta última part és el seu laboratori de vol. Sense risc de cap mena, es poden centrar a fer volar el cos i assimilar sensacions i moviments.
Després de travesses que van d'hores a dies, el salt es compta per segons, amb sort per minuts. El vestit d'ales s'omple d'aire, agafa la rigidesa de les ales d'un avió i l'Àlex i el Nil s'integren al seu altre medi, l'aire. Per accionar el paracaigudes han de perdre velocitat perquè el vestit es despressuritzi. Aterren i s'abracen. Un salt més a la motxilla. I a pensar en el següent. El mateix cel on molts han perdut la vida, a ells els fa sentir vius.
