Adams, el Che que va tombar un altre Che
El davanter anglès va marcar el gol del Southampton que va derrotar el Manchester City de Guardiola. Anomenat en record del revolucionari argentí i protagonista d'una història de superació personal, mostra qualitats perquè se'l reconegui més enllà del seu nom
"Pep Guardiola és el Che Guevara del futbol. El Che sempre deia que el revolucionari, en la lluita, guanya o mor. Com ell, la idea de Guardiola és indestructible i no la canviarà mai". César Luis Menotti va resumir en aquestes paraules, al diari Sport, la trobada que va mantenir amb el tècnic de Santpedor a Buenos Aires, el març del 2018. No van trigar a crear-se làmines i samarretes en què la icònica fotografia d'Alberto Korda, presa el 1960, es fon amb l'efígie de l'entrenador català.
L'estiu del 1996, feia un any llarg que el govern cubà havia incrementat la pressió perquè s'exhumessin les despulles del guerriller de Rosario. El Che havia mort afusellat a Bolívia l'octubre del 1967: el seu cadàver, empastifat de formol per evitar-ne la descomposició i amb els ulls oberts, fou exposat durant dos dies al safareig d'un hospital de Vallegrande, als Andes. Se li van amputar les mans com a prova del decés, però les autoritats bolivianes ja havien decidit desprendre's del cos. Durant dècades, el govern del país va intentar sostenir la hipòtesi que Guevara havia estat incinerat i se n'havien escampat les cendres per les muntanyes properes a Vallegrande. Però el novembre del 1995, un general retirat de l'exèrcit bolivià, Mario Vargas, va assegurar al New York Times que ell va presenciar l'enterrament de les restes del Che en una fossa, al costat de l'única pista de l'aeroport de Vallegrande. Les declaracions van desencadenar un estira-i-arronsa diplomàtic amb dues postures clarament antagòniques. Per una banda, Cuba volia recuperar el cadàver del guerriller per sepultar-lo amb tots els honors; per l'altra, el govern bolivià va anunciar que "tractaria la qüestió amb els familiars dels desapareguts, i no amb el govern cubà" i les autoritats de Vallegrande van declarar patrimoni històric, de manera ambigua, "els llocs i restes de la guerrilla".
El juliol del 1996, el serial havia pres un gir de guió previsible. Vuit mesos després de l'inici de les investigacions, Gary Prado, el general que va detenir el Che a Bolívia, va tornar a insistir públicament que el guerriller havia estat incinerat. La notícia, en època d'escassa pressió informativa, va circular, via agències, per tot el planeta: també a Leicester, a la llar on vivien els Adams. A la considerada ciutat més multicultural del Regne Unit, amb una gran tradició d'acollida de migrants de tot el món, no era estrany que la família la creessin una escocesa i un nadiu de l'illa caribenya d'Antigua: això sí, vivien a Thurnby Lodge, una àrea perifèrica d'habitatges socials no gaire ben reputada. La mare, Frances, era a punt de sortir de comptes i reposava mirant les notícies a la televisió. El nom del Che, d'alguna manera, la va captivar. El seu quart fill duria el nom del revolucionari de Rosario, però no per cap motiu polític.
"Sí, és veritat. La meva mare em va posar aquest nom pel Che Guevara. Però perquè en aquell moment, el Che sortia molt a les notícies... crec que era alguna cosa relacionada amb on n'enterrarien el cos... però no n'estic segur. Simplement el nom va agradar a la meva mare." (Che Adams, a 'The Guardian', el 2017)
Si créixer en una família humil de sis membres no és fàcil, arribar a ser futbolista professional tampoc ho va ser per a Adams. L'equip de la seva ciutat, el Leicester City, on sempre havia volgut jugar (tot i que, curiosament, el seu tercer nom és Everton), el va tombar "tres o quatre cops". Va trobar aixopluc a l'acadèmia del Coventry, a quaranta minuts en cotxe al sud de Leicester. Però, als catorze anys, li van barrar el camí. Estudiant discret, no es veia guanyant-se la vida en res més que el futbol i va assumir que hauria d'emprendre una incerta escalada per les categories amateurs. En finalitzar l'etapa juvenil, va rebre una proposta de l'Ilkeston: un club proper a Derby, a tres quarts d'hora al nord de Leicester, de setena divisió. Amb tot, el cop de sort per a Adams va ser que el club era un rara avis: l'equip ambicionava amb pujar de categoria i, a la pràctica, era un conjunt semiprofessional, amb academy per als joves, que entrenava a diari i podia facilitar estudis als futbolistes foranis. Adams va estabilitzar la seva vida i això es va traduir a la gespa: onze gols i nou assistències en setze partits. A Ilkeston, hi va durar poc més d'un any: Nigel Clough, fill del llegendari Brian, el va fitxar per 150.000 euros per al Sheffield United, llavors a League One (tercera). Dels blades va passar al Birmingham (segona), i els 22 gols que va firmar la temporada passada al Championship li van valer un d'aquells traspassos impossibles al continent però habituals a Anglaterra: el Southampton va pagar 15 milions de lliures per un futbolista que no havia debutat a la Premier.
Che Adams va trigar 116 segons a marcar amb la seva nova samarreta, en un partit de pretemporada contra el Rheindorf Altach austríac. Les perspectives eren immillorables, però la realitat de la Premier i la competència als Saints (amb Danny Ings, autor de 18 gols, com a punta titularíssim) el van frenar. Estadísticament, la seva rellevància era escassa: però al vestidor ja començava a deixar empremta. I un líder com l'ebrenc Oriol Romeu ho va clissar de seguida.
"És un fenomen. Che és un jugador que qualsevol voldria tenir sempre al seu equip. Treballador, sacrificat... les coses no li han sortit tan bé com s'esperava aquest any, però sempre ha anat amb el cap ben alt. Ha tingut moments de tristesa, perquè un davanter sempre viu del gol, però ha treballat i entrenat com el que més, i estic molt content per ell. És un davanter molt físic i té molt bona alçada, però és molt ràpid i té molt bona finalització. Té qualitat, està perfectament capacitat per rebre i donar una última passada. És un molt bon davanter, i no tinc cap dubte que per la mentalitat i el potencial que té, li espera una carrera molt interessant."
Diumenge passat, a l'estadi de Saint Mary, Che Adams, el davanter amb nom de guerriller, va estrenar-se com a golejador a la Premier amb la diana que va doblegar Pep Guardiola, "el Che del futbol" en paraules de Menotti. "El destí es pot assolir amb la força de voluntat", va afirmar algun dia Ernesto Guevara. Sense conèixer-ne gaire res, un futbolista anglès li segueix els passos.
