Els vents del Ciara empenyen un avió Boeing 747 fins a batre un rècord mundial

Un vol Nova York a Londres durant el cap de setmana va trigar menys de 5 hores
Francesc Mauri Actualitzat

Dissabte al vespre, la borrasca Ciara afectava l'Atlàntic Nord. En tots els nivells, els vents de l'oest eren molt forts. A l'altura d'uns 10.000 metres, uns 200 hPa, l'anomenat corrent en jet o "jet stream" bufava amb velocitats d'entre els 250 i els 350 km/h. Hi ha constància d'una velocitat màxima que va arribar als 418 km/h.

Un avió comercial de British Airways, ple de passatge i maletes, del tipus Boeing 747-400, tot un gegant, va trobar i "surfejar" en tota la seva ruta pel tub de vents del corrent en jet.

La velocitat comercial acostuma a fluctuar entre els 800 i els 900 km/h. Aquell dia, va fregar els 1.300 km/h. Algú podria pensar que es va trencar la barrera del so, però no. Tot i que, teòricament, si es va superar, el fet d'anar l'avió dins del tub de vents de 300 km/h va fer que la velocitat real fos propera als 0,90 Mach.

La ruta que s'acostuma a fer, segons la informació de Flightradar24, en 6.13 hores, va acabar sent de 4.56 hores. Aquest és un nou rècord mundial de velocitat subsònica en aquest vol que travessa l'Atlàntic Nord. Cal, però, esmentar, el rècord del desaparegut avió comercial Concorde, però ja amb velocitat supersònica i un temps de 2 hores i 52 minuts.

 

 

A les 18 hores els mapes de Tropicaltidvits donaven clarament el dibuix del jet i les seves velocitats mitjanes.

 

 

Una mica més tard, quan l'avió acabava d'aterrar a Londres, el mapa encara afavoria més el flux final sobre les Illes Britàniques.

 

 

 

Aquests vents són els que condicionen sempre les rutes aèries. Intentar anar amb el vent de cara seria gairebé impossible durant els 5.500 km de la ruta, a més a més d'esgotar el combustible pel notable esforç dels motors. Per aquest motiu, quan viatgem d'oest a est acostumem a anar per una ruta de latitud mitjana i mitjana alta. Sovint, quan es viatja del centre i sud d'Europa cap a la costa dels EUA, la ruta es fa sense vents contraris, tot seguint la ruta que transita per damunt les Açores i el seu anticicló.

Aquell cap de setmana del 7 al 9 aquest avió no va ser l'únic, lògicament, que va aprofitar "l'ajuda del vent", segons Flightradar24

 

 

També es veu molt clar com els que anaven d'est a oest, en les latituds més altes o baixes, esquivaven el corrent en jet.

 

 

A principis del segle XX, va ser l'Escola Noruega de Meteorologia la que va sospitar de l'existència d'aquests vents. No va ser fins a la Segona Guerra Mundial que els pilots van experimentar de primera mà la seva existència. Aprofitant-lo, els pilots japonesos van intentar arribar a la costa americana creuant el Pacífic. Això sí, no tornaven...