El temps de la A a la Z: la pitjor tempesta geomagnètica del segle XX
El temps de la A a la Z: la pitjor tempesta geomagnètica del segle XX
Tempesta solar (arxiu)

El temps de la A a la Z: la pitjor tempesta geomagnètica del segle XX

Alberto AlcántaraActualitzat

Fa 100 anys, una gran tempesta geomagnètica va deixar la seva empremta a tot el món. El fenomen va començar el 12 de maig del 1921, i els seus efectes van arribar al màxim el dia 15. Va ser la pitjor del segle XX, i només va tenir un precedent al segle XIX. Des de llavors, no n'hem tingut cap més de la mateixa intensitat.


La tempesta va ser conseqüència de l'activitat d'una taca solar gegant (AR1842). Hi va haver diverses ejeccions de massa coronal (CME), és a dir, explosions que van llançar material (plasma) de la corona solar a l'espai.


El vent solar va arribar a la Terra, que està protegida pel camp magnètic. Però els científics van registrar la pertorbació. Durant tres dies, els sensors que detectaven variacions del camp magnètic "van sortir d'escala".

Incidències

Aquest article del doctor Tony Phillips, divulgador de la NASA, recorda alguns dels efectes reportats en aquelles dates en diferents indrets del món: Los Angeles, Nova York i Chicago van registrar avaries en les xarxes telefòniques, elèctriques o el ferrocarril.

A Brewster, a l'estat de Nova York, es va incendiar una oficina de telègrafs situada en una estació de tren. Un altre incendi a la famosa estació central de Nova York va fer que la tempesta es conegués amb el nom de "la supertempesta del ferrocarril de Nova York".

Titulars de premsa sobre la tempesta (SpaceWeather.com)

Fora dels Estats Units, hi va haver incidències en el telègraf al Canada, Suècia, Noruega, Regne Unit, França, Japó, Nova Zelanda, Austràlia o  Brasil. Els incendis van ser una conseqüència dels corrents elèctrics que indueix l'activitat geomagnètica, que van sobreeescalfar les línies fins al punt de cremar-les.

Aurores boreals

Les aurores boreals són el resultat  de la interacció del camp magnètic amb el vent solar. En aquest episodi, es van poder veure aurores a ciutats situades molt al sud dels Estats Units, com ara a Atlanta o Los Angeles. També es van albirar des del sud de Texas. Fins i tot les van veure des de vaixells que navegaven per la zona equatorial.

 

Un precedent històric

Fins a aquesta tempesta geomagnètica, l'únic episodi  comparable va ser el de l'any 1859. Es coneix com Esdeveniment de Carrington, que va ser l'astrònom que la va detectar. En aquella ocasió, els efectes de la flamarada solar van arribar a la Terra el 28 d'agost. Es van albirar aurores boreals en zones de latitud molt baixa, com Colòmbia, Cuba o Hawaii. També van fallar els sistemes telegràfics a Europa i Amèrica.

Un estudi recent  va determinar que la magnitud de la tempesta del 1921 va ser equivalent a la del 1859. Els autors van fer investigacions que podrien ser importants en el cas de noves tempestes: un esdeveniment similar en els nostres dies tindria impacte en  les xarxes elèctriques, emissores de ràdio o sistemes de GPS, i també provocaria canvis importants en les òrbites dels satèl·lits.

 

Anar al contingut