"Tarde, mal y nunca", el Carlos Zanón dels inicis
L'any 2009, la Sèrie Negra d'RBA publicava "Tarde, mal y nunca", la segona novel·la del barceloní Carlos Zanón després de "Nadie ama un hombre bueno".
L'any 2009, la Sèrie Negra d'RBA publicava "Tarde, mal y nunca", la segona novel·la del barceloní Carlos Zanón després de "Nadie ama un hombre bueno". Ara, 10 anys més tard, amb Zanón nomenat comissari de la BCNegra i convertit en una de les realitats més sòlides de la novel·la negra en castellà, Salamandra Black, després de publicar "Taxi" recupera aquest llibre que va encetar les mirades de l'autor a una Barcelona allunyada dels neons, dels aparadors de luxe i de la mirada encuriosida dels turistes.
Zanón explora una ciutat dura, gens amable, poblada per una legió de perdedors que no fan altra cosa que mirar de sobreviure, que es busquen la vida en un territori on les fronteres, les físiques i les morals, són laxes i difuses. Hi ha veus que diuen que Carlos és l'hereu de Juan Marsé, Manolo Vázquez Montabán i fins i tot de Francisco González Ledesma. Potser sí, però la seva mirada té una cosa que no tenien els seus predecessors, acidesa, mala llet i desesperança. En els fons, els herois i els antiherois que convivien amb el Pijoaparte, amb Méndez o amb Carvalho, acabaven tenint un punt romàntic, una certa calidesa. Els de Zanón són secs, aspres, poc donats a comportaments càlids. I amb això no vull dir que no s'enamorin, que no visquin, que no sentin, no, però ho fan d'acord amb la ciutat que els acull... o que els castiga, que no se sap mai. Ho fan des de la crisi, des de la desesperança, des de l'oblit, des del rebuig.
A "Tarde, mal y nunca", l'autor ja començava a fonamentar la fotografia d'una ciutat perifèrica, marginada i marginal, plena d'immigrants, de mil llengües, de crisis endèmiques, de drogues, de corrupcions petites, miserables i domèstiques i, sobretot, de ganes no sempre conscients, de voler fugir d'allí, d'aconseguir el passaport que facilita la fugida i l'oblit.
Els protagonistes són joves, però porten aferrada a la pell, com la pestilència de l'oli recremat dels bars que freqüenten, l'estigma perenne de la fatalitat, la brutal successió d'elements que basteixen el seu dia a dia ple de violències i d'anonimats. L'Àlex té visions, fantasmes de tota mena que els persegueixen si no es pren la medicació a temps, el seu germà, l'Epi, viu enamorat de manera irracional de la Tiffany Brisette, una sud-americana voluptuosa, amb un fill, que s'acaba rendint a la fogositat sexual de Tanveer Hussein, un marroquí ben dotat, violent i sense escrúpols, deslligant un triangle amorós que, tenint en compte la personalitat dels implicats, només pot acabar de dues maneres, malament o molt, molt malament.
Realisme, cruesa y una mirada lúcida al cantó menys afavorit de la nostra societat. Gent que ha convertit la derrota en un costum i que Zanón retrata amb una mirada crua, ferotge directa, socialment incomoda però no exempta d'un cert romanticisme un punt naïf que fins i tot resulta un magnífic complement de l'assalt frustrat a l'esperança dels protagonistes.
Zanón explora una ciutat dura, gens amable, poblada per una legió de perdedors que no fan altra cosa que mirar de sobreviure, que es busquen la vida en un territori on les fronteres, les físiques i les morals, són laxes i difuses. Hi ha veus que diuen que Carlos és l'hereu de Juan Marsé, Manolo Vázquez Montabán i fins i tot de Francisco González Ledesma. Potser sí, però la seva mirada té una cosa que no tenien els seus predecessors, acidesa, mala llet i desesperança. En els fons, els herois i els antiherois que convivien amb el Pijoaparte, amb Méndez o amb Carvalho, acabaven tenint un punt romàntic, una certa calidesa. Els de Zanón són secs, aspres, poc donats a comportaments càlids. I amb això no vull dir que no s'enamorin, que no visquin, que no sentin, no, però ho fan d'acord amb la ciutat que els acull... o que els castiga, que no se sap mai. Ho fan des de la crisi, des de la desesperança, des de l'oblit, des del rebuig.
A "Tarde, mal y nunca", l'autor ja començava a fonamentar la fotografia d'una ciutat perifèrica, marginada i marginal, plena d'immigrants, de mil llengües, de crisis endèmiques, de drogues, de corrupcions petites, miserables i domèstiques i, sobretot, de ganes no sempre conscients, de voler fugir d'allí, d'aconseguir el passaport que facilita la fugida i l'oblit.
Els protagonistes són joves, però porten aferrada a la pell, com la pestilència de l'oli recremat dels bars que freqüenten, l'estigma perenne de la fatalitat, la brutal successió d'elements que basteixen el seu dia a dia ple de violències i d'anonimats. L'Àlex té visions, fantasmes de tota mena que els persegueixen si no es pren la medicació a temps, el seu germà, l'Epi, viu enamorat de manera irracional de la Tiffany Brisette, una sud-americana voluptuosa, amb un fill, que s'acaba rendint a la fogositat sexual de Tanveer Hussein, un marroquí ben dotat, violent i sense escrúpols, deslligant un triangle amorós que, tenint en compte la personalitat dels implicats, només pot acabar de dues maneres, malament o molt, molt malament.
Realisme, cruesa y una mirada lúcida al cantó menys afavorit de la nostra societat. Gent que ha convertit la derrota en un costum i que Zanón retrata amb una mirada crua, ferotge directa, socialment incomoda però no exempta d'un cert romanticisme un punt naïf que fins i tot resulta un magnífic complement de l'assalt frustrat a l'esperança dels protagonistes.
