L'escata i el vers
Un dels poetes de casa nostra que cal anar seguint amb atenció és David Jiménez Cot. Des de Sant Celoni, a la vora del Montseny, va teixint una poesia
Un dels poetes de casa nostra que cal anar seguint amb atenció és David Jiménez Cot. Des de Sant Celoni, a la vora del Montseny, va teixint una poesia estranyament sòlida i madura que es concreta, llibre a llibre, en una evolució constant capaç d'oferir sorpreses, emocions i reflexions a cada nou descobriment, a cada nova lectura.
El seu darrer llibre publicat és L'escata i el vers, reconegut amb el premi Benet Ribas dels Recvll de Blanes, una nova mostra d'aquesta progressió brillant i constant destinada a regalar-nos un futur carregat de bons poemes.
El mateix David ens dóna algunes claus per explorar aquest llibre amb garanties:
Molta gent em pregunta pel títol... Què és L'escata i el vers?
L'escata i el vers no és més que una metonímia, una substitució del tot per la part. És a dir, una mena de metàfora simbòlica on l'escata representa la serp i el poeta, el vers.
La serp és un animal que sempre ha despertat curiositat en moltes cultures. Per alguns sempre ha estat un ésser bo i per altres simbolitza el mal. Es un animal temptador i bell per la sinuositat i elegància amb què es mou, però perillós i maligne pel verí del seu mossec.
Doncs és exactament així com jo considero la meva poesia: bella i sinuosa però, alerta, de vegades carregada d'un verí letal que transforma el lector i el fa ser partícip de les contrarietats del món experimental: el plaer i el dolor, la vida i la mort, la felicitat i la tristesa, l'eufòria i la quietud, l'odi i l'amor...
Però el poder de la serp va més enllà. Fins i tot es troben rastres del mal i del bé en lluita constant. I ho demostra en la meva poesia un llenguatge que adés pot ser romàntic, agradable, pacífic, lluminós... i adés pot ser diabòlic, destraler, visceral, fosc, metàl·lic... I segurament que és aquesta faceta la que fa que alguns lectors em considerin un poeta romàntic transcendentalista i alhora gòtic. De fet, no van gaire desencaminats, ja que en la meva obra s'hi deixa traspuar de vegades expressament una certa ombra misteriosa que conté excipients propis de la cultura gòtica.
Ja hem vist, per tant, que la meva, és una poesia de pols oposats, de contraris constants, on sovint el poeta s'enfronta a la mort, símbol de moltes coses: la pròpia mort, els temors del poeta, el pànic, les fòbies... I és només quan la serp mossega el poeta, que els dos, poeta i serp, s'uneixen per formar un sol ésser: un ésser només capaç d'escriure el que s'ha escrit en aquest llibre. És com si es tractés de dos poetes que escriuen sota una sola ploma per una sentència de l'atzar.
I serà només al final que, les tres veus del llibre -que són les tres parts del llibre que corresponen a les persones gramaticals (jo, tu, ell)-, es consolidaran en una de sola per harmonitzar l'experiència del poeta amb la realitat del Nosaltres. I això només s'aconseguirà mitjançant la figura de l'Ouroboros, que és la figura d'una serp que s'engoleix ella mateixa per la cua: símbol del cicle infinit, de l'etern retorn... tot recomença.
Gràcies David
El seu darrer llibre publicat és L'escata i el vers, reconegut amb el premi Benet Ribas dels Recvll de Blanes, una nova mostra d'aquesta progressió brillant i constant destinada a regalar-nos un futur carregat de bons poemes.
El mateix David ens dóna algunes claus per explorar aquest llibre amb garanties:
Molta gent em pregunta pel títol... Què és L'escata i el vers?
L'escata i el vers no és més que una metonímia, una substitució del tot per la part. És a dir, una mena de metàfora simbòlica on l'escata representa la serp i el poeta, el vers.
La serp és un animal que sempre ha despertat curiositat en moltes cultures. Per alguns sempre ha estat un ésser bo i per altres simbolitza el mal. Es un animal temptador i bell per la sinuositat i elegància amb què es mou, però perillós i maligne pel verí del seu mossec.
Doncs és exactament així com jo considero la meva poesia: bella i sinuosa però, alerta, de vegades carregada d'un verí letal que transforma el lector i el fa ser partícip de les contrarietats del món experimental: el plaer i el dolor, la vida i la mort, la felicitat i la tristesa, l'eufòria i la quietud, l'odi i l'amor...
Però el poder de la serp va més enllà. Fins i tot es troben rastres del mal i del bé en lluita constant. I ho demostra en la meva poesia un llenguatge que adés pot ser romàntic, agradable, pacífic, lluminós... i adés pot ser diabòlic, destraler, visceral, fosc, metàl·lic... I segurament que és aquesta faceta la que fa que alguns lectors em considerin un poeta romàntic transcendentalista i alhora gòtic. De fet, no van gaire desencaminats, ja que en la meva obra s'hi deixa traspuar de vegades expressament una certa ombra misteriosa que conté excipients propis de la cultura gòtica.
Ja hem vist, per tant, que la meva, és una poesia de pols oposats, de contraris constants, on sovint el poeta s'enfronta a la mort, símbol de moltes coses: la pròpia mort, els temors del poeta, el pànic, les fòbies... I és només quan la serp mossega el poeta, que els dos, poeta i serp, s'uneixen per formar un sol ésser: un ésser només capaç d'escriure el que s'ha escrit en aquest llibre. És com si es tractés de dos poetes que escriuen sota una sola ploma per una sentència de l'atzar.
I serà només al final que, les tres veus del llibre -que són les tres parts del llibre que corresponen a les persones gramaticals (jo, tu, ell)-, es consolidaran en una de sola per harmonitzar l'experiència del poeta amb la realitat del Nosaltres. I això només s'aconseguirà mitjançant la figura de l'Ouroboros, que és la figura d'una serp que s'engoleix ella mateixa per la cua: símbol del cicle infinit, de l'etern retorn... tot recomença.
Gràcies David
