Un avi que fa guanyar medalles

El Jordi s'emociona quan treu de sota l'arnès dues medalles petites daurades, penjades d'una cadena. No són medalles olímpiques. Són unes medalles del seu avi Manel. Les tenia la seva mare, la Cristina, i poc abans que en Jordi marxés cap a Tòquio les va donar al seu fill Jordi. "Vull que les tinguis perquè et portaran sort." En Jordi no ho veia clar. Per guanyar una medalla olímpica cal tenir el cap fred i abstreure's de les emocions forma part del joc. De fet, els primers dies de competició, les medalles de l'avi van estar guardades a la maleta. No va ser fins haver disputat les primeres regates i tenir un inici un punt irregular que el Jordi va decidir que tocava posar-se al coll les medalles de l'avi. En Manel Hernàndez és en el fons el culpable de tot. Ell és qui va transmetre l'amor pel mar i la navegació al seu net Jordi. En Manel navegava amb patí, un veler català de tipus catamarà que es caracteritza per no tenir timó. A en Manel li hauria fet il·lusió veure en Jordi guanyar una medalla olímpica, però no hi va ser a temps. Va morir fa sis anys, de fet poc abans que en Jordi es classifiqués per als seus primers Jocs, a Rio. Els antecedents en el motociclisme L'amor d'en Jordi Xammar pel mar i la navegació li ve de l'avi. I de ben petit. Amb quatre anys va tocar vaixell per primera vegada. I ben poc després ja es va atrevir a dominar una Optimist. Encara no sabia nedar, però ja navegava. Quan algú li preguntava què volia ser de gran, en Jordi responia que rodamón i campió olímpic. Vaja, que la vela li esqueia molt bé. Qui va perfeccionar la seva tècnica no va ser un regatista d'escola, sinó un motorista. El Sito Pons, excampió del món de 250 cc i bon amic de la família, va ser un dels primers mestres mariners durant alguns estius en família. I és que la vela i el motociclisme s'entrellacen a can Xammar. El pare, en Pere, va ser campió d'Espanya de 250 cc i durant anys es va encarregar de perfeccionar les motos Cobas per al Sito Pons. La mare, la Cristina, va ser una de les primeres pilots de motociclisme, una pionera. La competitivitat dels pares, l'amor per l'esport de la família, de les tietes, va fer la resta. Creixement Després de participar en un campionat d'Espanya d'Optimist amb només 10 anys, Jordi Xammar va cremar etapes a la velocitat dels grans campions. Pas a la classe 420 i al 470, d'on de moment no s'ha mogut. Dos Mundials de 420 amb el Joan Herp, Mundial júnior de 470, i la classificació pels primers Jocs a Rio amb 22 anys. Uns Jocs per agafar experiència, per créixer, però tenint entre cella i cella la medalla. Després de Rio, el canvi de parella. El Nico Rodríguez, gallec, va sacsejar en Jordi i els resultats van anar arribant a poc a poc. Els dos primers anys no van ser fàcils, però l'aposta va acabar sortint bé. Subcampions del món de 470, números u del rànquing, classificació per a Tòquio i medalla de bronze. No és fàcil la vida del navegant. Són molts mesos fora de casa. Lluny dels teus. Llargues travessies per competir, per guanyar-te un lloc entre els millors, per aprendre dels vents d'arreu del planeta, per aprendre dels millors. Avui, quan el Jordi ha acabat la Medal Race, la regata per les medalles, ha tancat els punys, ha cridat, s'ha abraçat al Nico i han saltat a l'aigua. L'eufòria en estat pur d'aquell nen rodamón que encara ara vol ser campió olímpic. La feina la va començar quan tenia 4 anys, de la mà de l'avi, en Manel. Aquell primer dia al veler va ser la primera pedra del bronze de Tòquio. Segurament per això, el primer que ha fet el Jordi quan ha trepitjat terra ferma ha estat treure les medalles de l'avi que duia penjades al coll. El bronze és del Jordi, però també del Manel.

Un avi que fa guanyar medalles

El regatista barceloní Jordi Xammar guanya la primera medalla catalana als Jocs de Tòquio en la classe 470