El 19 de maig del 2005, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar la que, jurídicament, es pot considerar l'última sentència referent a la propietat de la muntanya de Tor. Ratifica plenament la dictada per l'Audiència de Lleida. És l'última, cronològica i legalment, perquè ja no es pot recórrer. El veredicte, dictat el 2005, torna a deixar les coses com estaven el 1896, quan es va fundar la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor. Insisteix que els hereus dels tretze fundadors tenen els mateixos drets per usucapió, perquè tots han tingut la seva part inscrita al registre durant més de trenta anys; de fet, l'han tinguda més d'un segle. La sentència implica tornar-se a asseure i fer una nova societat adaptada a les lleis actuals, que, entre altres coses, permeten la lliure residència i circulació de les persones. Ha passat un segle, els veïns han estat enfrontats als jutjats durant més de seixanta anys, han mort assassinades tres persones: podran fer una nova societat? En bona part ja està feta. Dotze dels hereus, tots menys Palanca, tenen signat un pacte en el qual fins i tot nomenen una comissió d'experts perquè redactin uns nous estatuts. Cal convocar formalment la junta d'accionistes, cosa que podria fer el jutjat de Tremp en la fase d'execució de la sentència. Si Palanca hi acudeix, bé, i si no s'hi presenta, també, perquè seran dotze contra un. La primera clàusula que es canviarà és, sens dubte, la que obligava els membres de la societat a tenir "foc encès" tot l'any a Tor. A viure-hi sempre. Aquesta exigència, que al segle XIX va ajudar a mantenir la comunitat unida i a protegir-la dels forasters, va ser la culpable de la tragèdia de Tor. La disputa pels drets i per demostrar qui vivia més temps al poble finalment ha resultat inútil. Aquests últims anys, a Tor hi ha hagut dos morts més. Un hippy va caure per un barranc a prop del poble i un altre va ser trobat penjat a la borda de Palanca. La vinculació de Carles Porta amb Tor ha arribat al punt que, abans de trucar als Mossos per avisar-los de la troballa del cadàver, Palanca va trucar primer al periodista. La policia catalana va tancar tots dos fets dient que l'un va ser un accident i l'altre, un suïcidi. En acabar d'escriure el llibre, Porta no pot evitar pensar en la presència tan forta que Tor ha tingut en la seva vida en els últims 8 anys.  Què ha passat amb els protagonistes? Les noves generacions, les que viuen a baix, pugen a Tor sense por. El Gil José continua fent de Manelic per la Cerdanya, pasturant ovelles. El Mont és mort -el fetge no li va aguantar més- i la Marli viu en un centre de rehabilitació de Barcelona, lluitant per cobrar una indemnització per haver passat catorze mesos de la seva vida a la presó. Palanca i Lázaro han partit peres. No només no treballen junts sinó que es denuncien dia sí, i dia també. A Alins han tornat a córrer rumors al voltant de la mort de Sansa. Ara diuen que el vell, dies abans de morir, havia cobrat sis milions de pessetes per haver tornat a arrendar la muntanya i que els assassins van pujar a Tor amb un Patrol o un Terrano vermell. La marca del cotxe varia segons la botiga on fan el comentari. El Ruben, l'andorrà, després d'anys de silenci, reapareix per vendre-li a Carles Porta dues maletes plenes de papers que parlen de Tor i d'Andorra. L'última sentència que declara amos a tots tretze hereus i el pacte firmat per dotze d'ells sembla que esmorteeix el foc històric. Només l'enveja i l'olor dels diners poden revifar les flames. Palanca, el tretzè, no admet ni el pacte ni la sentència. El seu foc sembla que no s'apagarà mai.
