Sucre a la memòria

La retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos provoca encara ara debats encesos. Em pregunto si hem estat capaços de transmetre adequadament el que va ser aquell règim
Actualitzat

Quan al cos del dictador li va caure una llosa de 1.500 quilos al damunt, Pedro Sánchez i Soraya Sáenz de Santamaría encara no havien començat l'EGB. El Valle de los Caídos és un lloc per a nostàlgics i per a historiadors que decideixen entomar un cop de puny de passat gèlid on hi ha enterrades 34.000 persones. La creu del Valle de los Caídos és tan alta com la torre Glòries de Barcelona. Tot havia de ser monumental. Fins i tot la falta d'humanitat.

La llosa va amagar un cadàver, però el pes no va tapar un relat amable que durant dècades s'havia anat filtrant per un munt d'escletxes de la societat. La resistència a no tocar res del dictador diu molt del pes del passat a Espanya. És molt difícil trobar exemples de dictadures a les quals costi tant de mirar als ulls. Costa trobar foscors tan emblanquinades.  

Segurament el "franquisme sociològic" va arrelar més del que alguns sospitaven. És un terme, molt de moda a la Transició, que definia el fenomen de la tolerància dels que, sense ser impulsors del règim, no veien la crueltat amb què va aterrar i amb què es va mantenir.

La Transició espanyola és la història d'una empenta controlada amb el fre de mà posat. Els que vam fer el servei militar aquells anys sabem el que pensaven els militars que havien fet la guerra amb Franco. Els polítics de l'època miraven de reüll les casernes i, encara que els aires d'Europa obrien camins, el retrovisor de la història es mantenia enfosquit. Mirar enrere i corregir la desmemòria i el mal que s'havia fet era, i encara ho és per alguns, una mena de provocació. Costa de digerir, aquesta reacció. No puc entendre que recuperar un cos de la cuneta i posar-li un  nom es percebi com una mena d'insídia. La llosa que ara el govern de Sánchez vol aixecar aixeca passions i deixarà clar que mai va ser un tap per a la memòria.