Les mans del Mohamed, víctima d'explotació laboral
Les mans del Mohamed, víctima d'explotació laboral
Solidaris

Treballar 12 hores diàries, sense festa i per 100 euros al mes: esclaus del segle XXI

Els Mossos d'Esquadra alerten de l'augment del tràfic de persones destinat a l'explotació laboral. La majoria de víctimes no denuncia per por

Actualitzat

Quan ens trobem, el Mohamed està inquiet. La mascareta amaga un rictus tens. Els seus ulls eviten els meus. Al principi, em respon amb frases curtes. Gairebé amb monosíl·labs. Ha costat molt poder accedir a la seva història. El seu nom és fictici. Igual que la seva edat i procedència. 30 anys i del Pakistan. El Mohamed és un supervivent d'explotació laboral.

A les persones que han passat per aquest calvari els fa por denunciar el cas i, com és natural, no tenen ganes de reviure el malson. Les barreres idiomàtiques i culturals tampoc ho afavoreixen. Gràcies a la UTEH, la Unitat Municipal contra el Tràfic d'Éssers Humans de Barcelona, i l'ajuda de l'Assim, en tasques de traducció, concretem una trobada en un lloc indeterminat de la ciutat:

"Vaig arribar a Barcelona en avió. Els meus pares em van pagar el bitllet. Al meu país estudiava. Un cop vaig ser aquí, em va agradar tant la ciutat que vaig decidir quedar-me."

Després, i veient com transcorre la conversa, el Mohamed s'obre tímidament. També amb la mirada. M'explica que volia començar una vida nova a Catalunya. I per això donava veus per trobar feina:

"Vaig trobar la feina a través del boca-orella. Tenia coneguts... gent del Pakistan, de l'Índia... Parlava amb ells, feia preguntes, avisava tothom que necessitava treballar. D'aquesta manera, una persona que coneixia me'n va presentar una altra i vaig aconseguir la feina."

La feina a què es refereix el Mohamed és en un supermercat on fa de tot: de caixer, de reposador, s'ocupa del manteniment... En aquest establiment treballa 12 hores diàries sense descans.

"No tenia cap dia de festa. Si et trobaves malament, et deixaven sortir unes hores per anar al metge, per comprar medecines, per poder descansar una mica… però després havies de tornar a treballar."

Són botigues obertes fins a última hora, la majoria regentades per persones originàries del continent asiàtic. Segurament en teniu alguna de referència. Aquella on baixeu a comprar amb el pijama a sota de la jaqueta perquè us fa falta sal o unes cerveses. El sou que cobra, miserable:

"Al principi només em pagaven 50 o 100 euros al mes, per cobrir el més bàsic. A poc a poc vaig aconseguir que m'apugessin el sou fins a 600 euros mensuals. Amb això havia de pagar el lloguer, el menjar…"

El Mohamed vivia en un local insalubre amb una quarantena de persones més. Un espai sense condicions d'habitabilitat cedit per aquells que li van oferir la feina amb la falsa promesa que regularitzarien la seva situació. Ell hi confiava. Però, a poc a poc, pren consciència que les condicions amb què treballa no s'adeqüen amb la normativa laboral de casa nostra:

"Van passar dos anys o dos anys i mig fins que no vaig començar a ser conscient del que em passava. Treballant vaig conèixer més gent. I quan venien a comprar els feia preguntes. Em deien que si les autoritats m'atrapaven no em deportarien, que potser em posarien una multa administrativa, però que no passava res."

Fins a una desena de persones estaven en la mateixa situació del Mohamed. Tots, amenaçats pels seus explotadors amb l'argument que eren il·legals sense papers. I que si no feien el que deien els podrien detenir i deportar. El Mohamed i els seus companys tenien la por a sobre sempre, fessin el que fessin. Després de gairebé tres anys, una inspecció de treball va destapar una xarxa d'explotació amb gairebé una vintena de supermercats a l'àrea metropolitana de Barcelona. Una xarxa que avui dia manté en aquestes condicions moltes persones que encara tenen l'esperança que els donaran els papers. El Mohamed, ara, és testimoni protegit.

Reconeixe's com a víctimes

Una de les dificultats que tenen entitats, cossos policials i autoritats judicials és que moltes de les persones que cauen en aquestes xarxes no es reconeixen com a víctimes. Ho sap molt bé Verónica Giménez, coordinadora de la UTEH, una unitat, pública i gratuïta, creada l'any 2016, per identificar-les i atendre-les:

"És un procés complicat. Hem atès més de 30 nacionalitats diferents en el que portem de recorregut. Hi ha moltes persones que provenen de contextos en què els drets humans no estan respectats i no són conscients dels drets que tenen aquí."

Verónica Jiménez coordinadora de la UTEH
Verónica Giménez, coordinadora de la UTEH (Catalunya Ràdio - Mercè Folch)

Un altre dels problemes per afrontar aquesta realitat és que moltes vegades les víctimes no volen fer el pas de denunciar el cas:

"Es juguen la seva integritat. Pateixen un impacte psicològic molt gran que condiciona la seva recuperació i els processos en què es veuen immerses"

A l'estat espanyol, traficar amb persones està tipificat com a delicte des del 2010. Ara bé, segons Pilar Izaguerri, fiscal delegada d'Estrangeria de la Fiscalia Provincial de Barcelona, la resposta judicial no reflecteix la realitat social. Izaguerri explica que per iniciar un procés penal és imprescindible el testimoni de les víctimes:

"Es l'únic mitjà de prova que tenim. De vegades per fets viscuts fa cinc o sis anys. Per tant, partim de la base que necessitem comptar amb aquestes persones que estan en una situació molt complicada pel que han patit i pateixen."

La fiscal Izaguerri fa temps que rema per fer que aquesta realitat s'entengui i s'abordi des de tots els vessants. Amb el tràfic de persones, diu, no hi ha igualtat d'oportunitats. I això és el que primer s'ha d'entendre:

"Hi ha moltes persones que s'agafen a qualsevol oportunitat per sortir d'on són per sobreviure. El que s'aprofita de la seva situació per imposar-li aquestes condicions i guanyar diners a costa d'això és un delicte que es diu tràfic."

Pilar Izaguerri, fiscal delegada d'Estrangeria de la Fiscalia Provincial de Barcelona
Pilar Izaguerri, fiscal delegada d'Estrangeria de la Fiscalia Provincial de Barcelona (Catalunya Ràdio - Mercè Folch)

Per Pilar Izaguerri, no s'ha de perdre mai la perspectiva:

"Cal veure el factor humà, el factor migratori, les necessitats, i preguntar-nos per què una persona acaba al carrer demanant almoina durant 9 hores o prestant serveis sexuals durant set dies la setmana, 24 hores."

En aquest sentit, Verónica Giménez, de la UTEH, diu que com a ciutadans normalitzem massa vegada situacions que vulneren drets tan bàsics com la dignitat o llibertat:

"Quan tenim una botiga 24 hores oberta al nostre carrer, quan ens comprem una samarreta que ens ha costat cinc euros, ens hauríem de qüestionar si les persones que hi treballen tenen els seus drets laborals contemplats."

Verónica Giménez és clara:

"No ens podem permetre com a societat que hi hagi esclaus i esclaves a la ciutat de Barcelona."

La història del Mohamed ha acabat bé. Ara treballa de repartidor. I ha volgut explicar tot el que ha viscut per ajudar altres persones en la mateixa situació.

ARXIVAT A:
Precarietat laboralPobresaDrets humans
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut