El cas de George Floyd, un ciutadà afroamericà asfixiat per un agent de policia blanc de Minneapolis, va generar una onada de protestes massives arreu del món. El veredicte que ha tingut el seu botxí és contundent: culpable de tots els càrrecs. Però les imatges de l'agonia van demostrar, un cop més, que el racisme és tal com escriu el periodista Ta Nehisi-Coates a "Entre el món i jo", publicat a l'Editorial Empúries: "És una experiència visceral, que rebenta cervells, bloqueja vies respiratòries, esquinça músculs, arrenca òrgans, trenca ossos, fa saltar dents. Hi ha una violència molt gran, damunt del cos." Aquesta violència és global. El racisme és global. Dins del sistema i en situacions quotidianes. Tres visions del racisme a casa nostra Yaya Fofana és gambià. Fa 13 anys que viu a Catalunya. És un dels supervivents de l'incendi de la nau del barri del Gorg a Badalona: "Quan truco per llogar una habitació i em pregunten d'on soc, els responc que soc gambià. De seguida, em pengen el telèfon. El més dur de tot és el menyspreu." Youssef M. Ouled és periodista especialista en parades policials per perfil racial a Rights International Spain i parla des de la seva experiència. "Les persones blanques, quan tenen un problema de seguretat, pensen de seguida en la policia. A més, no pateixen parades de perfil racial. Llavors, quan veuen que un agent està identificant persones negres, àrabs, gitanes o llatinoamericanes, el que fan és associar la inseguretat amb aquestes persones." Fatiha El Mouali Samadi, vicepresidenta de l'Associació Mares contra el Racisme, creu que el racisme a l'escola és un tema tabú perquè no s'espera que pugui existir en aquest àmbit: "Una de les coses que hem detectat és que als fills i filles racialitzats gairebé sempre se'ls orienta cap a mòduls i formació professional, com si no tinguessin capacitat per passar a la universitat." La discriminació per origen, pel color de la pell. Els estereotips, els prejudicis racials i culturals es donen, malauradament, en totes les societats. L'altre sempre és una amenaça. La pandèmia com a espurna pel racisme En el seu informe del 2020, SOS Racisme diu que amb la pandèmia han augmentat els abusos per part dels cossos policials. Gemma Ferrerón, coordinadora d'incidència de l'entitat, assegura que tota persona racialitzada no blanca sempre és qüestionada a l'espai públic: "Vam veure com les actuacions policials van ser totalment desproporcionades. Els carrers estaven buits i sense testimonis. Quan no hi ha mirades al voltant, una actuació policial pot convertir-se fàcilment en un abús." També han augmentat els conflictes entre veïns amb motivació racial. Creix la por de denunciar els casos. Ja se sap que en els moments de crisi, com l'actual, el racisme aflora. Al principi de la pandèmia, el virus es va racialitzar. Se'n va culpabilitzar els xinesos. Després van rebre els gitanos i els temporers. El tancament de fronteres va negar el dret d'asil a les persones que fugien de la guerra. I podríem continuar. Autocrítica per caminar cap a l'antiracisme Aquests dies he llegit un llibre molt interessant que m'ha ajudat a reflexionar sobre els meus comportaments. Es titula "Com ser antiracista", del professor Ibram X. Kendi, publicat a Raig Verd. Es tracta d'un manual sobre el racisme sistèmic de la nostra societat i de la confluència amb altres opressions com el gènere, la classe o la sexualitat. Kendi escriu: "Sabem ser racistes, sabem fingir que no som racistes. Ara hem d'aprendre a ser antiracistes."