L'accés a la salut mental és un dret humà, tal com recull Amnistia Internacional. La realitat, però, és una altra. Els CAPs estan debilitats després de molts anys de retallades; hi falta personal i els metges de família, que són els que han de fer la derivació pertinent si convé, estan sobrepassats després de mesos de pandèmia. Paola Hernández va arribar fa un any a Catalunya. Ho va fer amb els seus fills de 7 i 15 anys i la seva parella. Té 42 anys i és de Montevideo a l'Uruguai, on ha deixat una filla de 25. La Paola sempre ha treballat d'auxiliar d'infermeria. Amb els estalvis acumulats van poder llogar un pis turístic al barri de la Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat: "Cada 32 dies havíem de renovar el contracte. Havíem de pagar un mes de lloguer cada vegada que fèiem els papers en concepte de despeses administratives" La seva parella, de nacionalitat espanyola, de seguida va trobar feina en una fàbrica. Cobrava una nòmina de 1.200 euros. La Paola, en canvi, va topar amb la burocràcia que acompanya la convalidació dels estudis per a persones estrangeres. Aquest procés pot trigar entre 3 i 4 anys. Mentrestant fa el que pot: "Ara faig les feines a casa d'una senyora. Hi vaig tres hores, però no tots els dies. Ella té l'amabilitat de pagar-me en mà i puc disposar d'uns quants diners en efectiu" Paola Hernández (Catalunya Ràdio) Tornem al pis de la Torrassa; el juliol passat, a la Paola i la seva família els comuniquen que no els renoven el contracte del pis. Els estalvis ja escassegen. La Paola recorre als serveis socials de l'Ajuntament de l'Hospitalet per poder tramitar una ajuda per al lloguer, però es troben que no poden gestionar-la perquè el pis no està registrat per ser llogat. La immobiliària els fa fora: "Em preguntava: 'Què faré, ara? On anirem?' Era una caiguda al buit sense saber quan tocaràs terra" Gràcies al consell d'una amiga, es posa en contacte amb Càritas. Vistes les seves condicions personals, l'assistenta social de l'entitat els inscriu a la borsa d'habitatge com a demandants de pis. I, sorprenentment, els n'adjudiquen un en només 15 dies, quan els terminis d'espera són de mesos. El pis és a Cornellà.   La càrrega L'arribada a un país nou, amb fills menors, la incertesa de no saber si tindràs un sostre i la falta d'oportunitats van deixar la Paola molt tocada: "He treballat tota la vida. Tenia dues feines. Sempre en l'àmbit de la salut. No entenia que aquí no pogués treballar. Estava molt malament. És la primera vegada que demano ajuda i és horrorós com et fan sentir" L'assistent social de Càritas la va derivar a la psicòloga de l'entitat, que l'atén cada 15 dies. Mesos abans, i en plena pandèmia, la Paola va tenir una entrevista telefònica amb el metge de capçalera del CAP de la Torrassa. Però mai va rebre cap trucada per començar un tractament psicològic: "La meva psicòloga quan em veu entrar a la consulta em diu: "Ets la dona de les motxilles. Deixa-les a la porta i parla amb mi. M'ajuda molt" I les motxilles tenen a veure amb les experiències tan doloroses de la Paola a l'Uruguai. Dos mesos abans de venir a Catalunya, i després de quatre intents, la seva mare es va suïcidar. El seu pare va morir un mes abans víctima d'un càncer: I no només això, la relació amb el pare dels seus fills, de qui està divorciada, va ser molt conflictiva.   La Paola ara estudia català. I s'inscriu a tots els cursos que surten per poder tirar endavant: "Si m'aturo em caurà una roca al damunt i em fa por. No m'ho puc permetre. He d'aguantar pels meus fills" El doctor Rafael Penadés, psicòleg de l'Hospital Clínic i vocal de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, recorda que el millor predictor de salut mental és la pobresa: "La pobresa porta associada més malaltia mental. Les dificultats per a l'accés a l'habitatge, al món del treball, les feines precàries tenen una incidència directa en aquests trastorns" La realitat als CAPs La doctora Zoe Herreras fa 20 anys que exerceix de metge de família al CAP Comte Borrell de Barcelona. Les retallades successives i la pandèmia han estat letals per garantir una atenció de qualitat: "Hi ha centres que han patit moltíssim les retallades. Tenen moltes baixes i l'atenció als problemes de salut no els poden abordar perquè no tenen prou personal" Zoe Herreras (Catalunya Ràdio) Els professionals mèdics estan sobrepassats. Això els genera frustració i angoixa. Davant d'aquesta realitat, moltes vegades s'opta per medicar:  "Hi ha un excés. En som conscients. Hi ha professionals a qui els costa molt l'abordatge del patiment emocional de les persones. I, com alternativa a aquest abordatge, fan servir la medicació" La doctora Herreras també parla dels joves i de com la pandèmia ha afectat de ple la seva salut mental. Hi hagut un augment dels suïcidis i dels diagnòstics de TCA (trastorn de la conducta alimentària). A la consulta es troba amb nois i noies que han perdut fins a 20 quilos. I alerta que la salut mental infantojuvenil està hipercol·lapsada. Les llistes d'espera a la pública van dels 4 als 6 mesos. El cas de la Ylènia Ylènia Morros té 29 anys. Va néixer a Navarcles i és periodista. Té la invalidesa i cobra una pensió. Està diagnosticada de TCA (trastorn de la conducta alimentària). La primera vegada que va anar al CAP a demanar suport psicològic la van posar en dubte: "Recordo molt bé la doctora que em va dir: "tu tens una obsessió". I es va quedar tan ampla" A la Ylènia li van receptar antidepressius per l'ansietat. Però les pastilles no són la solució.  Ylènia Morros (Catalunya Ràdio) Com que els terminis per accedir a un psicòleg públic eren massa llargs, la Ylènia va demanar diners al seu pare perquè li pagués les teràpies privades. "Et fan sentir com un ramat d'ovelles. Cap teràpia a la Seguretat Social és individualitzada perquè puguis avançar. Sí o sí has d'anar a la privada. Han fet que la salut mental sigui elitista" La Ylènia fa tres anys que no pot treballar.