Joves i migrants, els nous ludòpates: "A tothom li agrada el diner fàcil"

Un dels llocs on les sales de joc passen més desapercebudes és als centres comercials. Enmig de la gentada, de la música i dels estímuls dels aparadors, a vegades costen identificar-les a simple vista. I això també permet als jugadors passar inadvertits. Aquest és el cas d'una sala de joc que hi ha en un centre comercial de Girona. Hi hem entrat per poder comprovar com funciona aquest tipus de negoci i conèixer de primera mà quin és el públic del local. A l'entrada, ens dona la benvinguda un noi molt amable que ens informa que, per motius de seguretat, ens ha de prendre les dades. Això vol dir, el nostre DNI i la nostra empremta dactilar, amb què podrem obrir la porta d'entrada. Goldenpark a Girona (Catalunya ràdio, Mònica Roca) Ens explica que ho demana la Generalitat i que també serveix perquè, en cas que fóssim addictes al joc, nosaltres ens poguéssim autoexcloure d'entrar en aquest tipus de locals. Sobre les autoprohibicions, el president de l'Associació Centre Català d'Addiccions Socials (ACENCAS), Francesc Perendreu, opina: "L'autoprohibició a Catalunya té una durada mínima de 5 anys i és una bona eina. En canvi, a nivell estatal, la del joc en línia, és més laxa. Dura només 6 mesos. No ho entenem" El noi diu que demanar les dades és pràctic perquè així la propera vegada ja hi podrem entrar directament, com fan tots els clients que veiem passar. Tot seguit, ens pregunta si volem prendre alguna cosa i, com que és la nostra primera vegada, s'ofereix a explicar-nos el funcionament de les màquines. A dins la sala de joc hi trobem 5 homes. Cap dona. Pel seu aspecte físic, tots semblen menors de 30 anys i d'origen migrant. Dos d'ells estan fent apostes esportives. I els altres tres estan repartits per la sala jugant amb diferents tipus de màquines escurabutxaques. En total, hi ha unes 40 màquines repartides en un espai de 200 metres quadrats. I al mig de la sala hi trobem la clàssica ruleta de casino. Ruleta (Unsplash) Fa una hora que hi som i el temps ha passat volant. A dins, sembla de nit. És fosc i l'estètica podria ser la d'un bar de copes sobri i acollidor. Res no ens recorda que és dimarts ni que som en un centre comercial. La periodista i antropòloga Cristina Barrial, i l'economista Pepe del Amo, autors del llibre "L'aposta perduda. Ludopatia, ciutat i resistència" publicat a Tigre de Paper, coneixen bé les cases d'apostes del districte de Carabanchel: "Si no hi entres no saps que hi ha. Tot és opac. Estan fetes perquè perdis la noció del temps. Els preus de les begudes i del menjar son més barats que en un bar tradicional. De fet, els fan la competència" Cristina Barrial (Catalunya ràdio, Mercè Folch) La sala de jocs s'ha anat omplint, i ara ja són deu els homes que hi ha. Nosaltres ens hem esperat per parlar amb alguns d'ells a la sortida del local; i els hem preguntat què és el que els agrada de jugar i si hi venen sovint. Cap d'ells ens ha volgut donar el seu nom. Però els demanem que es presentin i que ens expliquin si treballen. Un té 27 anys i està a l'atur. L'altre 23, i sí que té feina. "És un vici. Sempre en volem més. Són diners fàcils. I a tothom li agrada el diner fàcil" Avui han vingut a jugar a una sala de jocs. Però reconeixen que també juguen online i als bars. "També juguem a les màquines escurabutxaques. No fa gaire vaig guanyar uns 200 euros perquè vaig tenir sort. I això em va fer sentir molt bé. Però un altre dia en vaig perdre 150" Els qui no han volgut parlar davant del micròfon són les persones d'origen migrant. La majoria perquè desconfia de la nostra presència. I una d'elles perquè ens explica que no té papers i que simplement ve a vegades per provar si té sort. Avui acaba de perdre 50 euros. Nous jugadors: joves i migrants En l'última dècada, la imatge del ludòpata era la d'un senyor blanc, de classe mitjana-baixa, palplantat davant d'una màquina escurabutxaques. Avui dia el perfil ha rejovenit. Cristina Barrial explica els dos factors principals que estan al darrere d'aquesta realitat: "En algunes comunitats, com Madrid, un dels factors és la no regulació de la distància de les cases d'apostes amb escoles i instituts. També hi ha l'impacte del joc online. Fins i tot amb els videojocs, pots apostar" Cristina Barrial i Pepe del Amo (Catalunya Ràdio, Mercè Folch) El cas de Madrid és el més paradigmàtic, pel que fa a la proliferació de cases d'apostes i d'establiments similars. I és que la normativa sobre el joc presencial el decideix cada comunitat autònoma, a diferència del joc en línia, que està regulat per l'Estat. I a Madrid hi ha carta blanca. A Catalunya, en canvi, la legislació és clara. Aquí hi ha un nombre determinat de sales i no se'n poden obrir més, a menys que se'n donin de baixa. La publicitat de les empreses de joc s'acarnissa amb el públic jove, malgrat que ara només està permesa d'una a cinc de la matinada. Un col·lectiu que viu en la temporalitat laboral i que veu en les apostes una sortida ràpida a la precarització. Francesc Perendreu alerta de la facilitat amb què els joves entren en el món del joc en xarxa: "Jo tinc 17 anys i tu en tens 18. Et dono 20 euros i et dic on apostar. I amb un número de compte et faig el traspàs amb un Bizum. És molt fàcil. I com a major d'edat no estàs fent res il·legal" Per Perendreu, l'única solució són les campanyes de prevenció, que avui dia no existeixen. I que, segons aquest expert, haurien de fugir dels mitjans tradicionals perquè els joves es mouen per altres plataformes. Cases d'apostes en barris de rendes baixes En pocs anys, els barris de classe treballadora de moltes ciutats de l'estat espanyol han fet un canvi radical. El paisatge habitual d'aquestes zones, farcides de comerços, ha donat pas a locals de jocs d'atzar i d'apostes esportives on hi predominen els llums de colors. Són negocis que es fixen en àrees amb rendes baixes, amb alts índexs d'atur i un important percentatge de població migrant. I ho fan per captar nova clientela. S'aprofiten de la necessitat més profunda i venen la falsa il·lusió que una sola aposta et pot canviar la vida. La periodista Cristina Barrial és clara: "En aquestes zones troben els clients potencials. Persones amb problemes econòmics que veuen en la casa d'apostes una hipotètica sortida a la seva situació. I gent que ha convertit aquests establiments en el seu lloc d'oci" Jugadora jove davant d'una màquina escurabutxaques (Unsplash) Òbviament en aquests barris les taxes de ludopatia s'han disparat, i el nou perfil d'addicte es concentra en joves precaritzats, en desocupats i en migrants. A aquest darrer col·lectiu s'hi suma un altre factor a tenir en compte i que té a veure amb la relació entre espai públic, migració i cases d'apostes. Per Cristina Barrial i Pepe del Amo, l'expulsió de la població migrant de l'espai públic es tradueix en unes cases d'apostes plenes. Per a aquestes persones aquests locals són un lloc segur i un espai on socialitzar-se sense por de ser aturats o perseguits per la policia: "Quan l'espai urbà és tan hostil és normal que apareguin altres espais més acollidors. En una casa d'apostes, la policia no hi entrarà. Allà saben que hi estaran segurs" Pepe del Amo (Catalunya ràdio, Mercè Folch) Per molts dels migrants que concorren aquests establiments, apostar és una manera ràpida de guanyar diners o bé de poder-los enviar als seus països d'origen, o bé de sortir de situacions extremadament vulnerables. D'altra banda, actualment, empreses com Codere, Sportium o Luckia, que antigament pertanyien a famílies com els Franco Muñoz o els germans Lao, són propietat de grans fons d'inversió. I aquest control té una afectació directa en la reconfiguració de l'espai urbà i la destrucció del teixit associatiu als barris. Tal com remarca l'economista Pepe del Amo "les ciutats s'han convertit en empreses".

Joves i migrants, els nous ludòpates: "A tothom li agrada el diner fàcil"

Espanya és el país europeu amb la taxa més alta de ludòpates entre 14 i 21 anys. Entrem en una salsa de joc per comprovar quin és el públic del local