Els que som de pobles petits. Els que hem crescut entre terrossos. Els que ens hem embrutat les mans fent la collita. Els que entenem el llenguatge dels núvols i del vent, sabem què hi ha al darrere de la pel·lícula "Alcarràs" de Carla Simón. La rebotiga dels presseguers florits i de postal no és tan lluminosa. En recollir el màxim guardó a la Berlinale, la directora va introduir dues paraules clau: respecte i resistència.

"Vull dedicar aquest premi a les petites famílies de pagesos que cultiven la terra cada dia perquè aquesta fruita arribi als nostres plats. La seva manera de fer agricultura, que és respectuosa amb la terra, és probablement, avui en dia, una forma de resistència. Aquest premi és per a la gent que conrea la terra"

Perquè, efectivament, la pagesia i la ramaderia de proximitat, amb un model que tingui cura de la terra i dels que s'hi dediquen, és pràcticament insostenible. Les dades són prou concloents: només un 1% de la població activa a Catalunya es dedica a la pagesia. Sense relleu generacional i amb les normes d'un mercat que no els permet fixar el preu de les collites, el panorama és desolador. En termes alimentaris, com a país, som extremadament vulnerables.

Ho sap molt bé Gustavo Duch, veterinari, escriptor i activista per la sobirania alimentària. Duch celebra que el guardó per Carla Simón permeti parlar d'un sector històricament menystingut i desprestigiat però des del seu punt de vista cal obrir més el focus:

"El que cal és una anàlisi en profunditat com a societat i diferenciar clarament què és agricultura del que no ho és. La pregunta és clara: Quin model volem? Una agricultura que malmet la terra o no?"

Per Gustavo Duch el model imperant a casa nostra no es pot considerar agricultura:

"El que fa un bon pagès o pagesa és retornar matèria orgànica a la terra perquè la terra mantingui viva la capacitat de produir aliments. El que hi ha ara no és agricultura. Podem dir-li mineria extractivista"

I fa aquest paral·lelisme amb el sistema de salut:

"Com a societat vam decidir que la salut era un dret i per tant tots col·lectivament via impostos ens dotem d'un sistema de salut gratuït. Per què no fem el mateix amb l'alimentació? No hi ha valentia política per afrontar aquests debats"

Convençut de la necessitat de recuperar la sostenibilitat i, sobretot, la sobirania de la vida en temps movedissos, Gustavo Duch viu a cavall entre Barcelona i Bellmunt de Segarra. Un micropoble d'aquesta comarca lleidatana d'on era originari el seu besavi, que, com tantes persones, va haver de deixar la terra per guanyar-se la vida fora:

"La societat anomenada de la modernitat ha menystingut el món rural i ha marginat la pagesia. Com a conseqüència tots tenim avis o pares que ho van haver de deixar tot. És important que fem aquest viatge de retorn no únicament per una qüestió d'equilibri demogràfic sinó per sentir-nos arrelats amb els orígens"

Uns orígens que estan íntimament connectats amb l'hort que hi conrea.

A banda d'enfonsar les mans a la terra, Gustavo Duch escriu. Ha publicat diversos assajos com "Lo que hay que tragar" o "Alimentos bajo sospecha" i també alguns llibres de poesia i relats curts. L'últim, "Cuentos del pogreso, Conversaciones con el pastor", a Pol·len edicions. Un llibre ple de reflexions, pràcticament aforístiques, sobre el món actual i les crisis socials i mediambientals que vivim. Amb una coberta feta de paper de llana, Gustavo Duch reivindica la figura dels pastors i les pastores:

"Són persones que han sabut resistir i no han caigut voluntàriament a les urpes del capitalisme. Són sobirans. Disposen del seu temps i tenen el control de la seva vida"

En un context marcat per l'agricultura i la ramaderia industrial cada vegada queden menys persones que es dediquin a un ofici que perdura des de l'antiguitat:

"L'agricultura industrial, la que tenim actualment, depèn del petroli que s'està esgotant. I la terra l'hem mantingut dopada a partir de fertilitzants químics que també s'estan esgotant"

Duch fa aquesta predicció:

"En 10 o 15 anys hi haurà una crisi alimentària global que ens afectarà a tots"

La Brigitte i l'Albert, vides lligades a la terra

Brigitte Garolera té 52 anys i és ramadera. Fa vint anys que, juntament amb el seu marit, es fa càrrec de la granja dels seus sogres. A Mas Parella, situat a Serinyà, al Pla de l'Estany, es dediquen a la venda de xai, ja sigui de forma directa o a través d'intermediaris. La Brigitte era funcionària a Perpinyà i tot el que ha après li va ensenyar el seu sogre.

Aquesta és una feina, explica, que s'aprèn fent-la però sobretot observant els que acumulen més experiència. Oficis que també impliquen molt de sacrifici i que s'allunyen de la imatge idíl·lica que massa vegades es transmet:

"Quan soc al corral de vegades m'emprenyo sola, quan sento: 'Oh, és que són els jardiners de Catalunya'. No, dic jo. Som pagesos. Produïm aliments i aliments de qualitat"

Des del 2017, la Brigitte forma part de Ramaderes de Catalunya. Un grup de dones ramaderes dedicades al bestiar de pastura que s'han unit per compartir les seves experiències i reivindicacions.

A pocs quilòmetres de Serinyà, hi trobem Can Reixach, una granja d'ovelles situada a Cornellà del Terri. L'Albert Campruví ve de nissaga de pastors provinents del Pirineu ripollès. Té 45 anys i sempre havia tingut clar que la seva feina havia de ser a l'aire lliure i amb animals. El dia que es jubili té clar que cap de les seves dos filles el substituirà:

"A mi m'agrada molt el que faig. Però hi ha molta feina i s'ha de treballar molt i és molt lligat. I penso que avui en dia, la meva percepció, és que la gent jove tampoc vol ser tan sacrificada per guanyar-se la vida"

L'Albert té un ramat d'uns mil caps i viu de la venda de la carn de xai que fa de forma directa, sense intermediaris.