L'inici del Casal dels Infants del Raval: "Moltes criatures no anaven a l'escola"

Les aules estan amb els llums apagats. Les cadires, al damunt de les taules. En pocs dies, el paisatge serà un altre. Criatures, adolescents, monitors i voluntaris ompliran els passadissos del Casal dels Infants del Raval, una entitat de referència al barri creada l'any 1978 i no el 1983, com es creia. Enric Canet ho ha investigat en un exercici de reconeixement i de memòria històrica. Ho explica a "El cel té pigues" editat a Pol·len Edicions. Exterior del local del Casal d'Infants del Raval (Casal d'Infants del Raval) Al Casal no hi havia guardat cap document d'aquesta època i l'autor ha hagut de fer una vintena d'entrevistes a persones que estaven implicades en aquests inicis: "Era una època en què tot bullia. Crèiem que teníem la força per transformar el món quan vam veure morir el franquisme. I en aquest context el teixit associatiu va ser necessari i imprescindible per impulsar el Casal." L'Enric té 65 anys i en fa 30 que està vinculat a aquesta entitat. És educador, biòleg, escolapi i membre de l'equip directiu. I també tota una institució en aquest barri històricament estigmatitzat. A l'assaig, que forma part de la seva tesi doctoral, explica la duresa dels primers anys, quan les famílies no entenien què oferia el Casal ni tampoc els interessava: "Estem parlant d'un barri en què la majoria de nens no anaven a l'escola, que feien molta vida al carrer." En plena Transició, la situació al barri era molt precària. Explica que la majoria d'habitatges no tenien aigua corrent: "Només disposaven de cisternes. No hi havia vàters, ni dutxes, ni safarejos. Qui acabava vivint al Raval? Els que no tenien recursos. Com deia l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, era un barri de fracassats." De fet, el títol de l'assaig exemplifica molt bé quina infància tenien les criatures: "A les primeres colònies que es van fer amb els més petits, l'Angelito va agafar la mà de la Vicky Fumadó i li va dir: 'Oye, el cielo tiene pecas.' Es una frase amb una força brutal." Enric Canet, autor d'"El cel té pigues" a Pol·len Edicions (Catalunya Ràdio / Mercè Folch) Segons li van explicar a l'Enric, quinze dies de colònies van obrir un món als més petits perquè, finalment, havien pogut alçar la mirada en un barri de carrerons foscos i estrets. En aquella època, les criatures que rondaven pels carrers eren del barri, fills dels immigrants que havien arribat d'altres punts d'Espanya anys enrere. Després, a partir dels 80, el mosaic s'ha fet més divers: "Comença a arribar població marroquina que s'incrementa amb el boom econòmic de la construcció als anys 90. Després, s'hi van sumar els filipins. A partir de l'any 2000, pakistanesos. I ara les persones que arriben al Raval són de Bangladesh." La María José, una nena feta al Casal L'any 1978, María José García tenia 10 anys. I va ser de les primeres a poder sortir del barri per anar de colònies. Del seu pas per l'entitat recorda els monitors i la feina que van fer: "Els vaig agafar molta estima. Estaven per tu. Et preguntaven com estaves. Ens escoltaven. Eren persones joves que no eren del barri i que et demostraven que et valoraven." Tot això a la María José, criada pels avis, la deixava fora de joc: "Et quedaves descol·locada perquè estaves acostumada a una altra manera de fer i de parlar. Érem uns salvatges criats al carrer." María José García va ser nena al Casal als anys setanta (Catalunya Ràdio / Mireia Izard) I als carrers s'hi vivia una realitat que les criatures acabaven normalitzant: "Anaves a casa d'un amic i el seu pare era traficant de drogues. I te'l trobaves pesant la droga en una bàscula. O et trobaves la mare d'un company de l'escola a la porta d'una casa de cites." El pas de la María José pel Casal li ha deixat empremta: "Del Casal vaig aprendre a ser solidària amb altres companys, a treballar en equip i a comprendre la diferència." El Casal, un refugi per als fills de l'Alfonsina El Reyson de 9 anys, el Reysel de 7 i la Reyshel de 4 són els fills de l'Alfonsina i van al Casal des del curs passat. Dos dies a la setmana i un divendres cada quinze dies. Els nens diuen que els agrada molt més el Casal que l'escola. Colònies del Casal d'Infants del Raval (Casal d'Infants del Raval) Els pares estan molt contents de la tasca dels monitors: "El meu fill gran és molt tímid. I al Casal ha après a desinhibir-se i relacionar-se. També han descobert nous aliments que a casa no entraven, com la tonyina o la melmelada de maduixa." L'Alfonsina treballa en un bowling d'atenció al públic i també de cambrera. El seu marit té una feina de nit. El Casal els serveix per poder conciliar. El Casal, una entitat de referència Enric Canet va arribar al Casal l'any 1992. Feia de professor als escolapis i volia canviar d'aires. Durant 30 anys n'ha vist de tots colors amb problemàtiques, fruit del desavantatge social que encara avui dia s'arrossega. "Recordo que tenia un nen que dormia a la Gran Via amb cartrons amb el seu pare. O un altre que tornava a casa de nit quan s'havia assegurat que el seu pare alcohòlic ja dormia i així no el maltractava. En el meu cas, havia passat d'explicar biologia a ensenyar els mesos de l'any i a sumar i restar." En aquest context, remarca l'Enric, l'escola tampoc ajudava: "Les situacions escolars eren dantesques. Recordo una noia marroquina que feia vuitè de bàsica passant els apunts de literatura espanyola amb sant Ignasi de Loiola i la Contrareforma. Què li importava a aquesta nena la Contrareforma"? Interior del local del Casal d'Infants del Raval (Casal d'Infants del Raval) La tasca del Casal no es limita només al Raval, sinó que avui dia són presents a Salt, Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma i el Marroc. Un recorregut impecable només tacat el 1997 pel cas de pederàstia que va esquitxar el Casal i un dels seus monitors, Xavier Tamarit, que va acabar condemnat. L'Enric el va entrevistar per al seu assaig perquè va tenir un paper cabdal en el naixement del Casal: "És la nostra història i no la podem amagar. Ell hi havia estat des dels inicis. Jo continuaré investigant perquè de moment m'he aturat al 1983. I el cas de Xavier Tamarit sortirà clarament." Malgrat aquest episodi, el camí recorregut és molt bo: "Ens hem fet grans. Hem aconseguit que molta gent tirés endavant. No hem estat una entitat assistencial." El Casal, al llarg de la seva història, ha acompanyat 40.000 criatures i les seves famílies.

L'inici del Casal dels Infants del Raval: "Moltes criatures no anaven a l'escola"

Enric Canet, educador i membre de l'equip directiu del Casal dels Infants del Raval, documenta els orígens desconeguts d'aquesta entitat tan arrelada al barri