El triangle més violent del planeta

Com es crea una societat monstruosament violenta? El periodista salvadoreny Óscar Martínez fa temps que ho intenta respondre des d'un dels països més violents del planeta on el verb matar vol dir poca cosa per si sol: "L'ull per ull es queda curt. És només l'inici en composicions humanes on matar és un verb que diu poc i que requereix especificacions: esquarterar, incinerar, decapitar, estrangular, ganivetejar." Martínez parla amb una amable contundència. A "Los muertos y el periodista", publicat a l'editorial Anagrama, escriu a raig, exorcitzat. Les seves vivències i reflexions són cops secs i dolorosos. L'assaig, amb parts de crònica, té moltes preguntes i, només, algunes respostes. És un llibre que es fixa en el paisatge humà que habita en els subsols. En aquells que no hi tenen res a perdre, ni tan sols, els records feliços, perquè mai n'han tingut. Pobres massacrant pobres, en un racó de món regit per lleis salvatges. Óscar Martínez és cap de redacció del prestigiós mitjà d'investigació El Faro.net assetjat per la maquinària del president Nayib Bukele. Ha estat tretze anys cobrint la regió. Vint-i-vuit quaderns testimonien un decorat esquerdat per la pobresa i les atrocitats comeses no únicament per la Mara Salvatrucha o per M-18, sinó per les forces de seguretat, extremadament violentes. Óscar Martínez, periodista (Óscar Martínez) En un país com el Salvador, amb 6,5 milions d'habitants, hi ha 64.000 "pandilleros". És a dir, joves que s'han sumat a aquestes bandes enrabiats amb un context de misèria que no els ha donat eines ni espais per desenvolupar-se: "Entenc la seva lògica: no volen ser un 'ningú' tota la vida. I, de vegades, la violència és una manera de trobar estatus. Perquè la violència, ens agradi o no, dota de sentit la vida de moltes persones." El periodista es pregunta quin és l'origen d'aquesta societat monstruosament violenta. I la resposta la troba en dos fets. El primer perquè hi ha un desconeixement del que significa la pau. La guerra civil que va destrossar el Salvador durant 12 anys, la més cruenta de l'Amèrica Llatina, va acabar el 1992 amb uns acords que no van servir per reconduir el país. Sinó al contrari. Pel periodista, la pau no es decreta, sinó que es construeix. I ningú els va ensenyar a fer-ho. El segon factor que explica el perquè una comunitat combrega amb la brutalitat és la impunitat. La mort com a herència, tal com Martínez escriu al llibre: "Un país que no ha condemnat ningú per l'assassinat el 1980 de monsenyor Óscar Arnulfo Romero. Un país que no ha condemnat ningú per la massacre del Mozote on al voltant de 1.000 persones desarmades, nens majoritàriament, van ser assassinats per l'exèrcit salvadoreny..." En aquest context, explica, normalitzar la violència no vol dir deixar de patir-la sinó incorporar dinàmiques per evitar-la: Quin autobús agafar i quin no. Què fer si senten bales. On amagar-se si se senten corredisses. Com reaccionar si se saluda un "pandillero". Com reaccionar si se saluda un policia. S'acostuma a vincular la violència amb societats primitives, poc desenvolupades. El filòsof Joan Burdeus sap que això no és cert: "Els graus més sofisticats i més bàrbars de violència van associats a un desenvolupament tecnològic, social i cultural." El llibre: "Los muertos y el periodista" L'eix central de "Los muertos y el periodista" és la història de tres germans pobres, Herber, Wito i Rudi. Els seus cossos van aparèixer desfigurats en un canyar. L'últim era l'únic testimoni d'una massacre policial contra un grup de "pandilleros". I la principal font d'informació d'Óscar Martínez per resoldre el crim. Quan el periodista va conèixer el Rudi, va escriure a la seva llibreta: "Avui he conegut un noi que serà assassinat." L'assaig, precisament, també és un exercici de profunda sinceritat sobre l'exercici del periodisme en entorns demacrats per la barbàrie. De quina manera la presència del periodista pot perjudicar, fins a límits irreversibles, la vida d'aquells a qui s'entrevista o que es converteixen en fonts? En aquest punt Martínez és honest: "Crec que la meva participació, el meu apropament a la història d'aquests nois va tenir una influència directa en què no únicament assassinessin el Rudi, sinó també als seus germans." Óscar Martínez, periodista (Óscar Martínez) Aquesta tragèdia el va omplir de ràbia, que li va anar fent pòsit al llarg del temps perquè no va aconseguir resoldre el cas i evitar que els matessin. És una ferida, diu, que mai es curarà del tot. La violència contra les dones a Mèxic La fotoperiodista Núria López Torres fa projectes de llarg recorregut, amb recerques profundes, pausades i acurades. Els seus treballs sempre estan en transformació. L'Amèrica Llatina és el seu centre. La seva mirada apunta cap a temes vinculats a les violències, a les dones, a la identitat de gènere i a les sexualitats. El 2014 va anar a Mèxic a documentar els "muxes", el tercer gènere que existeix al sud del país, i els estralls de la prostitució. Mentre treballava amb aquest tema, es va topar amb un altre aspecte: "El drama del tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual va ser l'inici del projecte 'Hijas de ningún Dios', que parla del segon negoci més lucratiu a Mèxic i que té una relació directa amb els segrestos i les desaparicions de nenes i dones." "Hijas de ningún Dios" (Núria López Torres) La fotoperiodista ha recollit el dolor indescriptible de les famílies de les víctimes i la seva lluita incansable, i tantes vegades estèril, per trobar les filles desaparegudes: "Vaig parlar la mare de la Fabiola i em va explicar que porta deu anys desapareguda. Van detenir un depredador sexual, anomenat el Monstruo de Ecatepec, i va confessar haver matat 20 dones, entre les quals la Fabiola." Des de la presó, l'assassí va dibuixar un croquis en què assenyalava on eren les restes. El seu cos, però, encara no s'ha trobat. L'entramat judicial del país, la corrupció i la manca de recursos lligat a un context cultural absolutament patriarcal obstaculitza i frustra la investigació d'aquests casos. Veient la magnitud de tanta inhumanitat, la Núria va decidir ampliar el projecte fotogràfic de "Hijas de ningún Dios" per abordar totes les violències que afecten les dones. "Les desaparicions i els feminicidis tenen molts factors. Des del tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual per les màfies, fins als depredadors i els assassinats comesos per les pròpies parelles de les dones." El govern d'Andrés Manuel López Obrador mira cap a una altra banda però les xifres oficials tallen la respiració. El 2020, 948 dones van ser assassinades a Mèxic només pel fet de ser dones. Entre el gener i el maig d'aquest any ja n'hi ha 423. Són dades que, malauradament, no reflecteixen una realitat que fa feredat.

El triangle més violent del planeta

El Salvador, Guatemala i Hondures són els països amb els índexs d'homicidis més alts del món