Paco Espigares, cuiner i voluntari a la Fundació Pare Manel
Paco Espigares, cuiner i voluntari a la Fundació Pare Manel
Solidaris

D'estar a la presó a fer de voluntari: "El que no es comparteix no val res"

A Catalunya hi ha unes 25.000 entitats de voluntariat que mobilitzen més de mig milió de persones

Actualitzat
TEMA:
Pobresa

Paco Espigares té 52 anys i és del barri de Canyelles, al districte de Nou Barris de Barcelona. Va entrar a la presó de menors de la Trinitat amb només 16 anys per complir una condemna per tràfic de drogues:

"Jo estava amb el Vaquilla, amb el Torete, que venien de la Model i havien protagonitzat fugues, robatoris i tirotejos. I jo era un pobre toxicòman que amb 16 anys acabava de sortir de l'escola".

A la presó va conèixer el pare Manel Pousa, una persona imprescindible als barris de Roquetes i de Verdum, compromès amb els més vulnerables i amb una feina incansable per a la reinserció de presos:

"Quan jugàvem un partit de futbol al pati va aparèixer un home descamisat que feia més la pinta de pres que de capellà. La resta de reclusos el van anar abraçar i em van dir: "No el coneixes? És el capellà del barri". Per mi ha estat un amic i un pare"

El Paco va estar set anys entre reixes. Quan en va sortir, va començar a treballar fent trasllats i altres feines esporàdiques.

La seva dona estava embarassada del seu segon fill. Llavors li va arribar una carta del jutjat amb una causa pendent, també per tràfic de drogues. El Paco va tornar a ingressar en un centre penitenciari, ara a la Roca del Vallès. I s'hi va estar un any.

"Quan vaig sortir d'allà tenia molta por. Havia de tornar a començar. El pare Manel em va presentar un bon amic seu i gràcies a ell vaig començar a fer de monitor i de cuiner voluntari a les colònies que organitzava la fundació".

I no únicament això, el pare Manel li va trobar feina en un restaurant, on s'hi va estar quatre anys. Poc després, el van haver d'operar del cor i ara cobra una pensió d'invalidesa. Malgrat tot, continua fent de voluntari ajudant les famílies més necessitades de Trinitat Vella:

"El pare Manel em va ensenyar que el que no es comparteix no val. Em va canviar la vida. Si no l'hagués conegut seria un egoista, com la majoria de la gent"

El Paco és pare de tres fills. El seu fill gran va morir de càncer de pàncrees amb 26 anys. I ell s'ha convertit en un referent dins a la seva comunitat. De fet, li diuen que és l'hereu de tot el llegat del pare Manel.


Regalar somriures, un altre cas de voluntariat

La dentista i metgessa Rosa Ros atén persones sense recursos amb problemes greus de salut bucodental des de la seva clínica privada a Terrassa

"En aquella època ens arribaven pacients al centre dental Les Escoles que tenien dificultats per pagar els tractaments. Nosaltres venim d'una família de poble i jo havia vist el model dels meus pares, que sempre ajudaven a qui ho necessitava".

Quatre anys més tard, i amb el suport del seu fill Toni, que és economista, van fundar l'ONG "Som Riures" per cobrir aquesta necessitat.

Els afectats els arriben derivats d'organitzacions com Creu Roja, Càritas o la Fundació Pere Tarrés. Des d'aleshores han fet uns 5.000 tractaments i han atès mig miler de persones, la meitat nens.

La doctora Rosa Ros
La doctora Rosa Ros (Catalunya ràdio)

El Toni ha implicat els pacients privats de la clínica perquè els ajudin en el finançament de totes les intervencions

"Quan venen a la clínica els diem: "t'agradaria participar d'aquest projecte"? I si diuen que sí, fan una donació de 70 euros a l'any".


El cas del Raül

Raül Morales té 39 anys i és pintor. Ara treballa de paleta després d'estar molt de temps sense trobar feina. Va conèixer la tasca de "Som Riures" gràcies a les entitats socials

"Em faltaven quatre queixals. I també tenia problemes en una dent del davant. Estava malament psicològicament i econòmicament. Em costava riure, obrir la boca, havia de menjar coses toves perquè no podia mastegar".

Raül Morales, Toni Latorre i la doctora Rosa Ros
Raül Morales, Toni Latorre i la Doctora Rosa Ros (Catalunya ràdio)

Si el Raül hagués hagut de pagar totes les cures, li haurien costat entre quatre mil i cinc mil euros. La doctora Ros alerta que quan van començar pensaven que es trobarien persones amb moltes infeccions, però el que s'han acabat trobant són desdentats:

" A la Seguretat Social no fan tractaments conservadors, sinó que fan extraccions, treuen la dent. I tenim persones joves desdentades o amb molt poques dents. En aquestes condicions, una persona jove, com va a buscar feina?"

El voluntariat a Catalunya

El capital humà que mou el voluntariat a Catalunya té grans dimensions, però costa de visibilitzar perquè estem parlant de tasques discretes i silencioses. Malgrat que massa vegades s'encarreguen de tapar els buits que l'administració no cobreix.

El president de la Federació Catalana de Voluntariat Social, Jordi Balot, sentencia:

"La societat catalana és una societat molt solidària i mobilitzada. Sense l'aportació del voluntariat tindríem un país degradat, molt deteriorat i trencat".

Aquests engranatges són absolutament necessaris perquè una societat es mantingui viva i funcioni millor.

ARXIVAT A:
Pobresa Drets humans Catalunya

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut