Jennifer Jiménez té 35 anys i en fa 15 que és caixera de supermercat. Va néixer al barri del Bon Pastor, a la zona de les Cases Barates, al districte de Sant Andreu de Barcelona. Treballa de dos quarts de nou del matí a dos quarts de tres de la tarda. Té una reducció de jornada per poder conciliar. Tot i així ho té complicat per fer-se càrrec dels seus fills de 12, 8 i 5 anys:

"Als matins sempre necessito algú. I a la tarda és plegar, córrer i anar a buscar les meves filles petites. No puc treballar per pagar una cangur".

La seva parella, amb feina al port de Barcelona, surt més tard de treballar i no arriba a casa fins a les sis. Davant d'aquesta situació i veient que no podien fer front als imprevistos, ella i altres mares del barri es van organitzar per fer-se cangurs mutus. A través d'un grup de WhatsApp van crear xarxa:

"Ens truquem per dir-nos: "Em pots agafar al nen, que trigaré mitja hora?" O que hi ha un nen a l'escola que ha de sortir però la seva mare encara no ha arribat... doncs truquem a la mare: 'Mira, que està aquí tu hijo, te lo cogemos?' El que faci falta. I quan els nens estan malalts, també".

L'esperit de les Cases Barates

El grup el formen una desena de mares que recuperen l'esperit de comunitat, de vida de poble, que tant va caracteritzar aquesta zona situada als marges de la ciutat, a tocar del riu Besòs i que fa frontera amb Santa Coloma de Gramenet:

"Hem crescut amb aquests valors: de tribu, de ser una gran família, i ens agrada conservar-los. Hi ha mares que treballen, n'hi ha que estan a l'atur, n'hi ha de separades. Cadascuna té la seva ideologia, la seva cultura, la seva ètnia però totes ens ajudem i som amigues".

La Jennifer té molt arrelada aquesta manera de ser. Explica que la seva àvia va tenir nou fills i que, fins i tot, va ser mare de llet del fill de la seva veïna perquè ella pogués anar a treballar.

El paper de l'escola

L'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar unes jornades sobre els avenços i els reptes de la política pública de la petita infància, és a dir, dels 0 als 3 anys.

En una de les ponències s'hi va explicar que hi ha mares que tenen una situació laboral tan dèbil que demanen a l'escola bressol --els que tenen la sort d'obtenir plaça-- que no les truquin en horari laboral perquè no poden atendre el telèfon. O d'altres, que envien els fills grans a buscar els germans petits perquè cap dels progenitors hi pot anar.

Com més precària és la situació laboral, més important és poder conciliar. De fet, pot representar la diferència entre estar per sobre o per sota del llindar de la pobresa. Segons dades de l'Ajuntament de Barcelona, els districtes de renda alta tenen una taxa d'escolarització 2,5 vegades superior que en els barris empobrits. I això deixa empremta en infants i mares. El director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, explica el perquè d'aquesta marca:

"L'educació de 0-3 anys és molt important perquè complementa, en clau d'aprenentatge, allò que la teva família et pot oferir. També ofereix a les mares, amb una situació laboral més precària, un entorn de seguretat. I els permet seguir treballant".

El Nobel d'Economia James Heckman diu que el creixement econòmic d'un país passa per invertir en les classes més desafavorides i en l'etapa de 0-3 anys. Assegura que invertir en aquest període és més rendible que fer-ho en borsa.

Només la filla petita de la Jennifer va poder anar a l'escola bressol:

"No em va ser fàcil obtenir plaça. Ni la meva filla mitjana, ni el meu fill gran hi va poder anar. Els va cuidar la seva iaia. És una qüestió de manca d'oferta i tampoc podia pagar els 400 euros que em demanaven a la privada".

Segons dades de l'Ajuntament de Barcelona, a la capital catalana la demanda és molt més alta que l'oferta. Es cobreix el 60 per cent de la demanda. I cada any se'n queden fora tres mil criatures.

La motxilla de les cures

Segons un informe de l'Institut Català de les Dones, el 93 per cent de les excedències per cura de fills les han demanades les dones, davant de poc més del 7 per cent dels homes.

Elisa Stinus és doctora en polítiques públiques i transformació social i investigadora a l'Institut Infància i Adolescència de Barcelona:

"Està estudiat que les dones quan tenen fills tenen moltes més penalitzacions que els homes. Hi ha dos moments en la seva vida en què disminueixen la seva dedicació al món laboral: quan tenen fills i quan els pares són grans i dependents".

I això té efectes directes en la disminució de salari i en el desenvolupament professional de les dones. Elles, habitualment, tenen professions relacionades amb allò social, amb l'àmbit de les cures, amb l'educació. Son feines pitjor remunerades que les més masculinitzades vinculades a l'àrea científica o tecnològica.

El cas de l'Àngela

Àngela Peris té 38 anys. Va néixer a Castelló en una família de classe mitjana-alta. És educadora, ballarina i coreògrafa i treballa fent tallers creatius en centres com el MACBA i la Fundació Yehudi Menuhin. L'Àngela està separada i és mare de la Lola, que té 4 anys:

"A la meva filla només la tinc la meitat del temps. I això em fa pensar si el temps de qualitat que passo amb ella és un temps de qualitat real o ficcional perquè soc una dona que estic preocupada pel meu dia a dia. Estic en el llindar de la pobresa".

Ara mateix l'Àngela cobra 1.700 euros al mes però ha acumulat tants deutes que té dificultats per cobrir les necessitats bàsiques:

"No treballo tots els mesos, no tinc quitances, no tinc pagues extres, ni cobro quan estic malalta. El dia zero del mes, ja ha he pagat 1.200 euros. Pago 650 euros de lloguer per una casa de 25 metres quadrats. I a banda, has de sumar les despeses".

La seva exparella es fa càrrec de les despeses més importants relacionades amb la nena i ella confessa que això és una fuetada al seu orgull i a la seva responsabilitat com a mare. Es pregunta què pot oferir a la seva filla quan sigui més gran.

L'Àngela, que també és llicenciada en comunicació audiovisual, es queixa que tot i treballar en institucions reconegudes, no arribi a final de mes:

"Encara he d'anar al supermercat amb calculadora. He hagut de tornar factures per poder fer una compra al Bonpreu de llet i productes bàsics"

I es lamenta:

"Com pot ser això? Com està conformada aquesta societat? Quants diners he de guanyar per poder sobreviure sola, sense una estructura familiar? Quant hem de guanyar les dones que viuen com jo? Separades amb fills a càrrec amb una carrera creativa, amb treballs que són inestables?"

Xarxes de suport

L'Àngela està molt vinculada amb la família de la seva exparella, que l'ajuden quan ho necessita. Però també té el suport d'altres mares del barri:

"Soc d'una associació veïnal, Mama G, de suport a la criança. Hem fet molta pinya. Ens trobem per jugar a la plaça, ens quedem amb els nens d'unes o de les altres. També tinc una veïna, ja jubilada, que s'ha ofert a cuidar de la nena".

Tot i la situació tan inestable que està patint, l'Àngela no vol renunciar a la seva carrera artística:

"La precarietat es basa en una situació que a llarg termini és insostenible. Que és aquesta manca de matalàs on poder caure en els moments de màxima debilitat i vulnerabilitat".

La història de la Maria i la Zelie

L'artista i fotògrafa francesa Severine Sajous és la mare de la Zelie, que ara té 4 anys. La Severine va viure durant vuit anys al barri del Poblenou de Barcelona. Compartia replà amb la Maria, que actualment té 77 anys i és vídua:

"Soc mare soltera. I la Maria va aparèixer en el moment en què la nena va entrar a les nostres vides. Amb la Maria es va construir una relació molt bonica. Era com si fos l'àvia de la nena. I a mi em va ajudar molt en la criança".

La Severine va voler captar amb la seva càmera la tendresa d'una relació basada en l'acompanyament i en els gestos simples. I en va sortir el projecte "Maria, una història d'amor".

"El projecte surt d'una necessitat i d'una certa soledat. La Maria era vídua des de feia 5 anys i jo em vaig trobar sola amb la Zelie des del principi. I això és el que ens va unir".

La Maria s'emociona recordant aquell període:

"Va ser una relació preciosa. Va ser el temps més feliç de la meva vida. La Severine i la seva filla són com la meva família. Ella em tenia a mi perquè la seva mare vivia a França. Jo era la iaia d'aquella nena".

El projecte també qüestiona el model tradicional de família i reflexiona sobre els rols i els estereotips de gènere. La Severine es va separar de l'Ahmed, el pare de la Zelie, quan estava embarassada de vuit mesos:

"L'Ahmed és egipci i musulmà. En la seva cultura jo no encaixava. Hi havia molta pressió familiar perquè ens caséssim. També vaig patir amenaces"

La Severine volia que la seva filla tingués una infantesa feliç