Són dos quarts de dotze del matí d'un dia ennuvolat i una mica ventós. Toco el timbre de Can Oliveres. La casa d'estiueig construïda per l'avi a Mira-sol, a Sant Cugat. És un lloc d'una senzillesa acollidora, convertit, des de fa més d'una dècada, en residència habitual després que l'especulació immobiliària els va fer fora del pis de lloguer de Barcelona.  Des de l'exterior, veig el pati espaiós, que et convida a entrar-hi i a asseure't en una de les cadires. I deixar que el pensament s'enlairi observant la plenitud del taronger fecund. Obre la Janine, la seva dona. A l'interior de la casa hi ha enrenou. Acaba d'arribar un paquet gros que el seu germà i un amic desemboliquen amb certa dificultat.   "Passeu, que ells ara ja se'n van", diu la Janine. Ferma, forta, serena. "Voleu una infusió?"  "És un altre regal, Arcadi." Diu el germà. "Un quadre que li ha fet un bon amic", precisa.  -"De quin programa sou"? -"Del "Solidaris", de Catalunya Ràdio", li responc. El germà assenteix. Un raig de sol entra per la porta. Efectivament és un quatre preciós, penso. Un retrat que ha captat a la perfecció la mirada neta i la bonhomia.  "Que bonic..." diu l'Arcadi. Està assegut en una butaca roja, mentre es contempla a si mateix. És un instant que explica una vida.  Arcadi Oliveres a casa seva (Catalunya Ràdio - Mercè Folch) "Passeu, passeu, com esteu?" Al costat de la butaca hi té una tauleta. Al damunt, un paper i un bolígraf.  -"D'on veniu?" -"De Catalunya Ràdio", li responc -"Com et dius?" -Mercè Folch [i ho apunta al full en blanc] -"I tu?" -David Mendoza i soc el tècnic de so [també en pren nota].  "És clar, la Mercè Folch". I li recordo els temps que vam compartir a "República" de veritat amb el Joan Barril. Ell va formar part de la tripulació des dels inicis. Primer a la COM i després a Catalunya Ràdio. "El vaig plorar molt, quan va morir. Era una persona entranyable. Ens vam conèixer l'any 1971 perquè vivíem al mateix barri, a l'esquerra de l'Eixample."  La Janine ens porta una infusió. Aprofita que som amb l'Arcadi per anar a fer uns encàrrecs. "Si et sembla bé, Arcadi, comencem", li dic. "Comencem quan vulgueu", em respon, "però que sàpigues que tampoc diré res de nou. Que ja sabeu el que penso". I somriu.    Arcadi Oliveres, referent dels moviments socials, sempre a peu de carrer, economista crític l'economia sempre al servei de les personesdefensor de múltiples causes, professor universitari, llavor de la transformació, sacsejador de consciències, constructor d'alternatives, que hi són. Pedagògic. Quan l'arma és la paraula. Figura estimada i respectada. No és fàcil trobar algú que generi tanta unanimitat. El periodista i exdiputat de la CUP, David Fernández, va ser alumne seu i destaca que l'Arcadi: "Em va canviar completament i em va ajudar a triar un altre camí, el del compromís per a tota la vida. Ens ha ensenyat a viure i, ara, ens està ensenyant a morir." Una mort conscient, serena i en pau I l'Arcadi ara s'acomiada, perquè la vida s'apaga a causa d'un càncer de pàncrees terminal. La família li ha obert un mur digital perquè tots els que ho vulguin li puguin fer arribar els seus missatges: "Com molts i moltes de vosaltres ja sabeu, l'Arcadi està greument malalt. L'horitzó que té al davant és breu en el temps però ple d'amor". "El profeta desarmat", com el va batejar Joan Barril, encara el darrer tram del camí:  "No puc demanar més. He rebut suport, amistat, visites i molta estimació. Tinc la impressió que en poques ocasions una persona haurà tingut aquesta possibilitat d'anar-se acomiadant de la gent de mica en mica".  Avui al "Solidaris" li dediquem el programa a ell, a les lluites que l'han definit, al món que ha ajudat a transformar. Ens haurem deixat molta gent, ho sabem. Però la magnitud de la seva trajectòria fa impossible encabir-los tots. El seu pensament quedarà arrelat: en els seus alumnes, en les conferències que ha fet, en els llibres que ha escrit. Com el que acaba de publicar: "Paraules d'Arcadi" a Angle Editorial amb edició de Mar Valldeoriola. Reflexions, aprenentatges i reptes futurs perquè, com deia el poeta, "tot està per fer i tot és possible".