Es diu Hanna i hi contactem via Zoom. No n'escriurem el cognom i tampoc farem referència a l'edat. No perquè ella no ho vulgui, sinó perquè els seus companys activistes li recomanen no donar més informació per qüestions de seguretat. Li oferim que, si s'ha de sentir més còmoda, li podem canviar el nom. S'hi nega per una qüestió de principis:

"Tots els meus col·legues de l'European Solidarity Party em diuen que amagui els rastres de la meva activitat a internet, que tanqui la meva pàgina de Facebook. Però no ho vull fer, no estic preparada i no ho faré. Fins i tot el meu sacerdot em diu que, si ho faig, seria com dir que deixo de creure en Déu o en allò que estic defensant. Em sentiria una traïdora"

La Hanna és professora i viu a Melitópol amb la seva filla de 24 anys. La ciutat, al sud-est d'Ucraïna, toca a la península de Crimea i està a poc més de tres hores en cotxe de l'assetjada Mariúpol, que les tropes de Putin han esborrat pràcticament del mapa. A Melitópol, tal com confirma la Hanna, la bandera russa oneja a tot arreu:

"Ara mateix la nostra ciutat pateix una catàstrofe humanitària. No tenim medicaments, tampoc menjar. I els ocupants russos fan tot el que poden per aïllar-nos i fer-nos patir"

Des de principis de març, la Hanna, la seva filla, i altres dones han participat en nombrosos actes de resistència contra l'exèrcit rus:

"Ens vam quedar dretes davant dels soldats. Només els vèiem els ulls. Estaven armats, formats en dues línies, i ens amenaçaven amb les armes. Ens acusaven d'haver matat nens a Donetsk i Lugansk i deien que havien vingut a Melitópol a venjar-se"

Des de NOVACT (Institut Internacional per a l'Acció No-Violenta) treballen per ajudar a coordinar aquest tipus d'accions. Felip Daza és membre del consell de NOVACT i professor de l'Institut d'Estudis Polítics de París i de la Universitat Nacional Acadèmia Kíiv-Mohyla.

"El que fem és identificar els activistes ucraïnesos que s'organitzen en ciutats ocupades pels russos. També identifiquem les accions que s'estan produint a Bielorússia i a Rússia i intentem connectar els activistes entre ells"

Per la Hanna són dies de molta por, però també de reafirmació de les conviccions. Com aquell dia en què els soldats humiliaven i insultaven els ciutadans que anaven a fer cua per obtenir ajuda humanitària. O quan la seva filla va patir un atac d'angoixa i ella va acabar ferida, per evitar que els soldats detinguessin una dona que protestava. Ara, però, la situació ha canviat:

"Els últims tres dies no hem sortit de casa. És tan perillós, els ocupants russos són tan violents... i aixafen qualsevol acció de resistència. És massa arriscat, no ho farem més"

La desconfiança i el temor han fet pòsit en la Hanna, que assegura que no es refia ni dels seus propis veïns. L'única sortida que li queda és esperar i encomanar-se a Déu:

"No podem fugir perquè on visc no hi ha corredors humanitaris. Els russos disparen a vehicles amb nens, als cotxes que porten medicines. Han perdut el cap. És una bogeria"

Construir la pau és possible

Ja fa temps que la paraula "pau" està tan rebregada, tan buida de contingut, que no troba l'encaix per foragitar la hipocresia i el cinisme dels qui ens arrosseguen a la violència. En un escenari de conflicte armat, de guerra informativa entre bàndols, com la que s'està vivint a Ucraïna, és possible crear una via que serveixi per construir la pau? Se n'ha de parlar, d'accions no violentes? O és il·lús plantejar-ho en unes condicions de crims indiscriminats i d'èxodes massius? La investigadora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau Tica Font sap que la via bel·licista no porta enlloc:

"Molta gent em diu: 'I ara, amb la guerra, no farem res pels ucraïnesos? Els deixarem allà?' I jo els responc:' Evitarem morts matant més persones?' Crec que no s'ha fet una vertadera aposta diplomàtica per evitar el conflicte"

El present és tossut. La geopolítica, profundament retorçada i cruel, sobretot per als que en reben les conseqüències més directes. I, segons el seu parer, s'ha fet un tractament massa emocional del conflicte:

"El sentiment d'empatia genera reaccions molt viscerals i primàries. I aquestes reaccions sempre aboquen la gent a demanar més intervenció militar, més armes"

Segons Tica Font, l'armament lleuger que s'ha enviat a Ucraïna anirà a parar al mercat negre un cop acabi la guerra:

"D'aquí dos anys veurem com tot aquest material, que ara està en mans de la població civil, anirà a parar en mans de màfies i crim organitzat"

Per la sociòloga Iolanda Fresnillo els que treuen rèdit dels conflictes armats sempre són els mateixos:

"Guanyen els venedors d'armes, els exèrcits que reforcen el seu poder, però també guanyen els creditors financers que segueixen cobrant el deute d'Ucraïna o el deute de Rússia, saltant-se totes les sancions internacionals"

I creu que s'han de trobar les veus que, des d'Ucraïna, estiguin treballant per una solució més pacífica i diplomàtica al conflicte. L'espiral bel·licista té altres conseqüències. Ho sap Joana Bregolat, politòloga, membre de Fridays for Future i de la Xarxa per la Justícia Climàtica:

"Es reactiven projectes que eren impopulars. A Alemanya, per exemple, s'ha tornat a reobrir el debat de les nuclears per la dependència total del gas rus. Era un debat que estava tancat"

El paper dels mitjans de comunicació

Per què s'han imposat els discursos bel·licistes? Els mitjans hem ajudat a crear aquest marc mental, a legitimar aquests missatges? Amb quines conseqüències? El director de l'Observatori de la Cobertura de Conflicte de la Universitat Autònoma de Barcelona, Xavier Giró, sap que el periodisme és un actor polític. En una guerra, diu, pot empènyer cap a una direcció o una altra. En aquests temps convulsos cal reivindicar el periodisme orientat cap a la pau:

"És un periodisme que vol rebaixar la violència i posar de relleu les fortaleses i les febleses d'un i altre bàndol, fugint de la propaganda"

I no únicament això. Segons el professor Giró ha de ser un periodisme que qüestioni, que analitzi, que reflexioni sobre els perquès de les cobertures, i que es plantegi a qui es dona veu.

"Jo seré happy flowers però els bel·licistes són recollidors de flors pels cementiris"

Una manera d'explicar què passa que, en definitiva, ajudi a desescalar.