Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Solidaris

25 anys fotografiant l'oblit: "Que al segle XXI mori un nen de desnutrició, és un assassinat"

El fotoperiodista Juan Carlos Tomasi, de Metges sense Fronteres, ha trepitjat els racons més inòspits del planeta

Actualitzat
TEMA:
Àfrica

El pis de Juan Carlos Tomasi és petit i lluminós. És la primera vegada que li fan una entrevista a casa seva, en el seu entorn més íntim. El seu fill Leo, de 10 anys, està assegut al sofà. Telèfon mòbil en mà, mira de reüll tot l'enrenou. Les parets del pis del Sheriff, com li diuen afectuosament els més pròxims, testimonien el mig segle dedicat a la fotografia humanitària.

Rostres dignes, paisatges inhòspits, mirades viscudes. Als quinze anys, el seu pare li va comprar la seva primera Minolta i des d'aleshores, sense comptar el seu pas pel periodisme esportiu, que no ha parat. Tomasi, tartamut des dels quatre anys, desprèn una passió i un compromís intactes:

"De molt petit he tingut la sort de ser qui volia ser. Sempre penso si les meves fotografies han servit per canviar alguna cosa. Són dubtes que m'acompanyen."

Tomasi, mestre i referent de professionals com la nostra col·laboradora Anna Surinyach, ha dignificat la fotografia humanitària, que arrossegava uns clixés dels quals s'havia de fugir.

Juan Carlos Tomasi a casa seva
Juan Carlos Tomasi a casa seva (Anna Surinyach)

Dels nens famèlics envoltats de mosques s'ha passat, gràcies a la seva petjada, a imatges desbordants de dignitat tot i la duresa que les envolta.

"Hem de ser conscients que les persones que fotografiem ens donen la seva vida, ens obren les portes de casa seva. La fotografia humanitària és una fotografia totalment horitzontal, democràtica."

Anna Surinyach, editora gràfica de la revista 5W, va treballar durant vuit anys al costat de Juan Carlos Tomasi a Metges sense Fronteres. El vincle que els uneix és molt sòlid. Son mestre i deixebla. Família, amb la boca plena.

La primera i única cobertura que van fer plegats va ser en una crisi nutricional a Oròmia, a Etiòpia. Era l'estrena de la fotoperiodista a l'Àfrica. Hi havia nens que es morien de gana i de les malalties associades a la fam. Per Surinyach va ser un aprenentatge:

"Vaig estar tres dies sense fer fotos. Estava bloquejada. Quan m'hi vaig posar, el Tomasi em va veure, em va agafar la càmera, me la va llençar i em va dir: "Abans de fer una fotografia has de mirar la gent als ulls."

Anna Surinyach a casa de Juan Carlos Tomasi
Anna Surinyach a casa de Juan Carlos Tomasi (Juan Carlos Tomasi)

Tomasi ha trepitjat els racons més inhòspits del planeta. Llocs aïllats en països ofegats per les polítiques especulatives del Nord global o per desastres naturals. Gràcies al paraigua de Metges sense Fronteres ha arribat a regions on ningú altre ha pogut accedir.

Zones remotes d'Etiòpia, de Somàlia, del Sudan, de l'Afganistan. Ha conegut les comunitats que hi viuen, s'ha impregnat de la seva cultura, del context. Pel fotoperiodista aquí hi ha la diferència entre una fotografia i una imatge. En una fotografia, assegura, hi ha una tesi. Una feina, una recerca, un estudi previ. Una imatge no té aquesta investigació al darrere.
 

Per Tomasi, la fotografia humanitària sempre és una fotografia ideològica i de posició. Memòria històrica. La seva mirada, horitzontal. Sobre el poder d'una fotografia per fer trontollar estructures, Tomasi és clar:

"Una fotografia no canviarà el món. Ara bé, les fotografies sumades a un reportatge, a un article, al recull de testimonis, potser sí que ho poden fer."

Tomasi ha patit per la seva vida moltes vegades i ha volgut abandonar una feina en què ha vist el millor i el pitjor de l'ésser humà.

"T'adones que no ets ningú quan algú t'apunta amb una arma davant teu, a mig metre. Això passa perquè entres en llocs on el periodisme no està ben vist."

El fotoperiodista ha vist molta mort, sí. Però també s'ha trobat amb espais de llum i de solidaritat.
 

Històries que marquen

Juan Carlos Tomasi ha documentat conflictes, desastres naturals, fam, moviments de població. Morts en llocs remots. Vida en llocs remots. Tot aquest pòsit documental l'ha condensat a "La memòria del olvido", publicat a l'editorial Blume. Una recopilació d'imatges sobre el seu treball en incomptables crisis per commemorar el cinquantè aniversari de Metges sense Fronteres.

Una de les històries que més l'han colpit és la de la Barakat. Una noia etíop de 18 anys a qui van trobar xopa per la pluja, descalça i a punt de parir. La van portar a la clínica. El nadó va néixer mort. La Barakat ja havia perdut dos fills anteriors. Juan Carlos Tomasi va enregistrar el part.

La presència del fotògraf va fer que s'acceleressin les feines per reanimar-lo. El nadó se'n va sortir. La mare li va demanar de veure el petit a través de la càmera perquè "mai havia vist un nen viu". Segons Tomasi, aquesta és una de les úniques vegades que ha tingut la sensació que una càmera en directe salvava una vida.

Mejo, Etiòpia. 2014
Mejo, Etiòpia. 2014 (Juan Carlos Tomasi)

També a Etiòpia, Tomasi recorda una altra situació que el va deixar impactat. Després de recórrer un desert de molts quilòmetres, en un entorn climàticament hostil, amb temperatures de 50 graus, apareixen una mare i els seus fills. Sis cossos que s'asseuen damunt d'una roca i observen els desconeguts. En aquella zona, com recorda el fotoperiodista, no hi havia res. Vivien sense res. Era l'últim lloc del món. Un paratge inhòspit on va florir la vida.

Desert de Sitti, Etiòpia. 2016
Desert de Sitti, Etiòpia. 2016 (Juan Carlos Tomasi)

Tomasi no acostuma a fotografiar persones sense vida. Però hi ha una fotografia que va voler fer, fruit de la indignació. El 2012 Níger vivia una greu crisi nutricional. Cada dia morien de fam entre quatre i cinc nens.

En un hospital de la regió de Tahoua, va retratar el Mohamed, una de tantes víctimes de la desnutrició. Pel fotoperiodista aquestes morts son un crim:

"Al segle XXI, que es mori un nen de desnutrició, en qualsevol lloc del món, és un assassinat. I per què és un assassinat? Doncs perquè hi ha prou mitjans per evitar-ho i no es fa res."

Hospital de Madaoua, Níger. 2012
Hospital de Madaoua, Níger. 2012 (Juan Carlos Tomasi)

Després d'una trajectòria sòlida, Tomasi parla d'impotència en veure que, en 25 anys, no ha canviat res. Són els mateixos els que mouen els fils i els mateixos els que en reben les conseqüències.

ARXIVAT A:
Migracions Àfrica Llibertat de premsa
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut