Cultura

Sobre què llegim quan no llegim

Míriam Cano Actualitzat
"No leer", Alejandro Zambra (Anagrama)
"No leer", Alejandro Zambra (Anagrama)

Diu Alejandro Zambra, a propòsit de Natalia Ginzburg, que "El descubrimiento de un gran escritor de alguna manera modifica todo lo que sabíamos o creíamos saber; sus libros estaban, desde siempre, a la espera, y nos sentimos un poco tontos de llegar tarde a la cita."

Tan bon punt acabo de llegir "Formas de volver a casa" ( Anagrama, 2011) penso en aquesta frase que vaig llegir a "No leer" (Anagrama, 2018), el llibre amb què he descobert Zambra i que m'ha fet voler llegir tot el que ha publicat fins ara.

"No leer" parla, precisament, de llegir. De llegir per plaer. De llegir allò que vols quan al braç del sofà no s'hi amunteguen les lectures de feina, les que imposa el mercat. L'escriptor Xilè establert a Mèxic va poder triar el que posava a la pila quan va abandonar la crítica literària. De retop, va abraçar llibres i autors que, per motius diversos, havien quedat relegats sota l'actualitat periodística. És doncs, la lectura  (i l'escriptura, inevitablement) –entesa com a procés, com a experiència, com a hàbitat i ecosistema- el que omple aquestes pàgines, malgrat el seu títol dissuasiu.

No espereu una ressenya del llibre com Déu mana, perquè estic contenta. Estic enamorada i no puc ser objectiva: tot està massa tendre, encara: deixeu-me ser entusiasta. Deixeu-me fer-li ullets i que us expliqui com Zambra m'ha seduït amb la seva intel·ligència finíssima, la seva ironia, la seva sensibilitat. Tot barrejat, com en els amors bonics i fulgurants a què encara no veus la tara. No em vulgueu rigorosa, almenys uns dies (uns mesos?, uns anys?), i permeteu-me explicar-vos com m'agrada quan reparteix estopa als poetes amb un ull clínic i un coneixement de la vanitat humana que et fa voler aplaudir dempeus, quan detesta Harold Bloom i el seu cànon amb despreocupació de dandi, quan es riu d'ell mateix i s'autoproclama japonès al poble natal de Cesare Pavese, mentre dispara fotos de manera incontinent, quan m'hi reconec en la curiositat pels epistolaris aliens, quan em faig les mateixes preguntes que ell mira de respondre's i que, de retruc, em respon a mi.

Zambra és un escriptor audaç i desacomplexat, que tan aviat desplega una crònica sentimental sobre el fet de viatjar amb llibres com una reflexió superdotada i gens grandiloqüent sobre qualsevol dels escriptors que habiten les pàgines de "No leer", que no renega de l'enyor malencònic de la infantesa però tampoc s'hi recrea. Eixut quan cal, torrencial si toca, sempre precís.

Capbussar-se als articles de "No leer" és el privilegi d'entrar dins la ment d'algú que ha llegit molt i que sap explicar què n'ha tret, d'aquestes lectures. Que hi trena la pròpia experiència de manera subtil, sense que allò vital faci nosa a allò estrictament literari, que ho fa tot senzill. O millor encara –i més difícil- que fa que tot sembli senzill.

El llibre de Zambra és un compendi meravellós de qüestionaments, de fílies, de manies i fòbies, d'obsessions, de preguntes aparentment banals que, passades pel seu sedàs, esdevenen cabdals. No és agosarat dir que l'obriu per on l'obriu, no hi trobareu ni una sola paraula mal posada, ni un sol argument mal bastit. I tot això, amb una prosa impecable al servei d'una de les mirades més humanes i agudes que m'he trobat els darrers temps. Jo també arribo tard a la cita, com ell amb la Ginzburg, però hi arribo, al capdavall. Quina sort.